En el pròleg del llibre, escrit per vostè, es fa referència al si aquest llibre surt, és gràcies a Josep Pla i la seva passió per l’obra de Ramon Reventós.
Vaig llegir unes cartes entre Josep Pla i Josep Maria Cruzet, fundador de l’Editorial Selecta, dels anys quaranta i començaments dels cinquanta. Pla, exercia com a “director literari a distància” i li deia a en Cruzet “Has de publicar això”, “No et deixis això”... Sempre el guiava. L’any 1947, quan comença a exercir aquesta funció, hi havia molt pocs lectors catalans i Pla insistia que s’havien de guanyar, no per l’alta cultura o la literatura més seriosa i distant. De sobte, comença a parlar dels contes de Ramon Reventós i li diu: “Sobretot publica els contes d’en Reventós, que és un escriptor humorístic, molt amè, molt divertit i curiós”. En Cruzet li respon que ja s’ho mirarà, però Pla hi insisteix en nombroses ocasions. Per sort, en Cruzet feia molt de cas a Pla, i l’any 1953 l’Editorial Selecta publica gairebé tots els contes de Reventós. Alguns, però, la censura els va vetar, per exemple un sobre l’imperi espanyol, en què Reventós es burlava de les possessions colonials, i aquest no el van permetre.
“Si Pla havia insistit tant a Cruzet perquè els lectors d’abans llegissin Reventós, jo també ho havia de fer”
I després de llegir això, va decidir agafar els contes.
Vaig pensar que, si Pla havia insistit tant a Cruzet perquè els lectors d’abans llegissin Reventós, jo també ho havia de fer. Vaig creure que una bona antologia en clau contemporània que també podria agradar i atreure els lectors d’avui.
El descriu en el pròleg com un autor oblidat de les noves generacions. Per què creu que ara era el moment d’ensenyar la seva obra?
És un autor que neix l’any 1881 i mor el 1923, i que en vida no publica mai cap llibre: només articles i contes a les revistes. Naturalment, els seus amics més propers en tenien un gran record, però aquest record es va anar difuminant. Avui en dia, pràcticament no en queda cap memòria, i vaig pensar que, per les característiques de la seva obra humorística, Reventós podia ser vist com un antecedent, en alguns aspectes, de Pere Calders i de Francesc Trabal. I em vaig dir: si ens agrada Calders i ens agrada Trabal, per què no intentar que també ens fixem en Reventós i que els lectors comprovin ells mateixos si els atrau? Penso que hi ha en ell un sentit de la irrealitat que és el mateix que trobem en Calders i en Trabal, i per això vaig creure que era un bon moment per tornar-lo a difondre i veure si els lectors pensen com jo. Ja veurem.
Com va començar tot el procés que el va portar a publicar aquesta antologia?
La veritat és que és molt curiós, perquè va ser gràcies a la xarxa social X (abans Twitter). Jo vaig escriure un missatge on deia que estaria bé recuperar els contes de Reventós i ràpidament en David Gálvez, l’editor de Medusa, es va oferir a publicar aquest llibre. Em vaig quedar molt parat, perquè coneixia una mica l’Editorial Medusa, però no gaire. Al principi potser hauria pensat més a fer-ho amb una altra editorial, però vaig veure l’entusiasme, la decisió i el bon humor d’en David, i això em va entusiasmar. Vaig decidir que ho havia de fer amb ells. Em vaig mirar el seu catàleg, que em va semblar molt interessant, i vaig pensar que en Reventós hi faria molt bon paper.
Com s’ha organitzat l’antologia i quins criteris ha seguit a l’hora de triar els contes?
No volia fer una recuperació arqueològica dels contes de Reventós. Em vaig llegir els contes editats de l’Editorial Selecta i, a més, en vaig furgar i trobar d’altres a les revistes que no s’havien recollit per diferents motius. Vaig voler preparar una antologia en clau contemporània, no volia simplement reunir tot el que ha escrit, sinó que buscava que tots els textos tinguessin qualitat i que el lector no s’ensopegués amb contes més fluixos. Que en té, eh! El gran retret que tothom fa a Reventós és que escrivia a correcuita, i en alguns moments això es nota, però en molts altres no. I jo volia fer un llibre que, de cap a cap, agradés als lectors.
Parlant de la selecció, Reventós era conegut per ser molt animalista i va escriure diversos relats sobre aquest tema. Però vostè ha decidit no incloure’ls. Per què va prendre aquesta decisió?
Ramon Reventós vivia amb la família, tenia un gos que es deia Turc, al qual estimava molt, i sentia una autèntica passió pels animals. Aquesta passió la traslladava a moltes petites peces que em recorden una mica les d’animals que Julià Guillamon recull al llibre ‘Les cuques’. Però totes aquestes peces animalístiques em semblava que no reflectien prou bé l’esperit imaginatiu, fantasiós, sorprenent i irreal de molts altres contes de Reventós. També hi havia els contes de la vida a Barcelona que sí que volia recollir, i si hi afegia els animalístics, l’antologia sortia massa llarga. A més, per mi -que en soc l’antòleg- aquests relats són els que em feien menys pes, tot i que tenen interès. Ara parla d’un gat, ara d’un ratpenat, ara del seu gos Turc. Es llegeixen bé, però penso que estan per sota de les peces que he triat. Per això vaig decidir no incloure’ls en aquesta antologia.
I té pensat recuperar-los en un futur?
I tant que es poden recuperar! Si d’aquí a un temps en David Gálvez, de Medusa, s’hi anima, jo encantat de preparar-ne una edició.
Qui era Ramon Reventós?
Reventós era un home solter que va viure tota la vida amb els germans i provenia d’una il·lustre saga d’artistes, pensadors i economistes. El germà que venia just després d’ell era el doctor Cinto Reventós, molt important al segle XX i metge de Picasso; el germà petit era Manuel Reventós, el pare del polític socialista Joan Reventós, president del Parlament de Catalunya als anys vuitanta. El pare de la familia, Isidre Reventós, era una mena de constructor, i la família gaudia d’una situació benestant, tot i que a vegades passaven crisis econòmiques. Picasso anava sovint a les tertúlies al saló dels Reventós i, tot i tenir només divuit anys en aquell moment, tenia una gran estima per Isidre Reventós, i pels seus fills grans, Ramon i Cinto, amb qui va establir una gran amistat.
L’ha estudiat bé.
Tant com he pogut, però ja aviso que no es pot estudiar gaire, perquè va morir l’any 1923 i només en tenim opinions i records dels amics. Ningú no ha escrit mai res sistemàtic sobre ell. Molta gent en parla quan escriu sobre Picasso. Com que expliquen coses de Picasso, apareixen Ramon i Cinto Reventós, però només en paràgrafs. Si em pregunten com era ell, puc dir que Josep Pla el va descriure molt bé: era un home molt singular, molt càustic i sarcàstic, sempre parlava de broma, sempre era distant. Era una persona una mica tancada en si mateixa, però adorava anar a la llibreria espanyola d’Antoni López, a la Rambla, al vespre, i parlar durant dues o tres hores amb en Santiago Rusiñol, perquè tots dos bevien com cosacs.
Ell bevia molt, oi?
Li deien “el Traguito”. Era el malnom que tenia i tothom el coneixia així. De fet, es va destrossar el fetge de tant beure i va morir per l’excés d’alcohol ingerit durant molts anys. Ens situem a la Barcelona bohèmia de finals del segle XIX i principis del XX, que d’alguna manera és la cara més amarga. Era un home que va conèixer molta gent, però alhora no es va deixar conèixer. Era molt reservat.
En el seu pròleg fa referència diverses vegades al toc humorístic constant de Reventós.
Es pot comparar amb Emili Vilanova. No són exactament contemporanis, però gairebé. Vilanova fa un humor amable sobre els barcelonins: se’n riu una mica i en descriu les manies i actituds. En canvi, Ramon Reventós escriu, per exemple, un conte en forma de diàleg entre el cap i les mans. Això a Vilanova no se li hauria acudit mai. O un altre sobre un home que venia la meitat de les seves sensacions. O encara un altre d’un home que, de la pell, li naixia el vestit. Això és un altre territori, no és l’humor amable i costumista de Vilanova, sinó que fa un salt cap a una banda molt més original. Hi ha un conte molt significatiu que es diu Història d’una gota d’aigua, que explica literalment la vida d’una gota: com neix, com cau i com s’estavella contra el terra.
Original.
Curiosament, Sergi Pàmies, cap als anys noranta, també va escriure un conte sobre la vida d’una gota d’aigua, però Reventós ja ho havia fet dècades abans. Ens trobem, doncs, davant d’un autor amb punts molt moderns i singulars que val la pena tenir en compte. També hi ha una història molt curiosa una tombarella. Després d’aquest primer apartat, que vaig titular ‘El sàtir tendre’, on hi ha aquests contes més irreals i curiosos que diuen coses a través de les peripècies que s’inventa, n’hi ha un altre sobre la vida i sobre Barcelona, una mica memorialístic de la seva joventut i de la vida a la capital catalana. Estan molt ben escrits. I, finalment, hi ha un darrer apartat amb ‘Els dos picassians’: ‘L’últim centaure’ i ‘El capvespre d’un faune’.
Apareix Picasso.
Aquests contes són importants perquè, durant la Segona Guerra Mundial, Picasso vivia a París i cada matí anava a la Biblioteca Nacional de França. Allà demanava la revista ‘Papitu’ i copiava aquests dos contes de Ramon Reventós. Això coincideix amb la irrupció de tota la mitologia grega en l’obra de Picasso. Si és una coincidència o si realment Reventós el va influir, no ho podem saber del tot. Però Picasso es va entestar a reeditar-los, i l’any 1947 va trobar algú que li va facilitar publicar aquests contes amb dibuixos seus. Va ser una edició de bibliòfil molt curiosa, on apareixien aquests dos textos en català. L’any següent van sortir en francès, traduïts pel mateix Picasso.
Picasso i Reventós tenien una amistat molt estreta.
Sí, Picasso tenia una amistat enorme amb els Reventós, amb tota la família. Ell tenia moltes ganes de difondre aquests contes acompanyats dels seus dibuixos, i va ser tot un esdeveniment. Els estudiosos picassians coneixen molt bé Reventós perquè aquest llibre és important en la trajectòria de l’artista. Quan l’any 1953 va sortir l’antologia de contes de l’Editorial Selecta, li van enviar a Picasso, i ell va dir: “Ho veus? Ja ho deia jo, que el Ramonet era un escriptor boníssim”.
Va ser tan important aquesta etapa que va decidir titular el llibre ‘Un centaure a la Rambla’?
Recull l’esperit dels dos contes picassians: ‘L’últim centaure’ i ‘El capvespre d’un faune’. La idea del títol era barrejar aquest món mitològic tan apreciat per Reventós i també per Picasso amb la Catalunya contemporània, representada per la Rambla. D’alguna manera, l’estranyesa que provoca un centaure a la Rambla simbolitza el mateix Reventós, un personatge insòlit, molt especial i particular. El centaure és, alhora, Reventós i el pont amb els contes picassians.
A banda de Reventós, quins autors que han quedat oblidats dins la literatura catalana li agradaria recuperar a través d’una futura antologia?
Hi ha un autor que ja vaig recuperar, Valentí Castanys, amb un llibre de l’any 1935 que es diu ‘Barcelona Hollywood’. Són uns articles molt divertits, que també recorden una mica Trabal, i que expliquen el món del cinema dels anys trenta a Barcelona, els actors de Hollywood, les pel·lícules i les sales de cinemes. És una obra que vaig recuperar i de la qual n’estic molt content. I després hi ha una autora, que m’interessa molt i que segueixo de prop: Estefania de Requesens, del segle XVI. Són cartes que escrivia a la seva mare i tenen la particularitat que ella vivia a la cort de Carles I, i el seu fill jugava amb Felip II. Aquestes cartes són precioses: explica què fa, què fan les minyones, què fan els reis i els nobles. I representen l’última vegada abans de la Renaixença que el català té un to elevat, culte i refinat. Estefania de Requesens era una gran dama de la cort de Carles I. Se’n va fer una edició l’any 2005, però és introbable. Crec que una antologia amb notes i una presentació que posés en valor Estefania de Requesens tindria molt sentit.
I a més és una autora.
Això també és important. És una dona escriptora abans de Dolors Monserdà i Josefina Massanés, al segle XIX, amb un nivell literari altíssim. I el té gairebé d’una manera inconscient, perquè només escrivia cartes, però ho feia amb un gran talent.
Finalment, què espera que els lectors del segle XXI puguin aprendre de l’obra de Reventós?
D’entrada, el mateix que pretenia Josep Pla quan li recomanava a Cruzet que el publiqués, que s’hi diverteixin, que s’hi entretinguin, que se sorprenguin de la seva imaginació i del seu talent literari. També que vegin que Trabal i Calders no surten del no-res, sinó que tenen antecedents. Jo estic convençut que, si Reventós hagués escrit en francès, ara estaríem parlant d’ell contínuament, perquè en molts aspectes la seva obra precedeix el surrealisme francès. Crec que pot encuriosir, interessar i atreure el lector actual, i per això hem portat a terme aquesta edició. Cal destacar també l’excel·lent edició de Marc Cortès, que ha fet una feina filològica impecable amb notes que ajuden molt a llegir uns textos que a vegades són difícils de seguir. I després una dèria que tenia i que vaig convèncer en David Gálvez: treure el llibre amb il·lustracions. Les ha fet l’Alba Feito, una gran dibuixant que encaixa molt bé amb l’esperit de Reventós. Al principi havíem pensat en il·lustracions de l’època de Reventós, però quedava massa arqueològic, massa segle XIX. En canvi, amb una artista contemporània de gran talent, el resultat és un llibre viu, atractiu i fidel a l’esperit de Reventós.
Comentaris