Poques figures com la de Jim Morrison, de qui aquesta setmana van complir-se 50 anys de la seva mort, han estat tan arquetipats en la història del rock i de la cultura popular del segle XX, però em servei com a marc de referència per fer un contrapunt dels models aspiracionals que la indústria musical oferia i ofereix al gran públic i al jovent en particular.

Caòtic, narcisista, autodestructiu, despòtic, manipulador... i per sobre totes les coses, un bell cadàver de 27 anys, Morrison tenia tots els elements per ser carn de sensacionalisme, i va complir amb les expectatives amb tones d’articles, llibres i pel·lícules, però és innegable que en la seva curta carrera amb The Doors va deixar una immensa estela de cultura que avui no hi ha cap estrella del ‘mainstream’ que pugui tan sols competir.

Pertanyo a la Generació X i personalment vaig conèixer l’obra de Jim Morrison cap als 20 anys i a mi en particular no només em va deixar 6 àlbums i un grapat de cançons inoblidables, sinó que em va obrir les portes a molts artistes que van influir en la seva obra. A partir d’aprofundir sobre les fonts literàries I culturals de la poesia de Morrison vaig conèixer, quan estava a la universitat, els meravellosos poemes de Rimbaud, Baudelaire i Blake, mites i històries de tribus indígenes americanes i la sempre vigent filosofia de Nietzsche i aquí és on vull arribar...

“En definitiva: que tot i que els desitjo una llarga vida i molts fills, em resulta difícil imaginar que algú recordi, el dia de demà, el 50 aniversari de la mort d’un Maluma o d’una Rosalía”

D’ençà que internet es va transformar en la font quasi monopòlica d’informació, que no vol dir de coneixement, la indústria musical, el ‘mainstream’, subjecta i objecte d’una hiperproducció de continguts de tota mena, ha devaluat la seva oferta any rere any. ‘Boys’ i ‘girls bands’ de laboratori i fenòmens de YouTube convertits en estrelles virals han esclatat amb força en dues dècades on la producció s’ha facilitat i abaratit a nivells increïbles, escenari en el qual la indústria en un moment va estar superada i després va aprendre a dominar fins a arribar al 2021, on avui el jovent consumeix majoritàriament, i aquí radica el drama, cançons descartables que transmeten idees absolutament buides d’intèrprets efímers amb una intel·lectualitat que no falta esforçar-se per saber que està sota mínims. No hi ha dubtes que això obeeix també a la demanda cultural d’una generació que sembla que te poc a reivindicar i per altra que el rock ha deixat de ser als últims 20 anys vehicle d’identitat del jovent a tot Occident.

Tot i que va acabar sent una joguina trencada, víctima dels seus propis excessos, Jim Morrison, com a tants artistes dels 70, 80 i 90, va aportar als seus seguidors un bagatge cultural tan intens i interessant que ens va permetre, a aquells que seguíem la seva obra, descartar la part negativa per quedar-nos amb l’excel·lència de les seves influències i tot el seu llegat, quelcom que dubto molt que quedi de qualsevol dels intèrprets que són referència de la cultura popular d’avui en dia. 

En definitiva: que tot i que els desitjo una llarga vida i molts fills, em resulta difícil imaginar que algú recordi, el dia de demà, els 50 aniversari de la mort d’un Maluma o d’una Rosalía.