Si ens traslladem a l’any 2013 veuríem que una entitat financera havia esgotat el seus fons per a riscos generals (també anomenats provisions anticícliques) que li havien servit per incrementar els resultats dels exercicis precedents i així poder distribuir dividends. Esgotat el fons, no hi haurien resultats extraordinaris i els beneficis ordinaris no serien suficients per distribuir els dividends requerits.

Com qualsevol de nosaltres, quan un sol no pot fer front a un problema, la solució passa per buscar ajuda externa, i el més habitual és centrar-ho en l’entorn proper.

Els ministres del Govern d’aleshores, a excepció d’un membre, eren tots exempleats del sector financer.

El Govern va transformar l’ISI bancari en IGI i va permetre que en lloc d’assumir-ho les entitats financeres directament, aquestes podrien repercutir-ho als seus clients en les prestacions de serveis (comissions).

La reorganització d’aquestes eines fiscals de l’administració central va permetre que l’aportació de les entitats financeres a les administracions públiques, pels diferents conceptes (tributs, impost de societats…), passessin de 56,8 milions d’euros al 2012 a 27,1 milions d’euros el 2013, i l’entitat financera va poder repartir els dividends necessaris.

La reducció dels ingressos que aportava el sector financer a l’administració central en aquell exercici va quedar compensada amb una distribució extraordinària de dividends de l’operador de telecomunicacions, que van passar de 8,2 milions d’euros l’any 2012 a 47,2 milions el 2013.

Com que la distribució de dividends de l’operador de telecomunicacions tenia caràcter extraordinari, el problema de l’administració central era com compensar la reducció de la recaptació d’ingressos del sector financer (per la conversió de l’ISI a IGI) en els propers exercicis.

La solució va ser la implementació de l’impost de renda de les persones físiques (IRPF), que no constava en el programa electoral del partit polític que governava, però que es va aprovar al 2014 i va entrar en funcionament l’any següent.

Aquesta maniobra ja de per si perversa i cruel encara ho era més per dues raons afegides:

1. La retenció solament es va aplicar a les rendes del treball (salaris) i van quedar exemptes les rendes del capital (dividends, plusvàlues, ...).
2. La retenció va produir una reducció del poder adquisitiu de la classe mitjana i va generar una reducció del consum d’aquest col·lectiu, que va afectar a les vendes dels diferents establiments del país (comerços, restaurants, i altres serveis ...), generant un efectiu regressiu sobre l’economia del país, amb les conseqüències negatives que això comporta, i l’efecte en cadena que genera.

No cal buscar excuses en els Governs anteriors o caure en desqualificacions als membres de l’oposició. La pèrdua del poder adquisitiu de les classes mitjanes és responsabilitat únicament i exclusiva del Govern actual, i de les decisions que ha pres.

El Govern actual és part principal del problema i no pot pretendre ara formar part de la solució.

¿Us sona un tal Robin Hood, del segle XIV, que vivia al bosc de Sherwood (regió de Nottinghamshire) al marge de la llei, que robava als rics per donar-ho als pobres?

Semblaria que ara al segle XXI hi hauria una nova versió de Robin Hood, però que fa just el contrari del que feia el llegendari personatge. No li dóna res als pobres sinó tot el contrari: no actua a Nottinghamshire precisament i no ho fa al marge de la llei, per molt injusta que aquesta sigui. És Toni Hood o Robin Martí.