Porto ja tres setmanes més aïllat que John Travolta a 'El chico de la búrbuja de plástico', i em sento tan inútil com una agenda del 2020, i amb el cul tan enganxat a la cadira que se m'expandeix el gluti i acabaré pagant dos seients a Ryanair. Potser és per aquest confinament però ja no distingeixo entre les notícies reals i les de 'El Mundo Today', fins al punt que vaig estar tres dies convençut que un asturià havia pujat a l'estratosfera per a poder abocar  bé la sidra.

Hi ha notícies reals que semblen de broma: Ronaldinho guanyant un torneig de futbol de sicaris en una presó del Paraguai; un capellà italià activa en una missa en línia els filtres d'Instagram i la seva imatge es va transformar en la d'un gat, un egipci, un mag, un mafiós o un astronauta; el rei de Tailàndia es confina en un hotel de Suïssa amb vint noies joves, i el ministre israelià de Salut que va afirmar que la pandèmia era un càstig diví per l'homosexualitat ha estat ingressat per coronavirus. I la televisió i les xarxes que no ajuden. Bob Dylan compon una cançó de 17 minuts, el 'Telediario' presenta el darrer treball de David Bisbal, i que encara que no hi hagi Setmana Santa tornaran a posar a la televisió 'Ben Hur'. Més dies de confinament impliquen més piulades d'Alejandro Sanz. Se salvaran moltes vides però a un preu molt elevat.

Per això no és estrany l'evolució dels missatges de WhatsApp. Al principi tots eren d'aprofitar els dies tancats per a posar-se en forma, menjar sa i llegir. Era com si ens estiguéssim preparant per entrar en un convent o per anar a fer exercicis espirituals als Jesuïtes. Ara els missatges són per combatre l'angoixa o l'estrès i consells psicològics. La darrera nit vaig patir insomni a causa del jet lag per haver passat tanta estona assegut a la cadira davant de l'ordinador i, sort que prenc el cafè desconfinat. La poca estona que vaig poder dormir vaig tenir un malson amb la calor enganxosa i humida de la platja a l'estiu. I jo amb mascareta.