No heu pensat mai que cada cop ens resulta més difícil prestar atenció a alguna cosa? No teniu la sensació que la capacitat de concentració, en públics de totes les edats, està disminuint?

En un temps vertiginós com el que vivim, la comunicació és cada cop més asincopada, resumida i interrompuda. Les xarxes socials ens han domesticat per canviar l’argumentació pacient i el desenvolupament d’idees per un model discursiu on la comunicació col·loquial, malauradament, segueix moltes de les normes del màrqueting i la publicitat, on es treballen eslògans, necessitat de crides a l’atenció al primer tram, imatges visuals i recursos lingüístics que més que el debat intenten disparar la polèmica.

Les maneres de comunicar-nos avui en dia han estat invadides per les maneres d’Internet, on els continguts es difonen a alta velocitat, abreviada i resumida. Els missatges de veu de WhatsApp han creat un nou paradigma comunicatiu on diverses persones poden, per evitar la interrupció, plantejar dinàmiques de missatges verbals de curta durada que emulen, d’alguna manera, un muro de Twitter, creant una estranya conversa ‘per torns’.

“Tornant a les xarxes, la manera en que consumim els continguts de les ‘stories’ d’Instagram o els vídeos de TikTok, per exemple, és d’una dinàmica malaltissa: centenars de missatges, audiovisuals i textuals, passen davant dels nostres ulls en intervals de 2 segons i a cop de dit passem de contingut a contingut, com si fos una mena de zapping, sense arribar a descodificar-los del tot. Seria com entrar a una xocolateria i mossegar cada peça de xocolata que trobem sense acabar-ne cap: una orgia de consum que ens genera una nova insatisfacció que ens porta, un cop més, a consumir un altre contingut…”

Si parlem de durada, el llibre d’estil de les xerrades TED marquen que, després d’estudiar centenars d’exposicions, el temps màxim d’una exposició és de 18 minuts, en un espai controlat i lliure d’interrupcions. Quant fa que no escoltes a un interlocutor, personalment, per 18 minuts sense aturar-lo?

Tornant a les xarxes, la manera en que consumim els continguts de les ‘stories’ d’Instagram o els vídeos de TikTok, per exemple, és d’una dinàmica malaltissa: centenars de missatges, audiovisuals i textuals, passen davant dels nostres ulls en intervals de 2 segons i a cop de dit passem de contingut a contingut, com si fos una mena de zapping, sense arribar a descodificar-los del tot. Seria com entrar a una xocolateria i mossegar cada peça de xocolata que trobem sense acabar-ne cap: una orgia de consum que ens genera una nova insatisfacció que ens porta, un cop més, a consumir un altre contingut… 

Al món del vídeo, YouTube ens dona la possibilitat a les agències de publicitat de fer anuncis de només 6 segons i ens convida a presentar la crida a l’acció als primers 4 segons i el paroxisme ha arribat de la ma de WhatsApp, on ja es permet als usuaris escoltar els missatges al doble de velocitat.

Està documentat que aquesta velocitat de consum accelerat ha arribat a la literatura “tradicional”, on les obres en general cada cop estan més redactades en paràgrafs curts i mai en blocs de 30 línies com pot trobar-se normalment en llibres del segle XX. De fet, Google qualifica els paràgrafs de més de 25 paraules com ‘no apte per la lectura’.

La gent ja no està disposada a consumir i processar gran quantitat de dades, preferint impactes curts i predigerits. És tanta l’oferta informativa que ens ofereix la xarxa que ja ni ens plantegem la perspectiva de classificar i seleccionar, circumstància que ha estat un brou ideal per la generació de ‘fake news’ als últims 5 anys.

Quan ens preguntem sobre la pèssima qualitat de gran part del discurs polític d’avui pot ser hauríem de fer una anàlisi del nostre actual model de consum cultural, vertiginós i acrític. Aquest bombardeig de continguts al que ja estem acostumats ens ha fet perdre en gran part la mirada crítica, i cal educar a les generacions futures perquè tornin a la captació d’informació dins d’un model racional i analític.