Afirma que el millor consell que sempre ha donat és que la fórmula de l’èxit és “‘n + 1’: encara que caiguis ‘n’ vegades, t’aixeques una més. El meu desig més gran -encara que soni utòpic- és ser feliç i jubilar-me fent el que més m'agrada: veure el mar, la posta de sol i escriure”. Justament, actualment compagina la seva “passió per l’escriptura” amb la direcció d'una empresa de consultoria internacional amb seu a nou països i dos centres de negocis.
Abans va treballar, explica, durant deu anys a ràdio i televisió com a col·laborador, productor o presentador (ara manté una col·laboració com a articulista opinatiu a l'Altaveu). Durant set anys va ser assessor polític, el que ara anomenen spin-doctor. Assegura que li encanta viatjar i “he visitat gairebé quaranta països, conèixer el mode de vida a llocs remots del planeta em resulta apassionant, igual que cuinar, escoltar i un bon sopar amb amics”. Ara posa un ‘As de corazones’ per davant de gairebé tot.
“És curiós, però gràcies a l’escriptura continuo sent consultor. Tinc una feina molt estressant, estem en un moment molt bo on tenim centenars de clients en diferents països, però escriure és el que em fa més feliç”
Dues qüestions com si fossin una mena de preàmbul. La primera: digui’m que no és un amant del pòquer i que això de l’as de cor és només un recurs literari, metafòric o digui-li com vulgui.
(Riu) Quan estudiava a la universitat jugava al ‘black jack’ a la cafeteria, però el temps ha passat, ara ja només és un recurs literari.
Seguint en aquest context… entenc també que és una mena de declaració d’intencions. Un as perquè el protagonista de la història sempre vol més i ser el millor i el cor perquè a la novel·la hi ha molt d’amor i de sentiments, oi? I tot plegat, l’as de cors és poder.
Aquesta trama em donaria casi per un altre llibre (riu), però no. A la novel·la hi ha amor no correspost i crim passional, i és cert que el protagonista vol més i ser el millor, però continua sent un ‘thriller', on la trama principal consisteix en descobrir qui és l’assassí, que només per casualitat va començar a utilitzar l’as de cors com a signatura dels seus actes.
L’altra qüestió preliminar: què fa un consultor fiscal embolicant-se en l’elaboració d’un thriller? I per què un thriller, justament.
És curiós, però gràcies a l’escriptura continuo sent consultor. Tinc una feina molt estressant, estem en un moment molt bo on tenim centenars de clients en diferents països, però escriure és el que em fa més feliç. Un ‘thriller’ realment perquè era una cosa que tenia pendent fa molt de temps i sóc consumidor d’aquest gènere tant a nivell literari com cinematogràfic. El següent llibre no serà un ‘thriller’, serà un llibre de no ficció.
Dues més: per què agafa un periodista com a protagonista i per què una part important de la trama ocorre a París?
Bé, no hi ha un motiu concret. Era una forma de que la investigació no es dugués a terme només des del punt de vista policial, i sortir una mica de la línia que habitualment tenen les novel·les negres. París és una ciutat molt important per a mi, on he viscut algun temps de la meva vida i on he rigut i plorat quasi a parts iguals. És el meu lloc de desconnexió i de retrobament amb mi mateix; de fet el llibre està dedicat a la ciutat de París i es lliurarà personalment a l’alcaldessa de la ciutat en els propers dies.
“El meu objectiu era que el lector pogui sentir que estava dins un lloc o de la pròpia història i per això va ser necessari que anés personalment a tots els llocs que surten el llibre. Totes les escenes que passen en llocs o ciutats determinats, jo hi era allà”
Vostè no és periodista però si ha fet moltes coses vinculades a la comunicació. És el periodisme realment tan pervers com el seu personatge pot semblar indicar en alguns passatges?
Bé, no vull generalitzar. Però és cert que durant tots els anys que vaig treballar a la ràdio i a la televisió vaig veure coses realment al·lucinants. El periodisme i la llibertat periodística són dues coses essencials a qualsevol societat, però no tot s’hi val ‘en nom del periodisme’.
Per fer més rica la història, vostè ha passat per un període important de documentació. Quant temps ha estat cuinant la novel·la i sense fer cap espòiler, què és el que li ha valgut més feina documental?
És difícil dir un total de temps perquè per excés meu de feina va estar guardada en un calaix, però crec que en total potser més d’un any, moltes hores de feina. Més que hores de feina documental són hores de situació i escenificació. El meu objectiu era que el lector pogués sentir que estava dins un lloc o de la pròpia història i per això va ser necessari que anés personalment a tots els llocs que surten el llibre. Totes les escenes que passen en llocs o ciutats determinats, jo hi era allà. Quan jo dic per exemple que un personatge va a recollir un premi, que el dia estava assolellat i que hi havia una dona amb un vestit groc fent-se una foto, jo estava veient a aquella dona en aquell moment. Llavors fer això requereix molt de temps i molta inspiració, perquè si un dia vas a un lloc i no estàs inspirat, has de tornar fins que facis bé la feina. No es fàcil, i això fa que el resultat sigui més satisfactori.
En aquest exercici de documentar-se, d’estudi previ, hi han tingut quelcom a veure les ciutats per on fa passar la història? Vostè retrata molt bé molts racons de París. Ja diu que és una ciutat molt important per a vostè…
Sí, són ciutats que estan relacionades amb mi quasi de forma contínua, bé personal o bé professionalment. Com deia abans, tot el que hi ha descrit al llibre, està documentat presencialment, fins i tot les escenes dels crims, qualsevol lector pot anar a verificar-les i veurà que coincideixen plenament.
“Crec que Andorra és un país únic, especial i que podria ser dels millors del món, però per algun motiu ens entestem en viure amb complexos d’inferioritat, sentiment continu de ser vulnerables i ancorats en un passat que de cap manera tornarà”
El protagonista, Fran Ballester, és un home complexe de nassos. Li servia aquesta complexitat per poder desgranar tot allò que pretenia posar en joc en la novel·la o és que la humanitat és complexa per se?
Les dues, les dues. La humanitat és complexa i cada dia sembla que una mica més. Fran és un personatge fabricat per ser odiat, perquè és un personatge que denuncia les actituds més miserables de la societat en la que vivim avui dia.
Més sobre Fran: ambiciós, cràpula, venjatiu… en la novel·la també hi ha molt d’amor no correspost. Com em reconegui que hi ha quelcom d’autobiogràfic m’obligarà a fer-li moltes més preguntes… Quant d’autobiogràfic hi ha en la novel·la?
(Riu) No he matat a ningú, ho prometo. Hi ha molt poc d’autobiogràfic, hi ha molta inspiració en persones del meu entorn, que fins i tot mantenen el seu nom a la novel·la, i segurament hi ha una mica de mi a cadascun dels personatges però no tant com per una autobiografia.
Aprofita elements de la història per fer denúncia social. A través dels seus personatges ens parla de violència de gènere o d’homofòbia. Per què? Hi té algun interès especial? N’ha viscut directament o en el seu entorn experiències que l’han marcat per alguna cosa?
Sí. Jo crec que desafortunadament són mals endèmics que té la societat i que s’han d’eradicar, i el llibre pretén que qualsevol persona que pugui sofrir una experiència similar se n’adoni que no és quelcom amb el que hagi de conviure i que fora d’això hi ha vida més enllà. No hem de supeditar la nostra vida a ningú, hem de ser valents i hem de marcar els límits de determinats abusadors, perquè l’abús només s’acaba quan l’enfrontes. Si tens por, l’abusador es fa gran i cada vegada abusarà més i més.
“La violència de gènere o l’homofòbia desafortunadament són mals endèmics que té la societat i que s’han d’eradicar, i el llibre pretén que qualsevol persona que pugui sofrir una experiència similar se n’adoni que no és quelcom amb el que hagi de conviure i que fora d’això hi ha vida més enllà”
Ep, se’m passava per alt. Per què en castellà? Ambició d’arribar a més lectors?
Desafortunadament publicar en català no és comercial, i quan ho vaig plantejar a l’editorial directament em van dir que era impossible, que el seu mercat és espanyol. Tot i això no descarto, encara que sigui pel meu compte, que el llibre s’acabi publicant també en català.
I una altra sobre el contorn del llibre. Grup Planeta sí. Però una filial que es dedica a fer autoedicions. Quan hi ha de Planeta i quan hi ha d’autoedició si és que hi ha alguna cosa?
L’editorial és part del grup Planeta i fa autoedicions a qui vulgui pagar-les. En el meu cas jo vaig ser seleccionat després d’enviar un manuscrit i és Planeta qui assumeix tota la despesa i inversió. La novel·la està guardonada amb el segell Maestria. Vaig tenir sort en un món molt complicat i estic molt agraït.
Deixem de nou el continent per tornar al contingut. Girs de guió, llenguatge que imprimeix velocitat… Quantes vegades ha hagut de fer anar enrere i endavant el cursor de borrar? Ha estat gaire complexe construir la trama que alhora són vàries trames?
Incomptables vegades, l’he usat (Riu). Hi ha vegades que te n’adones que estàs fent la correcció de la correcció de la correcció. És molt complex perquè el llibre, com deia abans, no és el clàssic ‘thriller’ amb una investigació, sinó que el ‘thriller’ és la línia que uneix tots els capítols, però després cada capítol és una història de cada un dels personatges, molts d’ells relacionats entre sí i també directament o indirectament amb l’assassí.
Per denunciar allò negatiu… havia de ser tot tan macabre, per dir-ho així? Assassinats, cares fosques…
No és tan macabre! Té de macabre només el just i necessari.
La història no la deixa ben ben tancada del tot, oi? Es guarda justament cartes per poder fer una sèrie novel·lística? Una trilogia, potser?
Correcte, la història continuarà i tindrà com a mínim una segona part.
“Si pogués viure de l’escriptura, em quedaria amb això sense dubte”
Vostè ha exercit d’advocat especialista en treball, ha passat pel món de la comunicació, fa d’assessor fiscal i ara escriu. Amb què es queda?
Si pogués viure de l’escriptura, em quedaria amb això sense dubte.
D’allò que escriu, de tant en tant en tenim notícies a través d’articles d’opinió. Si el protagonista del seu thriller s’hagués dit Gallardo, Jordi Gallardo, tampoc no m’hauria sorprès gens. És enemistat manifesta?
(Riu) (Molt) No puc parar de riure. En realitat jo no tinc res personal en contra d’aquest senyor. Ell va decidir que no ens coneguéssim i va decidir no saludar-me en un acte públic, eludint les seves obligacions -com habitualment- com a ministre. Com deia, no tinc res en contra de la seva persona, però va ser un pèssim professional i un pitjor ministre. No va fer res útil per Andorra, si algú el recorda per quelcom més a banda de viatjar a firmar acords estèrils i fer-se fotografies que m’ho digui si us plau. Tanta pau porti com descans va deixar, sincerament.
“El periodisme i la llibertat periodística són dues coses essencials a qualsevol societat, però no tot s’hi val ‘en nom del periodisme’”
És força crític amb moltes coses del funcionament del país. Sense que m’hagi d’escriure cap novel·la. Quina seria la sinopsi de l’estat de salut de l’Andorra que vostè coneix?
Seria molt dramàtic emular García Márquez amb allò de ‘Crònica d’una mort anunciada’. Crec que Andorra és un país únic, especial i que podria ser dels millors del món, però per algun motiu ens entestem en viure amb complexos d’inferioritat, sentiment continu de ser vulnerables i ancorats en un passat que de cap manera tornarà. Potser si avancem, fem neteja de determinats càrrecs i institucions i ens centrem en l’interès del país i no d’uns quants la cosa aniria molt millor.
I acabo pel principi. Queda clar que l’as de cors l’associa al poder. Què li diuen els diamants, les piques i els trèvols?
Em diuen que molt probablement un d’ells serà l’escollit per ser el títol de la segona part. (Riu)
Comentaris (16)