El bisbe-copríncep Josep Caixal justificava, davant el Nunci Apostòlic de Madrid, l’aprovació del decret de Reforma de 1866 amb aquestes paraules: “Lo que hubo fue un generoso esfuerzo para quitar los escandalosos abusos que había (...) Todo fue para evitar que unos cuantos ejercieran, como ejercían, el monopolio de devorar el país (…) los mandones se elegían ellos mismos y elegían a los que habían de cubrir sus picardías”.

La fama -merescuda- de trabucaire del bisbe no treu la seva clarivident anàlisi de la situació política; molts politòlegs del present podrien aprendre de l’autenticitat i agudesa de Caixal.

Així ho devien interpretar uns joves - Esteve López, Joan Peruga i Carme Tudel- quan van escollir aquestes frases de la carta al Nunci per fixar la posició del copríncep davant la Reforma en el  llibre de recerca -i divulgació- històrica ‘L’Andorra del Segle XIX’ que van publicar el 1988.

Cent cinquanta anys després de la carta del bisbe, Acemoglu i Robinson van publicar 'Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty’, un llibre que explica d’una manera empírica les causes del fracàs d’uns països i la prosperitat d’altres.

Contra la repetida frase “és l’economia, estúpids!”, la tesi de Daron Acemoglu i James A. Robinson situa la qualitat de les institucions polítiques com la determinant per a investigar les causes del repartiment desigual del poder i de la riquesa; quan el procés polític genera institucions econòmiques que no creen oportunitats ni incentius escaients per a la majoria de la població sinó que prioritzen un tipus d’inversió basada en el dogma de que només el capital crea riquesa.

“¿Ens deixarem devorar i castigar un altre cop per Espot i companyia? O assistirem a una indigestió col·lectiva de la dreta, una espècie de ‘remake’ de la ‘Grande Bouffe’ el film de Marco Ferreri, que al maig d’aquest any celebrarà el 50 anys de la seva presentació al Festival de Cannes, en el que els quatre protagonistes (un d’ells Philippe Noiret en el paper d’un jutge que no s’ha emancipat encara de la seva dida) malalts d’una gola morbosa, rebentaven literalment desprès d’un pantagruèlic i suïcida tiberi”

El seu llibre està ple d’exemples de la història i de diferents àrees geogràfiques que aporten molt arguments a la seva teoria; quan s’imposen els ‘mandones’ que deia el bisbe Josep Caixal, les elits extractives vampiritzen el poder, l’economia i la societat, la qual cosa porta de manera fatal al declivi i al fracàs de països. Contràriament, a les nacions on hi ha institucions inclusives, pluralisme, un sistema de control i equilibri (divisió) de poders, control social i millor repartiment de la riquesa els països prosperen.

Coincidint amb els darrers 12 anys de domini de DA, el nostre país està -com deia Caixal el 1866- en una fase “de escandalosos abusos y picardias” d’una minoria, amb l'aflorament d’uns símptomes -un dels més cridaners: el del ministre de Finances que no pagava els impostos que li pertoquen- que són nomes la part visible d’un iceberg de discrecionalitat sense regles ni controls, de concentració de poder i riqueses, amb el contrapunt de l’exclusió de la prosperitat a la gran majoria dels ciutadans; resumint: s’estan reunint totes les condicions necessàries i suficients que descriuen Acemoglu i Robinson per abocar-nos a la decadència i al fracàs, en un moment en el qual el marge d’error que te el nostre país es molt estret.

Sense cap prudència ni subtilitat, el líder (ara ja únic) de la formació en el poder, el més gran narcisista, es permet criticar el pluralisme, treure la veu a l’oposició, saltar-se les normes democràtiques més bàsiques, acaparar, amb una voracitat bulímica, pels seus acostats més afins el domini d’entitats privades, públiques, parapúbliques i cíviques, sense oblidar els mitjans de comunicació, amb el propòsit, com denunciava Caixal, de tenir “el monopoli de devorar el país”. Utilitza eines similars a les que Acemoglu explica al seu llibre parlant del emperador Tiberi: treure la veu política als ciutadans normals i comprar-los amb blat, oli d’oliva, vi gratuïts, entreteniments com el circ i els combats dels gladiadors, el ‘Panem et circenses’ de sempre.

La psicoanalista Marie-France Hirigoyen fa un retrat dels narcisos ‘grandiosos’ als que els hi manca consciència de la seva fragilitat, van tant sobrats que es creuen els amos del món, atribuint la responsabilitat dels problemes que poden aparèixer als ‘altres’. Els narcisos ‘grandiosos’ només donen senyals de vulnerabilitat davant la competència d’altres narcisos com ells; d’aquí el pacte de govern de 2019 amb un altre gran narcís: Gallardo, o les darreres ‘adaptacions’ sobtades i histèriques del programa polític de DA a causa de la irrupció dels joves (força narcisos) de Concòrdia al panorama mediàtic-polític del país.

Perquè l’especulació immobiliària no és qüestió d’uns malvats inversionistes estrangers:  és la minoria predadora i voraçment extractiva andorrana la que va fer-se una llei de ‘destrucció’ del territori i urbanisme a la mida dels seus interessos més egoistes, en el que l’essencial era crear una morfologia urbana excloent amb la finalitat de guanyar diners generant un mínim valor afegit; són els membres del ‘club’ els que modifiquen els plans d’urbanisme per devorar espais, expulsar i empobrir famílies treballadores, amb l’objectiu únic d’acumular poder i aconseguir beneficis astronòmics.

El mateix any 1988 en què es va publicar ‘L’Andorra del segle XIX’ feia furor a les ràdios i discoteques la ‘salsa’ de Lalo Rodríguez ‘Ven, devórame otra vez'. Penso que no cal recordar al lector tot el recoble de la cançó, més enllà del “castígame con tus deseos”.

¿Ens deixarem devorar i castigar un altre cop per Espot i companyia? O assistirem a una indigestió col·lectiva de la dreta, una espècie de ‘remake’ de la ‘Grande Bouffe’ el film de Marco Ferreri, que al maig d’aquest any celebrarà el 50 anys de la seva presentació al Festival de Cannes, en el que els quatre protagonistes (un d’ells Philippe Noiret en el paper d’un jutge que no s’ha emancipat encara de la seva dida) malalts d’una gola morbosa, rebentaven literalment desprès d’un pantagruèlic i suïcida tiberi (1).

(1) L’etimologia de tiberi es controvertida; per alguns al·ludeix a les fartaneres i orgies de l’emperador Tiberi, que ja hem vist com governava.