Quan parlem de l’evolució del català, sovint ens centrem en la realitat catalana. Però observar-ho des d’Andorra, un estat sobirà on el català és l’única llengua oficial, ens ofereix una perspectiva inspiradora. Mentre Catalunya, com a nació ocupada o regió dins de l’estat espanyol, continua havent de lluitar constantment per defensar la llengua davant limitacions polítiques, a Andorra les institucions tenen la capacitat real d’impulsar mesures clares i immediates per protegir-la i fer-la atractiva.

La Llei 6/2024 andorrana n’és un bon exemple, ja que reforça l’ús del català en tots els àmbits públics i comercials. Aquesta normativa garanteix que qualsevol ciutadà sigui atès en català i que la retolació, la publicitat i els serveis professionals respectin la llengua oficial del país. També promou la integració lingüística de les persones que arriben a Andorra, generant un marc que assegura la continuïtat i vitalitat del català.

A Catalunya, en canvi, malgrat ser un territori de gairebé vuit milions d’habitants, les eines per protegir i fer atractiva la llengua són més que limitades. Tot i això, la societat catalana encara té un paper clau pel simple fet de fer servir el català cada dia, de manera natural, això dona una força extraordinària a la llengua i contribueix també a reforçar-la a Andorra. Hem de ser positius i tenir clar que som prou milions per mantenir el català viu i útil arreu dels Països Catalans.

“Per als catalans, mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Andorra pot actuar mentre Catalunya, de moment, ha de seguir pidolant a un estat espanyol que mai ha estat amic”

Recentment, formacions com Junts o ERC han impulsat iniciatives per reforçar l’ús del català en àmbits com l’atenció al consumidor o la regulació de serveis, així com exigir la normalització de la llengua en judicis o a l’escola, un pas més per garantir que la llengua tingui la presència que li correspon. Però, no ens enganyem, a diferència d’Andorra, Catalunya encara no pot legislar plenament com un estat en favor de la llengua i això hauria de ser prou significatiu com per captar l’atenció de tots els catalanoparlants andorrans.

Per als catalans, mirar-nos en el mirall andorrà ens recorda què significa disposar de sobirania lingüística. Andorra pot actuar mentre Catalunya, de moment, ha de seguir pidolant a un estat espanyol que mai ha estat amic, i encara menys quan de trets diferencials o identitaris es refereix. No sabem com seran les futures relacions d’Andorra amb la Unió Europea, ni si el català acabarà tenint l’oficialitat que alguns polítics espanyols diuen defensar.

El que sí que sabem tots és que la força institucional que té Andorra, combinada amb el pes demogràfic i cultural de Catalunya podria convertir-se en un motor immens per assegurar un futur robust per al català. La llengua serà viva si tots dos territoris —estat i nació— continuem empenyent en la mateixa direcció i es creen aliances entre negocis, educació, cultura, política.