“Si aquestes obres són útils per reforçar la identitat andorrana, ja hauré aconseguit alguna cosa”

Com va sorgir la idea de crear ‘Memòries’? I què vol transmetre?

Va sorgir com una necessitat d’expressar agraïment i respecte per un passat que no és tan llunyà, per la realitat d’una indústria, la del tabac, que continua activa al nostre país, però que va arribar a donar feina a moltes persones i a proporcionar ingressos, oportunitats i benestar a moltes famílies a casa nostra. Andorra és un país que ha crescut molt ràpid al llarg de l’últim segle, que s’ha modernitzat i s’ha obert a una velocitat vertiginosa. I a vegades, aquest procés, que és bo i és necessari, ens pot fer oblidar d’on venim. Per això ‘Memòries’ porta aquest títol: perquè és un conjunt de records de la indústria del tabac, però també és una exhortació a fer memòria, a despertar un sentiment d’agraïment i de respecte per a les moltes persones que van fer possible aquesta indústria a Andorra.

Abans de ‘pensar’ i ‘construir’ l’obra sabia quin espai havia d’ocupar?

No, a l’inici no ho sabia. Quan vaig començar a treballar-hi no sabia on s’ubicaria. Això ho vaig saber després, durant el procés. Podríem dir que ha estat el destí que ha provocat aquesta coincidència, no ho sé. Evidentment, ‘Memòries’ té encara més sentit precisament perquè està ubicat a la CATSA. El L’Andart, tal i com s’entén a la biennal, també és això, una obra que té sentit en funció del lloc on està ubicada. I dic ‘el lloc’ en un sentit ampli: és la CATSA, és Sant Julià de Lòria -la parròquia on el tabac ha tingut des de sempre una major importància- i és, evidentment, Andorra, el país. Però el procés creatiu també té aquesta gràcia: comença sense saber on anirà ubicada l’obra, després vaig poder conèixer i visitar els espais i això fa que apareguin nous elements i noves idees. Tot plegat va fer que l’obra anés creixent i anés ocupant altres espais, no només a l’interior de l’edifici, sinó també a la façana.

Quant de temps ha trigat a completar tots els elements de l’exposició?

Tres anys. És un procés molt laboriós, perquè aquí no hi ha res fet en sèrie. I perquè la meva activitat principal no és l’activitat artística. I, per tant, afegit a la laboriositat de tot plegat hi ha també el temps disponible que la meva feina de cada dia em deixa.

“No ens hem d’avergonyir de res: el contraban és il·legal però no hi ha res de dolent en qui s’hi guanyava la vida”

Entre les figures, treballadors fabricant cigarretes, però també dones que recullen les fulles de tabac i fins i tot contrabandistes. Per què ha volgut que hi hagués lloc per a tothom, fins i tot per aquells que representen una activitat ara il·legal?

Perquè unes figures no s’entenen sense les altres. Si m’hagués limitat a retre un homenatge a la fabricació dels cigars, allò que comentava al principi de l’agraïment i dels respecte estaria incomplet. Hi faltaria la part del conreu del tabac, els camps, les plantes. I hi faltaria també la comercialització, la distribució posterior; i per això hi ha els contrabandistes. Però és que no ens hem d’amagar de res: el contraban avui és una activitat il·legal, però no ho era fins a la dècada de 1990. Durant molts anys va ser una activitat lícita i nombroses famílies del país en depenien. A més, no estem parlant en cap cas d’un delicte que atempti contra els drets humans, sinó d’una activitat que s’ha tipificat com a delicte perquè no anava en consonància amb la cooperació econòmica i comercial que hi ha d’haver entre els països. Per tant, no ens hem d’amagar ni avergonyir de res: el contraban és il·legal, i està bé que així sigui, però no hi ha res de dolent en les persones que s’hi guanyaven la vida abans que fos il·legal.

Hi ha predomini de les dones, per què?

Perquè la realitat de les fàbriques de tabac era aquesta. La majoria de treballadors de les fàbriques eren treballadores. De fet, la indústria del tabac va ser un dels primer àmbits on la dona es va poder emancipar des d’un punt de vista econòmic, un dels primers sectors que li van permetre treballar fora de casa. I això es pot dir d’Andorra i d’altres països del nostre entorn. A Espanya, per exemple, la majoria de persones que treballaven a les fàbriques de tabac, ja al segle XIX, eren dones. Per tant, aquest és un motiu més per estar agraïts a la indústria del tabac, perquè va tenir un paper important en l’emancipació de la dona.

A l’hora de dissenyar cada figura, s’ha inspirat en algú?

M’agrada inspirar-me en fotografies antigues, algunes que formen part de l’imaginari col·lectiu del país i d’altres menys conegudes. Però a partir d’aquesta inspiració inicial, cada figura acaba cobrant vida pròpia. Seria un error voler reproduir al 100% la imatge d’una fotografia o d’un gravat, perquè són arts i mitjans d’expressió diferents de l’escultura.

Per què una estança fosca només il·luminada, fonamentalment, pels colors de la bandera?

No sé si tot té un perquè. L’elecció dels colors de la bandera és gairebé una evidència. Si el que es pretén és fer un homenatge a una activitat que ha estat un dels pilars del país i del seu desenvolupament social i econòmic, té ple sentit il·luminar l’estança amb els colors de la bandera. La foscor té una utilitat estètica clara, de centrar la vista en els elements essencials i també de deixar que intervinguin altres sentits, no només la vista. Com que l’estança està fosca parem més atenció a les olors, per exemple, l’olor de les mates de tabac; i també al tacte, a la sensació de caminar sobre fulles de tabac. Aquests elements sensorials, que van més enllà de la vista, que gairebé sempre és el sentit primari, també són una part important d’aquesta obra.

“La indústria del tabac va tenir un paper important en l’emancipació de la dona, un motiu més per estar-li agraïts”

Quins retorns està rebent en relació a ‘Memòries’?

El retorn és molt positiu. Les persones que visiten l’exposició es queden molt gratament sorpreses per l’experiència immersiva que suposa: per la ubicació, pels elements triats, per les olors, pel tacte... I també penso que desperta un cert sentiment de pertinença, de sentir-se part d’una trajectòria que hem fet com a societat i com a país.

Què significa per vostè participar al L’Andart?

És participar en un projecte que ha nascut i s’ha desenvolupat a Andorra, a iniciativa del Pere Moles i de moltes persones que hi han contribuït i ajudat. D’entrada, això ja és un valor, perquè no anem sobrats d’iniciatives culturals de qualitat i no sempre els donem tot el suport que mereixen. És també un honor que vulguin comptar amb mi en cada edició i que em donin l’oportunitat de mostrar part del que faig. L’art, almenys com jo l’entenc, no és una activitat tancada, sinó que es fa amb una voluntat de compartir, d’explicar i de transmetre missatges i sentiments. I el L’Andart em dona aquesta oportunitat. I també hi participo perquè m’hi sento còmode, perquè trobo que les obres que faig s’adapten al concepte i al format de la biennal.

No s’ha perdut cap edició i sempre hi ha hagut elements molt vinculats a les arrels del país: vaques, esquiladors i ara el tabac. Cal donar més presència a les arrels?

Sens dubte. És allò que es diu, no? Que qui perd les arrels, perd la seva identitat. No és només un tòpic, és una realitat. Al final, a mi tots aquests elements tradicionals m’inspiren. Després intento trobar una utilitat a això que faig i penso que si aquestes obres són útils per reforçar la identitat andorrana i per explicar-la i compartir-la, doncs ja hauré aconseguit alguna cosa. Em costaria molt entendre un art desvinculat de la terra, de la realitat que hem viscut, del que hem après. I també em costaria fer una cosa només pel simple fet de fer-la, fer escultures o instal·lacions artístiques només perquè són maques i prou. En el meu cas, intento sempre posar-hi un sentiment, una raó de ser, un objectiu, fins i tot. I és cert que les arrels són un element d’inspiració, però també una manera de mostrar-me agraït i de tornar a Andorra una part del molt que Andorra m’ha donat.

“[‘Memòries’] desperta un cert sentiment de pertinença, de sentir-se part d’una trajectòria que hem fet com a societat i com a país”

Hi ha qui pot pensar que elements tan quotidians no són prou inspiradors. Què els diria?

D’entrada que cadascú troba la inspiració allà on la troba. Això és una mica com els llibres: hi ha autors que fan ciència ficció i tenen una imaginació desbordant i hi ha autors que es fixen en les coses més quotidianes. I els uns i els altres són igual de bons, perquè de les dues maneres es pot recrear un món o fer-nos somiar. El que converteix un element en artístic no és que s’hagi inspirat en coses ordinàries o extraordinàries, sinó la seva força d’evocar sentiments i sensacions i de transmetre missatges. Jo m’inspiro en la quotidianitat? En certa manera, sí, però en una quotidianitat que sovint és del passat: les vaques, els esquiladors, la indústria tradicional del tabac... Són coses que ja no són, ni de bon tros, tan quotidianes com havien estat.

Vostè és autodidacte. D’on li ve la inquietud per l’art?

És una inquietud que sempre he tingut i que no sempre havia pogut expressar o realitzar perquè en el seu dia no vaig tenir l’oportunitat de seguir una formació artística i m’he passat molts anys treballant. La raó és així de senzilla: soc autodidacta perquè fa molts anys, quan m’hauria pogut formar en l’àmbit artístic, el que havia de fer era treballar. Però al final la motivació per crear una obra artística és simple. Has de tenir alguna cosa a dir i dir-la; alguna cosa a expressar i expressar-la. M’agraden les obres que, d’una manera o d’una altra, expliquen una història. I per mi la inquietud és aquesta,la necessitat d’explicar, de transmetre, de contribuir a què determinades històries no es perdin, perquè són les històries de tots.

“No anem sobrats d’iniciatives culturals de qualitat i no sempre els donem tot el suport que mereixen”

El metall és el material que l’identifica. Què li permet a l’hora de treballar?

El metall és dur i a la vegada és agraït. És dur perquè no té la ductilitat del fang o de la fusta. Però també és agraït perquè té un punt de noblesa que conserva la forma. També em permet jugar amb aquests volums buits, perquè el metall és molt bo per definir espais i per marcar contorns. És veritat que a vegades el metall ens pot evocar un element de modernitat, d’industrialització, que contrasta amb els temes tradicionals de les meves obres. Suposo que aquest contrast també m’agrada. Com m’agrada el contrast entre el metall i la pedra i la fusta, que són els elements més presents en l’arquitectura tradicional del país. Però no hem d’oblidar també que el metall, en especial el ferro, va tenir una importància cabdal a Andorra durant segles. Jo visc a Ordino i tenim molt present quina va ser la importància del ferro per a la parròquia i per al país.

Les seves peces normalment son buides. Què busca amb aquest fet?

Aquesta tècnica de les escultures buides, fetes amb malla o amb altres elements de metall, em resulta atractiva; així d’entrada, de manera inconscient. Si m’hi paro a reflexionar, m’adono que és una mica com una paradoxa, com una contradicció: l’escultura en principi és un art de volum, d’ocupar un espai. I una escultura buida ocupa un espai i a la vegada no l’omple, és un volum buit. Em fa gràcia una anècdota que expliquen sobre Salvador Dalí, que una vegada li va dir a Alexander Calder, que s’havia fet famós per les seves escultures mòbils: “Senyor Calder, el mínim que es pot demanar a una escultura és que s’estigui quieta”. Doncs bé, potser també el mínim que se li pot demanar a una escultura és que ocupi un espai i en el meu cas és cert que no l’acaba d’ocupar. En el cas concret de ‘Memòries’, les figures buides i fetes de malla em permeten expressar precisament el que és un record. Recordar persones és fer-les presents. Però a la vegada no les fem mai presents del tot. Com els fantasmes, que s’apareixen, però en el fons no hi són, no ocupen un espai. Per això aquestes cigarreres, aquests contrabandistes... totes aquestes figures del passat hi són sense ser-hi del tot, com una figura buida. Com una memòria que persisteix, però que és això: una memòria, un record, no una presència.