Com i quan s’inicia la relació de Pau Casals amb Andorra?
L’inici de la relació de Pau Casals amb Andorra el tenim documentat l’any 1941, que va ser l’any en què va venir a fer el primer testament. Això ho sabem per Eduard Rossell, que ho va comentar en una entrevista que ens va facilitar l’Arxiu Nacional d’Andorra. De fet, amb l’Arxiu Nacional hi ha hagut una connexió constant durant tot el procés d’investigació, des del començament. M’han ajudat a trobar molt material, papers que jo no tenia. I aquesta entrevista a Rossell és fonamental perquè parla del temps en què es van conèixer a Prades i dels motius pels quals Casals va decidir fer el testament a Andorra. Casals li va confirmar que va fer aquest pas al Principat per honorar la llengua. Una llengua tan perseguida en aquella època a Catalunya. Aquest és el primer document que tenim sobre la primera visita de Casals a Andorra. El cert és que no hi ha massa material per documentar tots els seus passos al Principat. No hi havia premsa a Andorra en aquell moment. Hi havia, als anys seixanta, alguna publicació comercial, però no diaris com a tal. A les actes dels síndics, per exemple, que també me les he ‘empassat’, no hi ha cap referència a Casals. Hem treballat amb poc material de base.
On més has pogut rascar, però?
M’he ajudat molt de la correspondència entre Andreu Claret –el meu sogre– i Pau Casals i de les cartes que Casals es va enviar amb Joan Alavedra, el seu secretari. En aquesta segona correspondència hi ha postals importants que Casals envia des d’Andorra, en què el músic explica que ha interpretat part d’un poema seu –‘Poema del pessebre’– en privat, a casa d’un amic doctor. A partir d’aquí vaig anar estirant fils. Tampoc vull oblidar la correspondència amb Josep Fontbernat, un músic que va viure aquí. He pogut parlar amb la seva filla, de fet, la Marilou Fontbernat. Fontbernat va fer durant uns quants anys, diàriament, el glossari andorrà i alguna glossa la va dedicar a Casals.
“Casals se sentia molt feliç a Andorra pel tema de l’idioma, de la cultura. Podia expressar-se amb naturalitat, amb comoditat”
Quin paper va tenir el Principat en el context polític de Casals a l’exili?
Casals se sentia molt feliç a Andorra pel tema de l’idioma, de la cultura. Podia expressar-se amb naturalitat, amb comoditat. Va tenir molt bona relació amb Francesc Cairat, el síndic general, durant molts anys. Una de les entrevistes que vam fer durant el procés de documentació, de fet, va ser amb la seva neta, Maria Teresa Cairat. Tenim alguna carta en què Cairat el felicita. Casals era ben acollit, molt respectat. El cas és que mai es va fer un acte oficial, un reconeixement. Va estar a punt, però, de celebrar-se una interpretació d’una obra monumental: ‘L’oratori del pessebre’, amb música de Casals i lletra d’Alavedra. Malauradament, la iniciativa, tirada endavant per Claret, no va fructificar. De fet, Claret, que era molt expeditiu, va oferir a Casals arribar en helicòpter si no volia venir per carretera. Estava tot molt avançat, amb un pressupost establert i tot, però per un tema de calendari no va ser possible. Va sorgir la possibilitat de fer aquesta interpretació al Vaticà i ja sabem que Casals era molt catòlic. No va poder ser i hauria estat fantàstic perquè hauria estat una projecció d’Andorra al món. Va ser una obra que van demanar des de molts llocs.
Podríem dir que Andorra no va ser només un lloc de pas per a Casals, sinó que va tenir un impacte profund en la seva vida.
Sí, però aquest vincle profund sempre el va experimentar a través dels homenatges que li feien els amics exiliats –Orobitg, Capdevila, Viladomat, Estadella…– o a través de les trobades amb la família. Pensa que una vegada exiliat, Casals no va tornar mai més a Catalunya. Andorra era el punt de trobada. Les visites, per tant, tenien sempre un tarannà casolà, no oficial. Per això ens ha costat trobar material. Eren visites privades, no pas públiques.
Estan comptabilitzades aquestes visites? Eren viatges relativament constants?
Bé, això ha estat una feinada esbrinar-ho. Per una banda, tenim les explícites, aquelles que podem certificar perquè sabem que Pau Casals es troba un determinat dia amb algú. Amb la seva neboda Pilar, per exemple, violoncel·lista exiliada. I després tenim un mar de visites dubtoses, poc clares. Tenim, per exemple, una fotografia de Casals davant la Casa de la Vall amb Claret, Alavedra, Julià Reig o l’escultor Viladomat i deduir-ne la data va ser molt complicat. De fet, de vegades ens pensem que Casals va venir dues vegades un mateix any i, finalment, interpretem que potser era una única visita, ocasió. Hem comptabilitzat, finalment, que va venir set vegades. Sabem del cert que va venir dos cops a fer testament, per exemple.
“Hem comptabilitzat, finalment, que va venir set vegades. Sabem del cert que va venir dos cops a fer testament, per exemple”
Testaments que després van ‘caducar’, entenc, perquè Casals encara va viure un grapat més d’anys.
És clar. Després dels testaments andorrans, Casals encara en va fer algun més. La seva vida va canviar. Es va casar amb Marta Montañez [Marta Casals]. Als testaments, de fet, no hi tenim accés. I molt material està a Washington, a casa de la vídua, Marta Casals. És material que no està classificat. El contingut no el sabrem mai. Són coses molt personals. Va fer testament al Principat el 1941 i el 1946 amb el mateix notari, Rossend Jordana.
Fora d’Andorra també has trobat material sobre el vincle de Casals amb el Principat, oi?
Sí, especialment a l’Arxiu Nacional de Catalunya, on he pogut consultar el Fons Pau Casals, que conté cartes amb Cairat, amb el veguer francès Guy Menant, amb els exiliats catalans… També hi ha una carpeta on es pot consultar aquesta obra monumental que és ‘L’oratori del pessebre’. I voldria destacar, igualment, el material de l’Arxiu Nacional d’Andorra, en què he pogut trobar la poca literatura publicada en premsa dedicada a Casals. Per exemple, un reportatge de l’‘Andorra Magazine’ dedicat a Casals l’any en què va morir amb articles de diferents periodistes. Una altra font rellevant ha estat el documental ‘Pau Casals i el món’, que va estar produïda per Andorra Produccions amb intervencions de Bartomeu Rebés o Joan Sansa. Llibres, articles de premsa, entrevistes personals… De vegades, al llibre en què menys t’esperes trobar informació és on la trobes.
Va tenir Casals alguna influència directa en la vida cultural d’Andorra?
A veure, del tot directa no, però indirecta sí. La relació entre Casals i Claret va donar els seus fruits: Claret, sense ser músic, va voler que els seus fills sí que ho fossin. I tot plegat va ser un miracle perquè això no depèn de la voluntat del pare. I va resultar que sí, que dos dels seus fills –Lluís i Gerard– van ser músics professionals. El Gerard és el fundador de l’ONCA i el Lluís ha estat professor al New England Conservatory, a Boston. Va ser, doncs, una influència indirecta, però forta.
“Sabem que [la interpretació de ‘L’oratori del pessebre’] es volia fer en un prat: amb una gran orquestra i un gran envelat. La dona de Casals, però, no ho va veure clar per l’envergadura del concert i l’afluència de gent prevista. Estem parlant de l’any 1964”
No sé si aquesta relació entre Casals i Andorra s’ha malinterpretat alguna vegada, no s’ha acabat d’entendre; si ha calgut fer feina en aquest sentit.
No. Precisament perquè ha estat una relació molt poc investigada. No hi ha hagut prou material per caure en interpretacions errònies, esbiaixades.
Has comentat que un element molt important del lligam de Casals amb el Principat –més enllà de la gent estimada– va ser la llengua.
Pensa que el català estava molt perseguit. Prohibit, vaja. Casals arriba a un país on pot fer un testament en català, de manera natural. Això, per a ell, va ser una font de felicitat. Se sentia com a casa. El que em va sorprendre és que no hagués fet cap concert a Andorra, però això té una explicació: Casals només oferia concerts en grans sales. Ni tan sols a Catalunya va tocar massa. I Andorra, durant els anys de visites, no tenia cap auditori on poder tocar. Quan va interpretar partitures al Principat, ho va fer a nivell privat sempre, a cases d’amics, per ensenyar les seves composicions, com ara ‘L’oratori del pessebre’.
Tornant a aquesta obra. En què consistia el projecte? Se sap on s’hauria volgut fer?
Sabem que es volia fer en un prat: amb una gran orquestra i un gran envelat. L’Andreu Claret, que va estar molt entusiasmat amb el projecte, va proposar ampliar l’aforament: de 2.000 a 3.000 persones. La dona de Casals, però, no ho va veure clar per l’envergadura del concert i l’afluència de gent prevista. Estem parlant de l’any 1964. Hauria estat una gran moguda que, d’altra banda, sí que hauria impulsat la investigació de la relació de Casals amb Andorra. Va ser una sorpresa topar amb aquest projecte a l’Arxiu Nacional de Catalunya, on vaig trobar una carpeta titulada ‘El pessebre a Andorra’ amb una carta de Claret en què expressa el vistiplau del govern andorrà d’aleshores. Va ser una llàstima que no es fes, la veritat.
Comentaris