Jessica Gastó Tècnica de radiologia i afectada pel coronavirus ja amb l'alta

“Sobretot m’ha fet ràbia no poder estar a l’hospital quan més se’m necessitava”

Jessica Gastó va néixer fa 30 anys a Barcelona. Està casada i és mare d’una filla. Viu a Ordino i treballa a l’hospital de Meritxell des de fa més de vuit anys. En concret, com a tècnica de radiologia. A banda de la seva professió, també és una persona vinculada a la política. Forma part de Liberals d’Andorra, formació de la qual és secretària de Polítiques d’Igualtat.

Jessica amb la seva filla, un cop han pogut sortir del seu domicili.
Jessica amb la seva filla, un cop han pogut sortir del seu domicili.

Com va notar que s’havia contagiat?

Vaig començar a tenir simptomatologia el 19 de març. Era lleu. Tenia mal de cap molt intens i també d’esquena. No em sentia bé i creia que podia ser compatible. Dies després, també vaig perdre el gust i l’olfacte. És quan em vaig alarmar més.

Què va fer llavors?

Després d’uns dies seguia xafada i sense gust ni olfacte. Vaig trucar la meva doctora de capçalera. Em va fer un qüestionari i em va dir que era positiva segur. El dia 27, divendres, em van trucar per anar a fer la prova al centre intermedi i, ja el dissabte, em van confirmar el positiu.

"Jo estava tranquil·la, perquè la sensació era que l'evolució era bona, però el meu marit té 42 anys i no sap scom el pot afectar"

Què és el primer que li passa pel cap quan li diuen que tenia el coronavirus?

Patia pels meus. Per la nena, potser menys perquè es diu que normalment és lleu, però sobretot pel meu marit. Per mi estava tranquil·la perquè la sensació era que l’evolució era bona, però el meu marit té 42 anys i no saps com el pot afectar. Per molt que et diguin que t’aïllis, jo sabia que feia dies que ho teníem.

Com pensa que et vas contagiar?

Crec que va ser cap a l’11 o el 13 de març, quan vaig fer radiografies a una noia a la qual li van recomanar que es quedés a casa. Llavors no ens protegíem tant perquè no hi havia avís de cap cas. Fins que no hi ha un mal, no et protegeixes. Els primers dies faltava material i també coneixement. Hi ha coses que ara se saben sobre la malaltia que, llavors, encara no se sabien.

Els va tocar, doncs, tancar-se a casa seva...

Tota la família ens vam haver d’aïllar. A mi em van donar l’alta el diumenge 12, que és quan vaig tenir el resultat de la segona PCR. I fins que el meu marit va fer els quinze dies no hem sortit de casa.

"Uns veïns amb qui tenim amistad es van oferir a anar a fer-nos la compra. En un sol dia, vam fer que agaféssim tot el que podíem necessitar"

Com s’ho van fer, per exemple, per tenir aliments i productes bàsics?

Teníem uns veïns que ens anaven a fer la compra. Hi teníem amistat i es van oferir. No ens podíem arriscar amb els meus pares. El que sí que van fer és que hi anessin tot just un dia i agafessin tot el que podíem necessitar. Ens ho van deixar a fora i jo ho vaig recollir. Això sí, amb moltes precaucions. No puc fer res més que agrair aquest suport, així com el que hem rebut per part de molts amics i coneguts que dia a dia preguntaven per com estàvem i per si necessitàvem alguna cosa. També hem tingut el suport del ministeri i de l'equip de psicòlegs del SAAS, que ens trucaven a diari.

El confinament es viu diferent amb un diagnòstic positiu de coronavirus?

Sí. Saps que tothom ho està, però la resta de la gent pot anar a comprar si li fa falta alguna cosa. Pots veure una mica de llum. En canvi, en el nostre cas, no et deixen sortir ni a llençar la brossa. Hem hagut de limitar-la al màxim, perquè no em semblava gaire lògic demanar-li al veí que les baixés. Quan no hi havia més remei he anat jo amb totes les precaucions possibles i netejant el que hagi pogut tocar. A més, a nivell psicològic et deixa tocat. No saps quin serà el procés, com anirà, si d’un dia per l’altre podies caure en picat... A l’hospital ens hem trobat casos de gent que estava a casa i, de cop i volta, ha hagut de córrer a la unitat de cures intensives.

Per a una professional sanitària, no deu ser fàcil no haver pogut donar un cop de mà aquests dies...

Fa ràbia no poder estar allà quan més se’ns necessita, ja que si per mi fos, no m’hagués importat fer més jornades de les que toquen. Ara bé, estic molt contenta de com s’està gestionant el servei de radiologia i la resposta de tots els meus companys. A qui li ha tocat estar allà, ha estat més que a l’alçada.

"Psicològicament, passar el coronavirus et deixa tocat. No saps quin serà el procés o si, d'un dia per l'altre, pots caure en picat"

Quan li van donar la segona PCR negativa, què li va passar pel cap?

Alegria. També, vaig pensar que ja podia sortir de casa, perquè angoixa molt no poder-ho fer. Segons el pis on vius, satura molt estar tancat 24 hores al dia, ja que no pots desconnectar de cap manera.

Què li diria a algú que ara li diagnostiquin coronavirus?

Que es controli molt, que escolti molt al seu cos i menys al seu cap, per estar més tranquil. Mentre tot sigui lleu, anirà bé. I si és més greu, li dono tots els meus ànims i que li dic pensi que la majoria de gent se’n surt, tot i que sigui una setmana dolenta.

I a la gent en general?

Que fins ara ho estem fent bé, que seguim atenent les mesures de govern i que ens hem de prevenir. Venen temps on haurem de canviar hàbits durant uns quants mesos. Hem de ser molt conscients que ningú sap com l’afectarà la Covid-19. Hi ha gent que, tot i estar sana, també l’afecta de forma greu. Segurament ens contagiarem molts. Jo, que sempre he estat curosa i escrupolosa amb els pacients, l’he agafat. El que hem de fer és que sigui esglaonat perquè puguem tenir recursos per atendre tots els contagiats.

Comentaris (2)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.