Sique Rodríguez // Periodista

“Twitter és pitjor per a la societat que la cocaïna, és una droga més estesa”

Sique Rodríguez Gairí (Lleida, 1981) és llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Com a responsable de departament d’esports de Ràdio Barcelona-Cadena SER és un dels protagonistes, juntament amb Adrià Soldevila i Sergi Escudero, de la investigació periodística que es va denominar ‘BarçaGate’. Radiofonista malgrat que també ha col·laborat en premsa escrita i ha donat vida a algun llibre (per exemple ‘Educats per guanyar’).

 

Sique Rodríguez.
Sique Rodríguez.
Toni Solanelles

És l’home que va aguantar les pressions d’una investigació periodística que en gran mesura van realitzar Adrià Soldevila i Sergi Escudero. Del Barça fins a la medul·la, n’és soci convençut. Diu que ningú no li va posar cap cap de cavall a la porta de casa. Però que sí que tenia la pressió emocional. La del temor d’estar fent mal al club de la seva vida. El ‘BarçaGate’ acaba de rebre el primer Premi Àlex Lliteras de periodisme esportiu.

Va ser una investigació, iniciada gairebé per curiositat i casualitat, d’una durada aproximada d’un any i mig. Soldevila i Escudero es van adonar que cada cop que algú, sobretot periodistes, mitjans de comunicació o persones lligades a l’FC Barcelona com els propis jugadors, qüestionaven alguna decisió de la junta directiva liderada per Josep Maria Bartomeu, apareixien en tromba a les xarxes deu o dotze ‘comentaristes’ insultant sense embuts els crítics. Van anar fent un seguiment dels perfils fins arribar a concloure que tot plegat responia a una maniobra orquestrada i organitzada.

Un error de l’empresa que en secret havia contractat el Barça per fer aquesta feina (I3 Ventures), va posar els dos joves periodistes sobre la pista que hi podia haver un vincle. Soldevila i Escudero, que havien fet la feina fora dels horaris laborals que els lligaven a la ràdio, van posar en coneixement de tot plegat a qui llavors era el seu cap. I aquí apareix Sique Rodríguez per acabar de lligar la història i acabar esbombant un escàndol que, poc o molt, va ser el principi de la fi de Bartomeu i companyia. El descrèdit total.

Què representa per vostès haver rebut rebre el premi Àlex Lliteras.

Fa il·lusió perquè és la primera edició, perquè d’alguna manera contribuïm a què es conegui la feina que va fer l’Àlex Lliteras, que es dona la casualitat que va estudiar al mateix col·legi que Piqué, que és un dels afectats pel ‘BarçaGate’, perquè hi va haver una campanya específica contra ell i, òbviament, que gent de la professió reconegui la feina que has fet, com li deia a la meva mare, estudies periodisme i vols ser periodista per això, perquè la gent que sap el que costa treure una notícia la reconegui.

“Fa il·lusió rebre el premi perquè és la primera edició, i perquè d’alguna manera contribuïm a què es conegui la feina que va fer l’Àlex Lliteras, que es dona la casualitat que va estudiar al mateix col·legi que Piqué, que és un dels afectats pel ‘BarçaGate’”

Han rebut diversos premis.

Som el Barça de Guardiola. Hem guanyat sis títols gràcies al ‘BarçaGate’ i a d’altres coses que hem fet. Però com més en vinguin, millor. Els celebrarem. La qüestió és gaudir del moment, perquè una temporada com aquesta costarà de repetir.

Suposo que va costar moltes hores i haver de suportar moltes pressions.

Pressions sempre n’hi ha perquè és una informació delicada i se sap que tindrà repercussió. Però no vaig patir per la meva feina ni molt menys per la meva vida. Quedaria molt bé poder dir que no vam poder dormir durant moltes nits i que ens van fer la vida impossible. Però no és veritat. La major pressió que vaig tenir va ser emocional. D’allò que això faria mal el Barça, que perjudicaria Bartomeu, que no s’ho mereixia… però és clar, al final una cosa és el Barça i l’altra la directiva i si a més a més tens una informació que és certa, que és real, que és verídica i que és notòria, com a periodista l’has d’explicar.

És una demostració que si es vol es pot fer periodisme d’investigació dins un periodisme molt clientalista com l’esportiu.

Totalment. Crec que és un premi que s’ha de fer seu la professió i em fa il·lusió que molts companys ens hagin felicitat i ens hagin aplaudit la feina i se sentin alguns dels premis com a propis. I dic més: sense la complicitat de la resta de mitjans, sense que ells ajudessin a què la notícia agafés dimensió, possiblement no hauríem rebut aquests premis, amb la qual cosa d’alguna manera és un premi compartit i serveix per reivindicar que els periodistes esportius són periodistes. Evidentment que et permet llicències, evidentment que has d’acompanyar a l’afició del club que segueixes en l’alegria i la tristesa, però hi ha moments per a tot. Hi ha moments per estar content, hi ha moments per fer broma i hi ha moments per posar-te seriós i per fer periodisme de denúncia.

I això que estem en uns temps que cada vegada hi ha més exaltat i més periodista de bufanda, en l’esport.

Jo crec que de periodisme de bufanda sempre n’hi ha hagut, el que passa és que ara hi ha les xarxes socials, tothom està més exposat i Twitter possiblement provoca que s’extremin les postures. I això possiblement passa al futbol, que és innocu, però està passant també a la política. Twitter és pitjor per a la societat que la cocaïna. És un tema per reflexionar. És més nociu. És una droga més nociva i, a més a més, més estesa. Però sobre el periodisme de bufanda… jo sóc del Barça.

siquees
Els tres periodistes responsables de la investigació. Toni Solanelles

I no se n’amaga.

No me n’amago. Sóc soci. Però n’era soci abans de ser periodista. I crec que seria enganyar la gent voler-ho enganyar. Crec que no existeix l’objectivitat. Sí existeix l’honestedat. Tu has de ser honest i explicar les coses que veus i que creus. No les que t’agradaria veure o les que creus que aniran bé per la teva història. Però objectius… som subjectes. Som subjectius, no som pedres. A mi no em sembla malament que portis una bufanda. El problema és amagar-la. Portar-la però amagada.

Deia que Bartomeu no s’ho mereixia. Però vist el resultat de la seva feina…

És el que ens deien. Intenten pressionar de mil maneres diferents. Hi ha vegades, i ho parlem amb el Sergi i amb l’Adrià, que hi hagi persones que pateixin. Òbviament no és agradable el que els ha passat. Però després penses i et dius: ‘Escolta’m, és que han fet una cosa malament.’ I a partir d’aquí expliquem una notícia i les conseqüències que tingui, se’ns escapen. Desconec si hi ha un delicte o no. Per això hi ha la policia i els jutges. Seran ells els que ho decidiran. Nosaltres som periodistes. No som ni fiscals ni policies. I no ens correspon a nosaltres jutjar els fets. Sí explicar-los. Òbviament, després tenim una opinió, unes sensacions, coses que creus que han pogut passar però no es poden explicar perquè no pots demostrar… però és això, com a contacte humà et sap greu que alguna cosa que expliques afecti una persona, però llavors també penses que si la persona ha fet alguna cosa malament… és un avís perquè els que vinguin no facin el mateix.

“Crec que no existeix l’objectivitat. Sí existeix l’honestedat. Tu has de ser honest i explicar les coses que veus i que creus. No les que t’agradaria veure o les que creus que aniran bé per la teva història. Però objectius… som subjectes. Som subjectius, no som pedres”

Quan van començar a ‘rascar’, es pensaven que acabarien arribant on ha acabat arribant?

No pensàvem que tindria aquestes conseqüències i que agafaria una dimensió mundial. Sí sabíem que era una notícia important, rellevant, que tindria conseqüències, però ni molt menys pensàvem que ens acabarien donant sis premis, que ens farien un article a ‘The New York Times’ i que Bartomeu acabaria dormint una nit a la presó. Ni molt menys.

Em referia més a la ‘brutícia’ que van acabar detectant, trobant.

Sí que ho sabíem. De fet, hem acabat amb la sensació que hi ha hagut alguna cosa que se’ns ha escapat. Però això passa. Com més et poses en una història, més te n’adones que no la controles del tot. Desconec si existeix alguna derivada més o no. Però per les converses que vam tenir, per la repercussió, per alguns temes que no hem explicat perquè alguns no ha calgut o perquè no els tens el cent per cent lligat, sí creus que és com una sèrie de Netflix que potser hem vist la primera temporada però encara queda la segona.

Deia que molts companys els han fet costat, els han donat volada a la notícia… però quants els han dit: ‘Menys mal que ho has tret tu, perquè jo no hauria pogut’?

Buf, no ho sé. Jo quan ho vam començar a treballar, estava excita com una guilla. Calent com una guilla. Perquè com a periodista el que vols és tenir una cosa que et doni notorietat. És l’ego del periodista. Però l’ego benentès. Al final, si fos per fer-te ric, no treballaries de periodista, treballaries d’una altra cosa. Sí és veritat que parlant amb el Sergi i amb l’Adrià, possiblement en algun altre mitjà no ens ho haurien deixat explicar. És possible. Però crec que hi ha molta més autocensura que censura com a tal. I el pitjor enemic del periodisme és l’autocensura.

A vostè no li han retirat el carnet de soci, suposo.

Nooo, no no.

Ni li han impedit l’entrada al camp.

No, no. I li diré més: jo he continuat parlant amb Bartomeu. No he perdut el contacte amb Bartomeu.

premi
Els periodistes en anar a recollir el premi al Centre de Congressos d'Andorra la Vella. Toni Solanelles

I què diu? O què li va arribar a dir? El va increpar gaire?

No, no, no. Ell entén que nosaltres fem la nostra feina. És així. És veritat que ens va prometre una entrevista que mai no ha concedit, mai no s’ha assegut davant un micròfon de la Ser a respondre preguntes del ‘BarçaGate’, però hem parlat d’altres qüestions, d’altres coses.

Ni fora de micròfon, tampoc no ha parlat del ‘BarçaGate’ amb ell?

Del ‘BarçaGate’ en vaig parlar abans de publicar la notícia. Abans vam parlar amb tots els afectats. Tots. Tots sabien allò que teníem entre mans, tots sabien el gruix de proves que teníem, i fins i tot als que els afectava més directament els vaig avisar de què anava la notícia perquè estiguessin preparats. Per això no entenc que després d’escoltar el que vam explicar, el Barça fes un comunicat desmentint la informació.

“Abans vam parlar amb tots els afectats, i als més afectats els vam explicar de què anava la notícia perquè estiguessin preparats. Tots sabien allò que teníem entre mans, tots sabien el gruix de proves que teníem. Per això no entenc que després d’escoltar el que vam explicar, el Barça fes un comunicat desmentint la informació”

No era creïble el desmentiment.

Jo vaig pensar: ‘Però si saben que tenim les proves! M’obliguen a treure-les!’ I és clar, va ser com una seqüència que ni somniada. Expliquem al ‘Que t’hi jugues’ la notícia, llavors el Barça ens desmenteix, i a ‘El Larguero’ ensenyem les proves que destrossen el comunicat del Barça. I crec que això va provocar que la repercussió fos més gran. La gent va dir: ‘El Barça fa un comunicat desmentint aquesta gent i després aquesta gent mostra les proves que deixen per terra el comunicat del Barça?’

Algun jutge els ha demanat les proves?

Les proves les hem ensenyat.

Però els han requerit judicialment de forma oficial?

Això prefereixo no dir-ho. Encara no sé com acabarà la pel·lícula. Però si hem de declarar el que sigui, que jo crec que no caldrà, però si hem de declarar, jo no tinc cap problema, ni tampoc l’Adrià i el Sergi, en anar a declarar. Però, òbviament, no revelarem les nostres fonts o, almenys, no revelarem les que creiem que hem de protegir.

Tampoc ningú no s’ha querellat contra vostès pel motiu que sigui.

No. De fet, el Barça va intentar parar el cop venent la seva pel·lícula pensant que si tot quedava en el que era al principi els uns creurien a la Ser i els altres al Barça… I la sort és que hi ha hagut una investigació policial, que hi ha un judici pendent, i que van sortint moltes més coses. Com per exemple que el Carlos Ibáñez, d’I3 Ventures, en una entrevista a Catalunya Ràdio, va reconèixer que va mentir a consciència i, a més, pactat amb el club. Si sobre això no hi hagués una declaració judicial, mai no s’hauria sabut que aquest home va mentir. Afortunadament ha hagut d’admetre-ho davant d’un jutge. Però no hem patit mai per les conseqüències que pogués tenir la notícia.

Etiquetes

Comentaris (1)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.