Semblava que per la COP26 a Glasgow ja no hi haurien objectius a assolir i la sensació d’insatisfacció es nota en l’ambient:

1. Ratificar (sense Xina, Índia i EEUU) els acords de Paris 2015
2. Augmentar l’ambició climàtica
3. Centrar les decisions sobre el clima en bases científiques
4. Copsar la importància de les interrelacions entre els oceans i els continents

Els dos darrers punts van lligats, ja que la ciència ha demostrat en nombroses ocasions com d’importants són les corrents oceàniques en el transport de calor al voltant del Planeta.

Està pendent de com es regulen els ‘Mercats de Carboni’, que seran objecte de debat per a la propera conferència climàtica. Sobre aquest punt cal ser molt vigilant, ja que d’ell depèn que no hi hagi una ‘mercantilització dels efectes climàtics’, m’explico: de la mateixa forma que l’oceà distribueix l’energia (calor) per mitjà de les corrents marines, aquestes estan també relacionades amb l’evolució de l’atmosfera, i entre d’altres amb la dinàmica dels monsons. El que no veig clar, i és únicament una opinió meva, és si l’atmosfera podrà diluir de la mateixa forma el CO2 en funció de la latitud d’on  se situï la font d’emissió. Per exemple, pensar que el continent africà comercialitza els seus drets de carboni a Rússia o Europa, els efectes sobre el clima seran neutres. La meva intuïció diu que no, però cal modelitzar-ho per estar segur i suposo que es tindrà en compte si les decisions es basen en els coneixements científics. Però aquí si que veig un perill, i que ja ha passat en ocasions passades als Estats Units sota l’administració Bush. El sistema pot premiar o ‘finançar’ els estudis científics que tinguin una base teòrica favorable a una o altra política. Com deia en Humphrey Bogart… sempre ens quedarà París!! (COP2015)… i la insatisfacció de les generacions futures que ha d’esperonar les properes cimeres.