Fa uns dies, Andorra Endavant criticava l’augment del 35% de les subvencions destinades a les associacions amb projectes de cooperació internacional, argumentant que aquests diners haurien de quedar-se “a casa”, especialment davant la crisi de l’habitatge. Un plantejament que pot semblar intuïtiu a primera vista, però que es debilita quan es contrasta amb les dades i amb una anàlisi més profunda del context.

La primera pregunta és clara: realment Andorra està augmentant la seva aposta per la cooperació internacional? Les xifres indiquen el contrari. El pressupost destinat a cooperació internacional per al desenvolupament sostenible i l’ajuda humanitària per al 2026 és de 1.003.286,67 euros, mentre que el 2025 era de 1.060.334 euros. És a dir, no només no augmenta, sinó que disminueix aproximadament un 5,38%.

Més enllà del cas andorrà, la cooperació internacional s’inscriu en un marc global molt més ampli. Des de l’any 1970, les Nacions Unides estableixen com a objectiu que els països amb més recursos destinin el 0,7% de la seva renda nacional bruta a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD). Aquest compromís s’ha interpretat sovint, especialment des de perspectives crítiques, com un mecanisme per contribuir a reduir desigualtats globals profundament arrelades en processos històrics de dominació i interdependència desigual.

La realitat, però, és que aquest objectiu queda lluny d’assolir-se. L’any 2025, Espanya destinava aproximadament el 0,27% de la seva RNB a AOD, per sota de la mitjana europea (0,42%). En el cas d’Andorra, amb càlculs estimatius, la xifra se situaria entorn del 0,026%. Parlem, doncs, de percentatges molt allunyats del compromís internacional i que difícilment permeten sostenir la idea d’un “excés” de cooperació.

“La pregunta que ens hauríem de fer no és si hem d’ajudar ‘els de fora’ o ‘els de dins’. Potser la pregunta és quin tipus de societat volem construir. Una societat que utilitza la crisi de l’habitatge per retallar justícia social? O una societat capaç d’exigir polítiques valentes a casa mentre assumeix la seva responsabilitat en un món interconnectat?”

Arribats aquí, cal abordar l’argument central: la idea que aquests recursos haurien de destinar-se prioritàriament a resoldre problemes interns, com el de l’habitatge. Aquest plantejament parteix d’una premissa discutible: que garantir drets dins del país i contribuir a la justícia global són opcions incompatibles. No ho són. De fet, respon a una lògica de competència entre drets que sovint simplifica debats complexos.

A més, convé no perdre de vista la naturalesa del problema de l’habitatge a Andorra. No es tracta d’una qüestió que es pugui resoldre mitjançant la reassignació d’una partida pressupostària relativament petita. Parlem d’un fenomen estructural vinculat a l’augment sostingut dels preus del lloguer, la concentració de la propietat, les dinàmiques especulatives i les limitacions en la regulació. Sense abordar aquests factors, qualsevol solució serà parcial.

En aquest sentit, focalitzar el debat en la cooperació internacional pot acabar desplaçant l’atenció de les mesures que realment incideixen en el problema: regulació del mercat de lloguer, polítiques públiques d’habitatge o ampliació del parc públic. No es tracta de triar entre una cosa o una altra, sinó d’entendre que són dimensions diferents que requereixen respostes específiques.

D’altra banda, convé situar la cooperació internacional al seu lloc real. Sovint actuem com si amb aquestes aportacions estiguéssim “salvant el món”, però les dades apunten en una altra direcció. Els països del Sud Global, i especialment el continent africà, que és el que millor conec, no s’estan desenvolupant gràcies a la suposada generositat del Nord Global.

De fet, la realitat és bastant menys còmoda: les remeses enviades per les diàspores superen àmpliament l’Ajuda Oficial al Desenvolupament, mentre que molts països destinen una part molt significativa dels seus recursos al pagament del deute extern, sovint per sobre del que reben en ajuda. Dit d’una altra manera: no només no “ajudem tant”, sinó que el sistema global continua funcionant en una direcció clara: la d’extracció de recursos més que no pas de redistribució.

En aquest context, presentar la cooperació com un favor que fem és, com a mínim, discutible. No és, o no hauria de ser, una obra de caritat, sinó una responsabilitat compartida en un món profundament desigual, travessat per relacions històriques de dominació, extractivisme i dependència que encara avui condicionen les oportunitats de desenvolupament.

No és casualitat, doncs, que cada vegada més veus del Sud Global qüestionin aquests models i reivindiquin camins propis, menys dependents de les lògiques externes. Sense idealitzar processos complexos, hi ha països com Burkina Faso, per exemple, que posen sobre la taula la necessitat de recuperar la seva sobirania econòmica i política, i de deixar de dependre d’una ajuda que sovint és, també, una eina de poder.

Potser la pregunta que ens hauríem de fer no és si hem d’ajudar “els de fora” o “els de dins”. Potser la pregunta és quin tipus de societat volem construir.

Una societat que utilitza la crisi de l’habitatge per retallar justícia social? O una societat capaç d’exigir polítiques valentes a casa mentre assumeix la seva responsabilitat en un món interconnectat?