Passats quatre anys i païda la situació, tenia ganes d'explicar l’últim dia com a policia en actiu: 

Semblava un dia més. Divendres, quarts de set del matí, va a treballar com tants d’altres dies abans. Ja al vestuari, saluda els companys, es posa l’uniforme, treu un cafè de la màquina i puja a la sala. Ocupa la butaca en el lloc que els companys li cedeixen de bon grat per “respecte al veterà”, un criteri no escrit en cap manual però quasi sempre vigent i emprat.

Un dia abans, a primera hora, havia demanat cita al director. Es van veure a les acaballes del torn del dia. Li lliura un escrit de jubilació, ha de ser el primer a saber-ho oficialment tot i que alguns companys ja sospitaven alguna cosa. El director se sorprèn, fins i tot sembla que s’emociona, recorden els anys d’amistat, li fa una abraçada que sembla sincera i li ofereix tota la seva ajuda futura: “qualsevol cosa que necessitis…”. Molt pocs dies després, va quedar patent que eren paraules i només paraules.

Abandonar la seguretat de l’administració podia ser arriscat, però va ser fàcil perquè anhelava sortir del despatx

Després de molts anys fent feina en aquest lloc concret, un amic sabedor que s’avorria de fer sempre el mateix -“Policia, bon dia, en què el podem atendre?”- li ofereix una feina més adequada a la seva extensa formació professional, adquirida durant anys en diversos grups i formacions al Principat i fora.

S’ho rumia poc, molt poc, tot i que representava deixar un ofici que l’apassionava, intentant preveure el resultat d’una decisió precipitada i, amb la seva edat, pensant sobre un futur laboral potser incert. Abandonar la seguretat de l’administració podia ser arriscat, però va ser una decisió fàcil per dos motius: les persones per les quals anava a treballar i la motivació de fer una feina que anhelava. 

Un director ja ho va anticipar “quan ens manin des de Govern, ens manarà tothom i no sempre bé” i així ha estat

L’Administració, amb les seves noves lleis, algunes relacionades íntimament amb els funcionaris, li van facilitar la decisió igual que a molts altres companys abans i després. No excusarà mai les formes de fer d’aquests polítics de torn. Va treballar amb molts directors i menys un, tots eren directors polítics. Amb alguns va treballar a gust, alguns van ser amics, i altres no ni de bon tros!

Els polítics i la feina de la policia és de molt mal combinar, d’aquí molts dels problemes que han anat arrelant com a males herbes al cos. Durant molts anys el departament més ben organitzat de l’Administració General fins que els polítics hi van fotre les urpes. Un director ja ho va anticipar “quan ens manin des de Govern, ens manarà tothom i no sempre bé” i així ha estat.

La porta es va tancar i, cap dels que manen, cap, va dignar-se a acompanyar-lo fins allà. A cap d’ells se li va acudir acomiadar-lo, ni que fos per educació.

Es barrejaven sentiments, ràbia per saber que tota la seva experiència i vivències es perdrien, que no hi havia possibilitat que els “novatos” se n’aprofitessin. Sempre va intentar fer entendre als companys la feina de policia, ja que a aquest ofici li cal temps per mirar de fer-lo bé i sobretot cal emprar el sentit comú, que no sempre ho fem.

A mitja tarda, els companys li van fer un comiat: “et trobarem a faltar”.  Fotos i abraçades, mentre inexorablement arribava l’hora de plegar. Es va vestir de paisà i va sortir sol per la porta, tot sol, amb una motxilla a l’esquena amb més de tres dècades de records. La porta es va tancar i, cap dels que manen, cap, va dignar-se a acompanyar-lo fins allà. A cap d’ells se li va acudir acomiadar-lo, ni que fos per educació.

No va ser un dia més, va ser el darrer dia d’una forma de viure.

Desitjo que els que hi treballen ara tinguin la mateixa sort: gaudir de la feina i dels companys.