Es mostra implicat, preparat i predisposat a remodelar un servei que, des del seu punt de vista, té molt de potencial. Però, calen eines i, sobretot, plantilla. Té el full de ruta a seguir clar, i els objectius que vol aconseguir sempre a la vista. Treballa com el que més, sempre en alguna guàrdia o torn. Bàsicament, fent la vida del sanitari en temps de pandèmia. Es mostra content i satisfet dels seus primers mesos, i sembla esperançat amb el que pot aconseguir amb el temps.
Com valora els seus primers dies al país?
Ho puc valorar des de la perspectiva personal i de forma professional. A nivell personal, per a mi treballar a Andorra és una mica com tornar a casa. És com tornar a la infantesa i l’adolescència, jo vaig néixer als Pirineus d’Aragó, sóc aragonès. Procedeixo d’un món molt molt muntanyenc. Sempre he pensat que els Pirineus, malgrat les fronteres administratives, tenen tantes coses en comú, arrels, a nivell cultural, a nivell de personalitat, de la seva gent, que et trobes una mica com a casa des de Cap de Creus fins a Hondarribia. I en aquest sentit, penso que és un país ple d’oportunitats. I a nivell professional, hi ha moltíssimes coses que s’estan fent bé i amb projectes interessants. Des del primer moment estic molt agraït, he tingut una molt bona rebuda per part dels meus companys, de la resta de professionals i també de la direcció, de tot el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària, i també per part de les associacions de familiars i de pacients. En aquest sentit, tot bé, i crec que força bé, encara que evidentment hi ha un repte força important al davant.
“Des del primer moment estic molt agraït, he tingut una molt bona rebuda per part dels meus companys, de la resta de professionals i també de la direcció, de tot el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària, i també per part de les associacions de familiars i de pacients”
A la seva arribada es va comentar que ho feia per ser substitut de l’actual director del SAAS, és un dels seus objectius?
Puc dir que de cap manera, en cap cas és un dels meus objectius vitals. Ni ara, ni més endavant.
I pel que fa als seus assumptes a Espanya, concretament a Madrid, queda res pendent?
No, per ara no. Evidentment, és un tema molt delicat, sobretot en aquesta situació de catàstrofe sanitària. Ara per ara, no hi ha cap cosa pendent, però sempre que se m’ha demanat donar resposta o aclarir coses, ho he fet. S’ha fet tot com s’havia de fer.
I aspiracions de tornar a Espanya?
De moment penso que tenim un projecte molt il·lusionant al Principat i que acabem de començar.
Com s’ha trobat el departament, quina és la situació actual?
Estem vivint una situació mundial de la qual Andorra no és aliena per moltes raons. A tot arreu s’ha incrementat moltíssim, fins a un 35 o 40% la incidència de nous casos de trastorns mentals, la necessitat de moltes persones de rebre atenció des del punt de vista també de trastorns addictius. Evidentment, el servei porta molts anys treballant molt dur, donant tota l’atenció que es pot, i creixent de forma evident. Els últims dos anys especialment, però ja des del 2015 s’arrossegava una pujada de l’activitat força important. També al món sanitari, que s’ha de reconèixer. Però la salut mental no és aliena en aquest sentit. Quan es creen nous serveis, crees noves ofertes de serveis especialitzats, com pugui ser la unitat de conductes addictives, que aporten molt valor al servei, però també genera molta demanda. En el sentit de què moltes persones que pateixen problemes que no sabien ben bé on podien acudir, ara tenen el seu lloc de referència. És veritat que n’hi ha gent amb moltes ganes i molta empenta de fer coses, que hem tingut anys molt complicats i necessitem eines, temps, formació continuada, per a dur a terme un projecte que pot ser molt il·lusionant.
Com està a nivell de recursos humans? Perquè l’equip ha tingut molts canvis de cap i no sempre en les mateixes condicions...
En qualsevol grup de professionals amb talent i vocació els canvis de lideratge o de referències sempre és important i produeixen certs moviments. Primer jo crec que s’ha de dimensionar la necessitat de recursos humans d’acord amb l’activitat que ara mateix estem fent. En aquest sentit, el Pla Integral de Salut Mental i Addiccions (PISMA), porta un dimensionament del servei important. Hauria d’incloure dos psiquiatres, de vuit a deu, dos psicòlegs més, especialment per reforçar l’equip infantojuvenil, alguna infermera més i que arrosseguin l’especialitat de salut mental, que és força important aquest treball en la infermeria, i hauria d’incloure també treballa social, perquè ara està creixent a tot arreu i a tots els serveis sanitaris la necessitat d’un suport social. Però, és veritat que en pacients amb trastorn mental crònic, probablement aquestes necessitats són encara més valuoses.
“En cinc anys es va fer el doble de primeres visites i consecutives al servei de Salut Mental amb els mateixos professionals”
Hi ha una mica de manca de personal, d’anar ampliant la plantilla...
Una dada que comentem molt és que en cinc anys es va fer el doble de primeres visites i consecutives al servei de Salut Mental amb els mateixos professionals. Això penso que vol dir molt i tenen molt de mèrit, s’ha de posar a sobre de la taula.
Quin és el full de ruta pròxim?
Hi ha tres punts clau. El primer és treballar per fer una reorganització dels serveis, que estan concebuts per al nostre treball intern, de les nostres agendes, fer una bona tasca de priorització i utilització de les eines que, ara per ara, tenim al nostre abans. Tot per a dur a terme una important reducció de les llistes d’espera. Perquè és veritat que hem d’aconseguir que els pacients que són més preferents, que tenen patologies més agreujades, estiguin atesos amb la freqüència que hauria de ser i, probablement, fer una mica de diferenciació amb les persones que presenten un trastorn més lleuger.
El segon?
La segona cosa que hauríem de treballar, i és el que tenim establert al pla funcional, és desenvolupar un veritable model comunitari. En el sentit d’obrir la salut mental cap a la comunitat. Intentar desenvolupar una idea que també es fa altres serveis, que és arribar al domicili del pacient, per anar a comprovar com és la seva vida, i que guanyin funcionalitat, que sigui un model més orientat cap a la recuperació i la rehabilitació i no tant ‘hospitalcentrista’.
Què cal per poder dur a terme tot això?
Evidentment necessitem tres o quatre coses que jo penso que estan contemplades i que són fonamentals. Primer és assegurar una bona atenció des del punt de vida de les necessitats d’habitatge. Parlo d’habitatge tutelat, en el sentit de tenir més pisos d’aquesta categoria, o supervisats, que és un model que està funcionant bé. També, lògicament, jo tinc confiança i força il·lusió en què es pugui fer al territori un centre per als pacients que necessiten una llarga estada i que no estiguin tan lluny dels seus familiars. Això porta al tercer punt clau eminent que és adaptar la nostra oferta de serveis i la nostra formació a les demandes més emergents. Ara tenim un punt en la patologia dels adolescents on estem veient moltes coses importants, com que es necessita dur a terme un nou protocol d’actualitzar la prevenció de la conducta suïcida. També n’hi ha un altre que a mi em sembla molt bàsic, que és promoure la salut mental i fer una prevenció al desenvolupament de trastorns. Però, per a això, necessitem col·laborar amb altres estaments, el món educatiu, el laboral, el social...
Tornant una mica enrere... Fins a quin punt ha pogut participar al PISMA? Quina valoració li mereix?
Malauradament, no he pogut tenir l’oportunitat de col·laborar activament com sí que han fet altres companys, la meva incorporació al servei va ser al novembre i va ser impossible. Però a mi em sembla un bon full de ruta, un bon començament. El que passa és que, com tots els plans integrals o estratègics de salut mental de qualsevol especialitat, des del punt de vista pràctic s’ha d’aterrar al terreny i s’ha de desenvolupar. Però penso que hi ha tres línies que les tenen molt clares des del principi i que han de ser claus per a l’èxit. La primera cosa, encara que sembli mentida, és construir un veritable quadre de comandament, amb un conjunt mínim bàsic de dades. Establir els marcadors o indicadors per saber primer exactament què estem fent. I segons quins són els resultats, avaluar què és el que estem fent. Perquè si no ens avaluem a nosaltres mateixos serà difícil també. S’ha de resistir i donar la millor resposta als desafiaments que la salut mental té ara mateix.
Canviant de terç, s’ha presentat la cartera de serveis, i s’inclou la salut mental... Què pot aportar?
Sé que hi ha hagut una agra polèmica al voltant, però pel que pertoca a salut mental, que finalment després de tants anys la psicologia clínica s’inclogui a la cartera de serveis i tingui aquest finançament per la CASS em sembla una molt bona notícia, necessària i, fins i tot, imprescindible. Si no, ens trobem en una situació de pèrdua d’oportunitat, perquè ara per ara les agendes de psicologia clínica estan molt plenes. Penso que la seva incorporació és molt bona notícia, i que s’ha de fer una molt bona descripció dels serveis.
Serveis que estan saturats, amb llistes d’espera importants...
Sí, tothom s’acaba col·locant, acaba tenint una solució, però hi ha nombroses persones que estan esperant ser ateses. Triguem fins a dos mesos en donar la primera visita, i tenim al volt de 120 persones esperant. A mi el que em preocupa i que és el primer a treballar és que qui necessita ser atès de seguida, de forma preferent, ho sigui, i que no hagin de ser incloses amb visites forçades a l’agenda de qualsevol professional.
“Necessitem minuts o hores de professional qualificat i, en aquest sentit, penso que aquest creixement serà fonamental per dur a terme una reducció de llistes d’espera”
De quina manera es pot reduir aquest temps?
Amb un redisseny total de les agendes. Evidentment, hi haurà persones que tindran visites consecutives amb menys freqüència, perquè així ho indica la seva necessitat clínica. Hem de tenir un altre abordatge i necessitem més recursos humans. Salut mental sempre dic com som una mica com la ventafocs de la sanitat a nivell de finançament. Necessitem minuts o hores de professional qualificat i, en aquest sentit, penso que aquest creixement serà fonamental per dur a terme una reducció de llistes d’espera.
Ha parlat de visites forçoses... I ingressos forçosos? Hi ha molts?
Ingressos estem mantenint més o menys les dades dels últims anys, ara al gener i febrer una mica més. Però és conseqüència de tot. Quan un pacient en salut mental arriba a l’ingrés és perquè altres mesures o dispositius no han arribat, el que hauríem d’haver fet en matèria de contenció. Excepte tres o quatre dies mai hem tingut la unitat d’aguts plena, fins i tot ni d’infantojuvenil, ni d’adults. Però és veritat que s’ha marcat també un increment dels reingressos de persones que arrosseguen alguns anys un trastorn mental greu.
Li dóna molta importància, també, a la integració de les persones i el seu tractament a la societat... Com s’hauria de fer?
Hi ha un model que s’ha posat en marxa a tot arreu des de fa anys que respon a la nova valoració científica des del punt de vista biopsicosocial de la salut mental, que és que qualsevol pacient sigui atès al seu medi, on viu, on treballa, on té la seva vida, per dur a terme una recuperació clínica. Per a això, evidentment, a part de psiquiatres i psicòlegs que facin seguiment del cas, es necessita un equip d’infermeria i treball social que pugui ser mòbil, i acudir als domicilis o pisos tutelats, que el pacient no s’hagi de traslladar tant a l’hospital.
Es tracta que les persones tinguin una vida i se sentin més ‘normalitzades’...
Un projecte de recuperació funcional ha d’incloure exactament això, s’ha de normalitzar. També és una tasca social que depèn de tots nosaltres. Un dels punts del meu projecte també recau precisament en això, en ajudar a aquesta normalització i lluitar contra l’estigma i la discriminació que s’arrossega de la salut mental. Hem d’oblidar alguns clixés que no corresponen a la realitat. Per exemple, sempre es pensa que la persona amb trastorn mental greu és més violent, però cap estudi epidemiològic ha mostrat això. Moltes vegades arrosseguem una imatge de perillositat que no correspon a la realitat.
Comentaris (2)