La irrupció, a parer meu, gens anormal de partits d’extrema dreta arreu d’Europa torna a posar sobre la taula el debat identitari. Gens anormal perquè, per exemple, si fos italià em plantejaria realment amb molta profunditat si he de votar o no un partit com la Lliga nord. De bell antuvi, abans que s’esveri algú, fem el favor de llegir-nos l’article fins al final. 

Dic, doncs, que m’ho plantejaria perquè allà les opcions no són gaire plaents. Tenim, d’una banda, la dreta corrupta, autoritària, sistèmica i avalada per la Unió Europea que representa el partit d’en Berlusconi. El mateix que deixa les perles que deixa amb el seu model televisiu que s’exporta a Castella, Portugal i Anglaterra amb uns altaveus esfereïdors. Si no ens agrada, com seria obvi, a parer meu, és clar, tenim la socialdemocràcia italiana que es fa fotos amb Ciutadans i companyia, tota una mostra de social i democràcia, permeteu-me la ironia. Com que és obvi que tampoc els votaria, me’n queden pocs. El populisme dels Cinc Estrelles o el racisme de la Lliga nord. Fet i fet, el problema per al voltant italià és major. Té el populisme berlusconià de sobres en blanc, televisions ideologicoescombreria, etc, o bé, el populisme esquerrà que balla entre la comèdia, com la socialdemocràcia, i, la paròdia, com el podemista Cinc Estrelles o simplement, posats a fer, vist que es tracta de votar a la xenofòbia més aberrant, com la berlusconista, sempre pots optar per la versió no edulcorada, representada per la Lliga nord i tot el seu reguitzell drumpista i lepenista. 

L’immigrant que arriba a aquest país se sent exclòs lingüísticament i socialment. Hem aconseguit crear dues bombolles, tal com diria en Cruanyes, i és l’hora de trencar-les. L’immigrant que arriba a Andorra es troba en contacte constant amb immigrants. L’altre immigrant no parla català perquè al seu país d’origen no s’hi parla. Tots dos no parlaran català entre ells

Tornaré doncs a començar tal com he començat. És a dir, amb la no anormalitat. No m’estranya gens ni mica que a Itàlia la gent voti la Lliga nord perquè se’ls posa en safata. I, si començo a Itàlia, no és ingenu. Perquè com Itàlia, els exemples aforen: territori polonès, búlgar, hongarès, alemany, francès, pancastellà, andorrà i fins i tot pananglès. És la nova tendència europea. Populismes contra populismes, despotismes contra despotismes, racismes contra racismes, etc. De totes totes, d’un costat com de l’altre, a banda i banda, la identitat és al centre. Si els àrabs això, si els refugiats allò, si venen a islamitzar-nos, si els porronxos, si els gavatxos, etc. Abans que la qüestió es torni encara més greu crec que aquí caldria fer-ne uns quants plantejaments. No fa ni dos dies que el periodista Toni Cruanyes ha publicat un assaig que mira de reflexionar sobre això mateix. Primer en va publicar un sobre Europa, la immigració, la seva gestió i, evidentment, tot allò que comporta per a la identitat dels europeus. Ara en publica un en què mira de fer quelcom de similar amb la identitat nacional catalana. Si arriba a interessar, sempre el podeu comprar: ‘Un dels nostres’. 

Tot plegat em fa pensar que hauríem de fer com en Cruanyes a Andorra abans que la situació sigui irreparable. Com sabeu, si és que ho sabíeu, s’ha posat en marxa una campanya de recol·lecta de signatures per tal que l’immigrant que s’instal·li a Andorra aprengui obligatòriament la llengua catalana si vol mantenir el permís de residència. Personalment, l’he signada i la rebo amb les mans ben obertes. Nogensmenys, penso que no en tenim prou perquè les nacions es construeixen amb els seus ciutadans i en aquest país la nació no es construeix amb els seus ciutadans. Em pregunto i tot si es construeix. El propulsor de la campanya és respectuós amb tothom i això ho deixa clar amb els motius que el porten a promocionar-la. A la vegada penso que ens hauria de servir a tots nosaltres per reflexionar-hi una mica. 

Tal com dic la nació la construïm tots nosaltres i no podem permetre que ningú se senti exclòs. Aquesta és la primera pedra. No sentir-se exclòs vol dir que hem de parlar la mateixa llengua però no només. Qualsevol política lingüística hauria d’anar en aquest país acompanyada d’una política social. L’immigrant que arriba a aquest país se sent exclòs lingüísticament i socialment. Hem aconseguit crear dues bombolles, tal com diria en Cruanyes, i és l’hora de trencar-les. L’immigrant que arriba a Andorra es troba en contacte constant amb immigrants. L’altre immigrant no parla català perquè al seu país d’origen no s’hi parla. Tots dos no parlaran català entre ells. Puc obligar-los per Llei a parlar-lo però tot i així no hauré resolt la situació. Continuaran parlant el castellà, el portuguès o el francès, si cal una altra, amb total indiferència respecte del català. El català n’esdevé una normativa i prou. El mateix immigrant comença a treballar i es troba que a Andorra l’exploten. Primerament perquè el seu contracte és il·legal. Després perquè la Llei de relacions laborals és prou dolenta per engrandir l’escletxa entre ell i el seu cap. El cap és andorrà i ja li parla en castellà. Se’n va a les pistes i allà es troba gent del seu propi país d’origen a la mateixa situació. Ningú es parla en català com és obvi però tothom constata que els exploten.

Com que la societat andorrana és prou tolerant, qualsevol andorrà al carrer s’hi adreçarà en castellà perquè no el vol discriminar. L’andorrà de peu de carrer no vol pas que l’immigrant se senti malament perquè el seu interlocutor no l’entén. A casa seva té canals de televisió en llengua pròpia i, per tant, no canviarà pas de canal per sentir una mica la llengua del país que l’acull. Però, els propis andorrans no miren la seva televisió. Ben bé, la seva televisió és infumable i tampoc li queda cap altra alternativa. Bé, sí, en té una altra, que és mirar els canals francesos i en altres llengües. Cap ni un és en català. El mateix canal de televisió del país emet les notícies de France 24 que precisament emet en llengües d’antics colons. Canal d’informació francès que no emetrà mai en català però que ja li convé emetre en anglès. És clar que tampoc s’han plantejat mai a France 24 si havien d’emetre en amazic o berber perquè això no són llengües, sinó patuès negrer. L’immigrant nota sobretot que aquí, a Andorra, no cal parlar català perquè els mateixos andorrans passen de la seva pròpia llengua. TV3 és una anècdota dins el panorama televisiu andorrà. Tenim un canal generalista per 11 canals generalistes en llengües que no són el català. Si ningú hi veu cap problema, que s’ho faci mirar. Als quioscs l’anècdota empitjora notablement. Cap revista en català. Tot en castellà. Algunes en francès, potser tres i comptades en anglès. 

De bombolla en bombolla, l’andorrà no se n’adona que és un egoista. Tampoc se n’adona que exclou expressament l’immigrant. Però, tampoc se n’adona que no contribueix a construir el seu país

L’immigrant veu passar els anys i de cop i volta potser sí que es planteja que haurà de quedar-s’hi per força temps més. Es voldria fer andorrà però resulta que hauran de passar 20 anys. El seu treball tampoc millora gaire. Encara que ara tingui una feina legalitzada, allà segueix en contacte amb immigrants. El codi de relacions laborals no li permet defensar-se gaire. Se n’adona també que els “bons càrrecs” són a l’administració i allà, només hi són els andorrans. Els mateixos que s’adrecen a l’immigrant en castellà però parlen entre ells el català. De mica en mica, sobretot, l’immigrant veu que és exclòs i comença a pensar seriosament si cal fer-se andorrà, si s’hi ha de quedar per sempre més. Potser seria més racional construir-se una casa al seu país, guanyar tots els diners necessaris i marxar un cop tingui l’oportunitat. Els andorrans mateixos l’exclouen: no li parlen català, tampoc li ofereixen perspectives laborals, no pot defensar-se laboralment, si té hepatitis no entra, etc. Com que ha passat gairebé tota la seva estància mirant televisió i revistes del seu propi país, tampoc sap qui és el cap de govern, quin partit governa, què fa i què no fa. Total, tampoc necessita saber-ho. La política és pels andorrans que han nascut a Andorra i no s’han d’esperar 25 anys per votar. Com que a les televisions pancastellanes s’hi diu obertament que parla català és de nazis i com que a les franceses s’hi diu clarament que el català és patuès, tampoc tindrà l’oportunitat de conèixer els andorrans. Vet aquí que tenim una bombolla creada.

A l’altra banda hi tenim una bombolla més. La dels andorrans. Gent que ha nascut al país parlant castellà al pati de l’escola. No s’ha interessat mai per la seva història. Això dels pariatges és molt complicat. Sálvame per aquí, Delux per allà, Belén Esteban i tenim tot el panorama muntat. Votarem, això sí, cada any al mateix amiguet de sempre que ens proporciona feina a Govern. Allà per salvar les aparences hi parlaré català no vagi ser. L’immigrant és un queixapins. Es queixa per tot. Li parlo castellà, li permeto que miri televisió del seu país, li dono feina i, a més, es queixa, no parla la meva llengua, etc. És un desagraït. Això sí, el meu treball, de bon sou, sense preocupar-me de res més, el mantindré. L’immigrant que es foti! Si volia una altra cosa que hagués estudiat! 

De bombolla en bombolla, l’andorrà no se n’adona que és un egoista. Tampoc se n’adona que exclou expressament l’immigrant. Però, tampoc se n’adona que no contribueix a construir el seu país. Des de ben petit que escola Els 40 principals. Després, ara crescut, es fa un fart de riure amb la porqueria que li proposa la televisió de Berlusconi. La mateixa que diu que parlar català és de nazis. La mateixa que no farà cap mena de pensament sobre si proposar o no programació en català, fet que seria normal en un país multilingüe com l’hispànic. A Espanya s’hi parla “hispañol” i prou! Això sí, un Lectures aquí, un Delux per allà, ara de llimona, després de mandarina i finalment de pera. Allò que no se n’adona, sobretot, és que s’està autodestruint a ell mateix. S’autodestrueix perquè no comprèn que la televisió de Berlusconi l’allunya de la realitat del seu país. No comprèn que la televisió de Berlusconi no li permet pensar. Ans el contrari, li diu com ha de pensar: els catalans són uns nazis, els àrabs són uns terroristes i, Espanya és, per descomptat, gran. Allà la legalitat és democràcia o això diuen. Després, com que les evidències són les que són, diu que ell mira la televisió francesa. Allà són intel·ligents, cultes, etc. Però, tanmateix, tampoc se n’adona que a França tampoc li fan cap favor. Com a bon projecte imperial segueix guanyant terreny però fa veure que no. Com que són ells els civilitzats, tot allò que diguem pot semblar i tot estúpid. De fet, presumeixen de bíceps cultural i per això mateix el refreguen allà on van. Un bíceps que es farà en francès perquè el català és patuès i els catalans són uns regionalistes. Allà les coses es fan en gran i a la francesa. Nosaltres som un titella minúscul. Una colònia a qui els hem donat autonomia i, si algun dia descarrilen, els ho fem saber, per descomptat. I, qui no em cregui, que faci una repassada als pocs diaris francesos que a cada nova visita co-principal francesa informen de com el seu monarca ens té collats pels ous.

Ara tornem a la qüestió identitària i pregunto, quina és la nostra identitat? Cap ni una. L’immigrant és exclòs. Aquesta població que conforma més del 70% de la nostra identitat l’hem exclosa. La tenim vivint en una bombolla. Fem tot el possible perquè ens acabin rebutjant i quan arriba al final dels 25 anys seguirà sent portuguès, pancastellà, francès, anglès o xinès. L’hem exclòs tota la vida i no serà ara, una llei, una campanya promocional, unes classes gratuïtes, etc, que el faran canviar de parer. No aprendrà català perquè no el necessita i perquè els andorrans el tracten malament. Allò que vol és poder jubilar-se per anar-se’n. Aquest no és un paradís, és un malson i l’ha hagut de patir tot al llarg de la seva vida. I, de resultes, qui guanya? Els andorrans de ben segur que no perquè ells mateixos demostren que són més castellans que andorrans. S’han nodrit de Telecircos i companyia. Se’n van al cinema i miren pel·lícules en castellà sense miraments. El seu paquet Movistar ja els proporciona una varietat immensa de pel·lícules en castellà, cap ni una en francès, ells que defensen tant la llengua francesa, encara menys pel·lícules en català, que és la llengua de la seva pàtria, etc. No saben que és el Manual Digest, no saben com tenim Constitució, no saben qui és l’Àlvar Valls, l’Esteve Albert, en Jordi Sasplugas o qui és el “general de la gendarmeria francesa”. Són on són perquè legalment són andorrans però no se’n senten. Viuen i es comporten com si fossin espanyols. Això sí, diuen tenir un país. Però tot francès sap qui és De Gaulle i sap què significa ser francès. Em sembla que hi ha pocs andorrans que sàpiguen què vol dir ser andorrà i qui és en Jordi Sasplugas. Per cert, fill d’immigrants, com tots nosaltres. 

L’immigrant hauria de deixar de ser exclòs. No és normal que hagin de viure 20 anys per esdevenir andorrans perquè ja en són. No és normal que no puguin accedir a càrrecs públics. No és normal que la llei no protegeixi l’assalariat i permeti que els immigrants siguin contractats il·legalment o amb condicions precàries

Perquè aquest país segueix construint-se d’immigrants. Doncs bé, si algú realment té alguna cosa a dir-hi que actuï perquè ens passen la mà per sobre a Madrid com a París. I, com que no es construeix només amb crítiques, tot seguit proposaré. Penso que ha d’haver-hi una apagada televisiva important. Necessitem tenir els nostres mèdia i es pot fer. Luxemburg ens ho demostra però ningú mou cap fil. Necessitem tenir més canals en català i molts menys canals en altres llengües. El Govern d’ANDORRA hauria d’oferir classes d’anglès i francès gratuïtes amb la condició que l’alumne que hi vagi tingui un B2 en català. No sabeu la quantitat d’immigrants que ens ho agrairien. Nosaltres només hi guanyaríem perquè apujaria el nivell d’anglès i francès que tant ens falta. Hem de donar suport als canals catalans veïns i quan parlo de catalans parlo també de valencians i balears. Hem de tenir cinema en la nostra llengua, revistes en la nostra llengua i ràdios en la nostra llengua. La nostra televisió ha de ser tant bona que la podem exportar als Països Catalans. N’aconseguirem molts beneficis. Apagaríem la propaganda pancastellana que passa la vida dient que som uns nazis perquè parlem català. Apagaríem la propaganda francesa que passa la vida dient-nos que som una colònia i que la nostra no és una llengua. Els immigrants deixaran de mirar cap al seu país i miraran cap a nosaltres. Aprendran a conèixer-nos i nosaltres els transmetrem allò que som. Aprendrem a conèixer-nos a nosaltres també i, endemés, ens preocuparem per nosaltres. L’immigrant hauria de deixar de ser exclòs. No és normal que hagin de viure 20 anys per esdevenir andorrans perquè ja en són. No és normal que no puguin accedir a càrrecs públics. No és normal que la llei no protegeixi l’assalariat i permeti que els immigrants siguin contractats il·legalment o amb condicions precàries. Socialment han de sentir-se estimats perquè el nostre estimat The Cloud el construeix els immigrants, no els andorrans que tots els dies se senten feliços de treballar en un despatx i parlar d’amagat amb els seus amics en castellà. 

Perquè els andorrans purs no existeixen. Seria hora que abandonéssim d’una vegada per totes aquesta noció romàntica de la nació que és pròpia de Castella. ¡Lo castizo no existe! Portem el debat a la televisió, parlem amb els immigrants. Caldria un Banda ampla o Pros e contra a la televisió andorrana. Un debat obert amb immigrants de totes les nacionalitats. Amb casos diversos. Gent de totes les classes. Gent discapacitat, gent de confessió diferent a la catòlica, gent homosexual, voldria gent. Parlem amb ells i ells amb nosaltres. És andorrà aquell que tria ser-ho i que hi viu. Si, efectivament, sentim que la nostra és catalana, doncs treballem perquè la nostra identitat aculli tothom en la nostra llengua. Donem-los mitjans per fer-se seva la nostra llengua. Fem-los entendre per quina raó pensem que Madrid i París ens destrueix culturalment. Sí, ens destrueixen. Hem perdut en l’espai de dues dècades prop de 2 milions de parlants. Fem-los saber que no és fàcil viure quan tot just sortint de la frontera tens un nacionalisme romàntic, com el pancastellà, que fa servir la Llei per destruir-te i deixar-te sense identitat. Si, efectivament, sentim que som una nació deixem de maltractar-nos tant i siguem més generosos amb qui construeix el nostre país. L’immigrant surt d’una situació moltes vegades tràgica. No pot ser que arrangem lleis per excloure'l. Fem que sigui un dels nostres! Ben arribada sigui la iniciativa sobre la residència però, tanmateix, voldria veure voluntat d’ésser país. Soc andorrà i la meva identitat és andorrana, no espanyola o francesa. Soc igual o més andorrà que aquell fill d’andorrans. Puc ser perfectament andorrà i musulmà, andorrà amb pares portuguesos o andorrà i vingut de fora. Ser immigrant no és un delicte. Tractem-los bé per ésser ben tractats. Les nostres lleis laborals han de ser acollidores, la llei d’immigració també, etc. Hem de tenir mèdia propis que parlin com nosaltres. Han de ser majoritaris. Hem de treballar perquè la lectura en aquest país sigui majoritàriament en la nostra llengua i, sobretot, perquè la gent llegeixi, llegeixi en allò que vulgui atès que ara com ara estic forçat a llegir en castellà. Em costa trobar llibres de qualitat en anglès, portuguès o francès, encara menys en la meva llengua, la catalana. Hem de mostrar que som millors que la grandeur i l’espanyolisme junts.

Comentaris (3)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.