Voldria cridar i plorar però no puc. Tinc molta tristesa i la vegada un enuig molt gran. En primer lloc donar el meu condol i el meu suport més sincer a totes aquelles persones que ho estan passant molt malament. Penso en particular a la noia, d’edat massa jove, que ens ha deixat també avui. Estic trist perquè el meu pare ens ha deixat després de romandre quatre setmanes a l’hospital intentant recuperar-se dels seus mals. Malauradament va aparèixer la Covid dins la seva vida. Els seus últims dies han sigut molt durs.

Estic trist perquè el meu pare ens ha deixat després de romandre quatre setmanes a l’hospital intentant recuperar-se dels seus mals. Malauradament va aparèixer la Covid dins la seva vida. Els seus últims dies han sigut molt durs

Casi, el forner, era com tants d’altres pares: un senyor molt treballador. D’aquells andorrans que van haver de deixar el seu país per buscar-se la vida ja que en aquells temps no hi havia feina per a tothom. Es va formar com a forner i va tornar al país per engegar una vida amb la meva mare: l’Esperança. Eren pares que amb els seus esforços van poder tirar endavant una família amb cinc fills. La seva passió era l’esquí. Va ser uns dels pioners de l’Esquí Club d’Andorra. Jo, mercès als seus esforços, vaig poder complir el somni de competir per Andorra en dos Jocs Olímpics. Ell i la meva mare sempre ens han inculcat una educació fomentada dins el respecte i l’esforç. Les últimes paraules que el meu pare em va dir quan li vaig comentar que me n’anava a treballar varen ser: “Ves a treballar i siguis responsable”.

Estic enfadat perquè aquesta pandèmia no perdona. Tinc un company francès, d’aquestes persones que creuen que aquesta pandèmia és una invenció, que sempre diu que aquestes persones que ens deixen “són una selecció natural”. Potser té raó. Però el que passa és que tots els que estem veient la mort de prop no entenem com totes aquestes persones d’edat avançada han de patir i morir indignament. Els familiars no podem acompanyar-los com hauríem i ells també se senten sols dins el seu patiment.

Jo ja vaig escriure un article, ‘Invisibles’, just abans que comencés la primera onada. Aquell article estava dedicat a totes aquelles persones que han estat i segueixen estan al capdavant d’aquesta pandèmia. Moltes gràcies a tots ells. Ara més que mai voldria fer entendre a tota la gent, petits i grans, que s’han de fer les coses que els científics ens demanen. Ara el Govern ens diu de no fer vacances per Tots Sants. Ara més que mai és el moment que els nostres polítics estiguin a l’alçada i agafin unes decisions que ajudin el ciutadà del carrer a no haver de patir encara més les desigualtats. En record al meu pare i a totes aquelles persones que ho estan passant malament. Descansa en pau.

Comentaris (35)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.