Semblaria que ja no és una moda: en només els 7 anys que han passat des del 2013 al 2020 la venda de música en suport vinil a Espanya ha passat de les 140.000 a les 1.230.000 unitats i als Estats Units ja ha superat en unitats al CD. A Andorra, on les coses sovint arriben temps després que a la resta del món, els espais de discos compactes als centres comercials pràcticament han desaparegut, tot i que els específics de vinils no han crescut com a podia esperar-se però es mantenen.

L’streaming està més viu que mai i avui tenir Spotify o algun servei de la competència és tan usual com tenir contractat Netflix. El gran públic ha entès com una cosa normal pagar els 12 euros al mes per gaudir de continguts audiovisuals on-demand. Però què fa que pugi sense aturar-se’n el consum de música en format físic?

Opino com a comprador habitual de música i subscriptor de serveis d’streaming i crec que la tendència es justifica principalment per tres claus. 

“Cap dubte tinc que la música en format físic, i sobre tot en vinil, encara té molta vida per davant (la producció puja interanualment entre el 10% i el 30%) i probablement sigui un dels últims elements culturals que podrà conviure amb la omnipresència digital, que en la seva modalitat streaming ja s’assembla més a un substitut natural de les FM de radiofórmula”

La primera és que les reedicions dels grans àlbums en vinil no només recuperen els elements tangibles de les edicions originals del 70, 80 i 90, com ara la portada, el sobre interior i els extres que podien portar, el que converteix el disc en una mena de marxandatge a més a més d’un vehicle del contingut, sinó que l’excel·lència en el so resultant meravella a qualsevol amant de la música (per exemple, qui hagi comprat l’última reedició de ‘The Dark Side of the Moon’, de Pink Floyd, entendrà perfectament de què estic parlant).

La segona és més romàntica: existeix una connexió amb el format (vinil) entre el públic i l’artista, una cosa que no es dóna de manera tan manifesta amb el “fred” CD. Això passa sobre tot amb els músics independents i és una de les raons per les quals moltes bandes alternatives treuen una petita edició en vinil, normalment entre 100 i 500 unitats, que acompanya el llançament en les plataformes. I això sense entrar en dues casuístiques molt particulars: per un costat, el públic més jove que torna a identificar el fetitxisme de la portada en gran format com una mena de pòster, d’aquí que fins i tot es publiquin en aquest format títols de gèneres nous com ara l’urban i, per altra, el públic especialista que troba en noves edicions actuals de material inèdit una qualitat excepcional en tot sentit (l’edició de 3 LPs de ‘Behind the Dikes’, de Bill Evans, és un deliri de plaer per qualsevol fan del jazz)

La tercera és una qüestió 100% pragmàtica: tot i que la promesa que per 12 euros al mes podem tenir “tota la música del món” pot resultar sexi, la gent comença a entendre que un dia després de no passar per caixa el que té és una bonica plataforma buida ple de contingut inaccessible.

I el CD? Tot i que a hores d’ara comprar un disc compacte resulta rar fins i tot per al cotxe, aquells que col·leccionem música continuem valorant la durabilitat del format, a més a més de la delirant baixada de preu que ha patit als últims anys, que dona al format un atractiu extra. Només veure les ofertes a webs especialistes i a alguns portals manifesta a les clares les oportunitats que tenim avui mateix en aquest suport. 

Per motius professionals i personals segueixo el fenomen de prop i no tinc dubtes que la música en format físic, i sobre tot en vinil, encara té molta vida per davant (la producció puja interanualment entre el 10% i el 30%) i probablement sigui un dels últims elements culturals que podrà conviure amb la omnipresència digital, que en la seva modalitat streaming ja s’assembla més a un substitut natural de les FM de radiofórmula.