L’exparlamentària parla a cor obert de la seva malaltia i del que ha suposat per a ella i per a la seva família, recordant especialment els mesos que van trigar a confirmar el diagnòstic i com de dur va ser la incertesa que li va tocar viure. Aquests darrers mesos, explica, han estat positius, ja que ha frenat, almenys així ho diuen les proves, l’avenç de l’esclerosi múltiple. Casal treballa ara de forma forta en la seva rehabilitació física sense oblidar l’estimulació cognitiva en forma de lectura. I, sobretot, aprofita per estar amb els seus.
Ara bé, tota la seva vida ha estat guerrillera i compromesa. I en les seves respostes encara es manté bona part d’aquest caràcter. Li surt especialment quan parlar d’un tema amb el qual sempre ha estat compromesa, l’avortament, i un altre que la pot afectar directament, l’eutanàsia. Defensa que són drets amb els quals cal avançar al país i lamenta que estiguin frenats per qüestions institucionals que estan passant per damunt de les persones. Aquest compromís progressista també es denota quan fa una defensa aferrissada de la sanitat pública o de la necessitat d’entendre que cal garantir els drets de les persones amb discapacitat malgrat el cost econòmic que això pugui suposar.
Després de gairebé cinc mesos de deixar el Consell, com es troba?
Molt bé, la veritat. Els primers mesos han sigut una mica complicats, perquè he tingut el marit amb problemes de salut i això ens ha obligat a ocupar-nos d’ell, pobre. Des de primers de desembre, hem tornat a Andorra i ja estem a casa. Pensava que ho trobaria a faltar, però soc resilient de mena i he canviat el xip. Ara em dedico a una altra cosa. Estic molt contenta de la meva etapa política. A més, vaig marxar en un moment en el qual vaig notar molt suport i vaig sentir que estava molt acompanyada pels meus i per la gent de les altres formacions. Així doncs, estic satisfeta de la feina feta i d’haver pogut contribuir amb i un biaix més progressista a la dinàmica general del país; però ara em toca cuidar-me a mi.
Quin és el dia a dia ara de Judith Casal?
M’aixeco al matí, procuro fer esport a primera hora o sense trigar massa. He agafat com a dinàmica llegir simultàniament dos llibres al dia, un més de novel·la negra, més lleuger, i un altre més de filosofia profunda, que és més complexa d’entendre. Els meus neuròlegs em diuen que per continuar amb l’estimulació cognitiva la lectura és una bona sortida. A bodes em convides. A mi m’ha agradat llegir molt sempre i feia ben bé deu anys que ho tenia una mica aparcat perquè la feina m’obligava a fer-ho tot el dia. Ara he tornat a recuperar el gust per la lectura. Baixo tres cops a la setmana a Escaldes per anar a rehabilitació i després arribo a casa, dino, procuro descansar, llegir, veure alguna sèrie... Mantenir la inquietud cultural que he tingut sempre s’ha convertit en la meva rutina de cada dia.
“Estic satisfeta de la feina feta i d’haver pogut contribuir amb i un biaix més progressista a la dinàmica general del país; però ara em toca cuidar-me a mi”
No troba a faltar la política?
Pensava que em trobaria estranya després de sis anys a un càrrec institucional, tot i que havia començat a aquesta casa [el PS] el 2009 quan em vaig afiliar. Sempre, d’una manera o una altra, havia treballat molt per al partit i m’hi havia implicat en els assumptes, abans d'estar oficialment al Consell General. Pensava que seria més dur o que ho trobaria a faltar, però en realitat no tinc massa temps de trobar a faltar res. Soc de les que canvia el xip i em focalitzo en el meu projecte i aquest és ara el meu benestar físic. Jo mai havia fet esport i això requereix molta concentració i compromís quan ho comences a fer als 50 anys. Sí que continuo al grup del partit que treballa el tema de la reforma de les pensions però, fora d’això, no tinc temps de trobar a faltar res perquè el meu paradigma de vida ha canviat i haig de mostrar molt compromís amb aquest nou projecte de benestar físic. I sense penes ni renúncies. És el que em toca. Vaig dedicar-me 25 anys al servei públic i ara toca que em cuidi.
Vostè feia temps que sabia que tenia la malaltia. Què és el que detona la decisió de canviar de vida?
Fa ara just tot un any. Jo faig tractament al Clínic de Barcelona, amb una immunosupressió i cada sis mesos feia revisió. Hi vaig anar i em van dir que havia d’utilitzar cadira de rodes perquè estava tenint moltes caigudes, dues o tres per setmana, amb tot el que porta associat. Llavors vaig començar a pensar que igual estava forçant més del que el cos em permetia. I ja definitivament, al maig, parlant amb la meva neuròloga, li vaig dir que feia mesos que li donava voltes a plantejar-me la vida d’una altra forma perquè em notava cansada i tenia dolor constant. Ella em va venir a dir si per fi m’havia adonat que estava portant el cos a un extrem que no li feia cap bé. A partir de llavors, vaig decidir que s’havia acabat. Normalment, quan em feien la immunosupressió, havia de fer una setmana de descans relatiu perquè em provocava migranya i febre. Quan torno després d’aquella sessió, a primers de juny, ja ho dic. A casa ja havíem parlat molt i sempre m’havien dit que seria quan jo volgués. Quan els dic que ja he pres la decisió, secundada per un criteri mèdic, ho activo amb el síndic i amb el cap de Govern. Vaig donar-me uns mesos per fer el trasllat de forma més tranquil·la, poder fer un traspàs pacífic i no marxar d'un dia per l'altre de qualsevol manera.
El comiat va ser molt emotiu. Se l’esperava? La va sorprendre?
No m’ho esperava. Haig de ser franca. Em vaig sentir molt acompanyada, estimada i reconeguda. A mi, que sempre havia viscut una mica amb la síndrome de l’impostor, no em semblava que la meva feina m’hagués de portar tant reconeixement i agraïment. No m’ho esperava però em vaig sentir molt contenta.
El Consell General acomiada de forma emotiva i amb aplaudiments a @judith_slzr en la seva última sessió com a consellera general.
— Consell General (@ConsellGeneral) September 11, 2025
En nom de tots els consellers i treballadors del Consell General, ha estat un honor treballar al teu costat, Judith.#ConsellGeneral pic.twitter.com/fsfyVVCioj
Per què la síndrome de l’impostor?
És allò que sempre penses que ho fas pitjor que el que objectivament després et reconeixen els altres. Quan vas vivint pensant que no hi ha per tant, que és la teva feina, després sobta. M'ha passat en diferents etapes professionals a la meva vida; arribar a nivells d’excel·lència i, quan pares a mirar, veus que estàs satisfeta, però no n’ets conscient fins que no ho veus amb perspectiva. Insisteixo. No puc fer res més que donar les gràcies a molta gent, molta anònima que et para pel carrer i et dona les gràcies. No puc fer més que agrair a la vida que em tracti bé.
Té la sensació, però, que la malaltia ha condicionat part de la seva tasca parlamentària o política; que si no l’hagués tingut, hauria pogut fer més?
No, però m’ho he tret dels ronyons. Mai he deixat atendre les meves obligacions si no ha sigut per aquest període de convalescència posttractament, perquè físicament, haig de parar. El primer cop, el dia després de la punxada vaig anar a treballar i ho vaig arrossegar durant un mes. Els metges em van recomanar que després afluixés una mica i deixés que el cos es recuperés. Fora d'aquests períodes de convalescència mèdica molt específics, he procurat no desatendre mai les meves obligacions. Mai no he anat a un lloc per estar malalta. Cert que hi ha un abans i un després quan assumeixo la presidència del grup. Abans feia una tasca més tècnica i el president feia la part més de tractar amb la gent; fèiem equip i ens en sortíem bé. Després, haig d’atendre la tasca tècnica, més quan soc l’única llicenciada en dret, però també a una part important de relació personal. He anat més forçada, més cansada, amb més dolor. Ara que tinc una vida més tranquil·la i pausada, és quan m’adono de com ho vivia abans i que no era una forma de viure en el meu estat.
Si vostè pogués tornar al passat, al 2023, quan es van confeccionar llista, amb el que sap ara es tornaria a presentar?
Soc una persona que, de mena, penso que de tot se n’aprèn i que tot ens porta a les decisions que prenem. Potser si no m’hi hagués trobat en la tessitura que em vaig veure a partir del 2023, mai hauria sigut conscient que calia afluixar. Tinc un reconeixement elevat de menyscapte des del punt de vista mèdic. Fa vuit anys que estic malalta. Sempre penso que continuar desenvolupant-me intel·lectualment era una forma de negació de la malaltia perquè em continuava sentint poderosa perquè el meu cap continua produint. Soc poc de girar la vista enrere. Les decisions que prens són les que et porten a prendre’n de noves i, quan pares, pots dir que estàs contenta de com ha anat tot. Soc poc de lamentar-me.
“Ara que tinc una vida més tranquil·la i pausada, és quan m’adono de com ho vivia abans i que no era una forma de viure en el meu estat”
No posaria en marxa, doncs, el DeLorean...
No, però en cap aspecte de la meva vida. Els meus èxits I els meus fracassos m'han configurat com la persona que soc. Cada dia quan me’n vaig a dormir, miro de fer examen de consciència, d’analitzar si hi ha quelcom que podria haver millor perquè l’endemà tingui un pòsit i una conseqüència, però tampoc podria reaccionar si no hi hagués alguna cosa acumulativa. El DeLorean no és pas meu. A casa nostra amb la canalla sempre li hem dit que a la vida es poden equivocar, però aprendre dels errors, mirar endavant i evitar que et torni a passar. Ningú és pas perfecte. Per tant, insisteixo: examen diari de consciència.
Però no per canviar el passat...
Per no tornar a equivocar-me en el futur i per extreure les conseqüències que han de ser bones. A més, sempre penso en clau familiar. No sé pensar en individual. Soc mare des dels 25 anys i això et canvia el paradigma perquè deixes de ser el primer i tens canalla de la qual has de fer-te responsable. Una vegada llegia que no existeix ni el passat ni el futur; l’únic temps real és el present. Per mi, el passat té el sentit d’aprendre dels errors per evitar-los en el futur i, de moment, anar vivint el present, que és el que toca. I estar malalta sí que et dona una perspectiva de relativitzar tot i intentar quedar-te amb allò que és bo i no perdre el temps en fustigar-se.
A vostè li van diagnosticar esclerosi múltiple. Com va anar tot?
Jo vaig al metge per primer cop el 2015 i vaig patir un error de diagnòstic. Em van enviar a casa dient-me que no passava res. I no m’ho van trobar fins dos anys després.
Què notava? Què sentia?
Vaig anar primer perquè em tremolava la mà dreta. El primer que penses és si tenia parkinson. Em van dir que no ho era i que estava bé, que tot just tenia una intoxicació medicamentosa perquè, en ser asmàtica, feia servir més per sobre del normal els broncodilatadors. Em van dir que la tremolor era una intoxicació de Ventolin. Quan va deixar de ser només la mà i ja va passar també a la cama, jo, que sempre he procurat escoltar el meu cos, vaig veure que alguna cosa no anava bé. Parlant amb el meu metge de capçalera, li vaig dir que notava que alguna cosa no estava bé. Em va ordenar una exploració neurològica i em van detectar parestèsia a la part dreta. Llavors em van fer una ressonància al mateix temps que demanàvem hora per al neuròleg, que podia trigar sis mesos. La prova ja no va sortir neta. Vam estar ben bé cinc mesos per confirmar el diagnòstic. És la pena d’aquestes malalties diferents, que has d’anar descartant que no siguin altres coses. Vam passar per possibles tumors cerebrals o malalties rares mortals.
“El passat té el sentit d’aprendre dels errors per evitar-los en el futur i, de moment, anar vivint el present, que és el que toca. Estar malalta et dona una perspectiva de relativitzar tot i intentar quedar-te amb allò que és bo i no perdre el temps en fustigar-se”
Suposo que serien mesos de por...
Són angoixants, molt. No només per a mi, que soc més optimista i de les que sempre dic que si toca ballar amb això, doncs es fa; però per la família angoixa molt. Vas a una visita i et diuen que s’han trobat amb oncòlegs per si podia ser un tumor i veia la meva mare i el meu marit que m’acompanyaven, els miraves la cara i penses “mare meva”. Un dia recordo que em diuen que es volien fer proves per a una altra possible malaltia i el meu marit va preguntar al llavors cap de neurologia del Clínic si era millor que l’esclerosi i el metge li va dir que aquesta era mortal. I jo pensant “’virgencinta que me quede como estoy’”. També després és complicat. Saps que tens un diagnòstic d’esclerosi múltiple i, a més, em diuen que estic dins del 10% de malalts que tenen la forma més agressiva. Bé. Al final, com llegia l’altre dia en un llibre, ser optimista o pessimista és una qüestió d’enfocament. Si et compares amb gent que està normal, evidentment has de ser pessimista. Si ho fas amb qui té una malaltia mortal, doncs pots ser optimista. Jo tinc la gran virtut de comparar-me sempre amb els que estan pitjor que jo. Soc optimista. Sempre dic que podia estar pitjor, que podria tenir una leucèmia mortal o haver-me atropellat un camió va vuit anys i estar morta.
S’ho van prendre, doncs, amb optimisme?
Sempre. És una constant, a la meva vida. Amb 24 anys vaig estar amb depressió i sota tractament i és un lloc en el qual no hi vull tornar a ser mai més. L’opció és mirar les coses amb optimisme, perquè la línia és molt fina al final. Estic contenta del que tinc o estic trista per la meva desgràcia? El fet és el mateix. Com tu ho enfoquis és el que et fa estar feliç o trista. I soc de les que no vull estar trista i, per tant, procuro ser positiva i comparar-me amb qui està pitjor que jo.
Vostè s'ho va agafar amb optimisme. La família com ho va rebre? Les filles, per exemple, devien ser adolescents...
La petita tenia 12 i la gran, 16. I no només per això. El meu marit, els meus pares... És un trasbals dur. La pena d’aquestes malalties és que no estàs estable mai. Sempre vas a pitjor. Estic, objectivament, pitjor que sis mesos enrere. Bé, en aquest cas no. El fet d’haver parat de treballar ha fet que, per primer cop, no augmenti en un any un punt en l’escala de discapacitat. Alguna mena d'esperança ens dona. Però és difícil veure com una persona es degrada i cada cop ho té més difícil. Quan estàs malalt, al final, no hi ha més remei que empènyer, però pels que estan a la vora i no poden fer res més que mirar-ho com a espectadors és dur.
Segons avançava la malaltia, ha hagut de passar a fer servir bastó, ara cadira de rodes... Com pot anar tot plegat de cara al futur? Quina perspectiva té?
La certesa és que cada vegada estaré pitjor, però qui ho sap. Insisteixo, potser estic pensant en com estaré d’aquí a deu anys i malauradament tinc un accident de cotxe i s’ha acabat. Són imponderables que no controlo. El que em preocupa és com milloro el meu dia a dia i el meu entorn perquè la cosa no sigui tan dura. I en aquestes estic. Com deia abans, ni passat ni futur. No és l’eix en què em vulgui moure. Em compta el meu present i intentar que sigui el més beneficiós per a mi i per a la gent que tinc a la vora i pateixen tant o més com jo la malaltia.
¿El país està preparat per atendre les persones que pateixen aquesta malaltia?
A veure, la incidència és molt baixa i potser no és una cosa habitual. Tenim protocols per a la diabetis, que estan més assentats, però amb malalties que no tenen tanta incidència anem una mica a prova i error. Sí que puc dir que, des del punt de vista institucional, com a pacient i com a malalta el que m’he trobat són professionals d’una alçada increïble i que allà on no arriben les previsions ho fa la part humana d’intentar donar un cop de mà. Estem en una societat que és petita, però això també té els seus avantatges. Coneixes la gent. A la CASS tracto amb una noia amb qui havia estudiat tota la bàsica. Al final, es tracta d’això, de la qualitat humana i professional, en el meu cas, sol ser excel·lent. Sempre hi ha excepcions, però també hem après a defensar-nos. A tot arreu trobes alguna persona ‘borde’, però, en general, a tot arreu m’he sentit molt acompanyada i ben entesa. Estic molt agraïda de tenir el circuit que ens dona el país, que amb proximitat i amb bona voluntat, les coses es resolen. Que a vegades toca fer de conillets d’índies, sí? Et trobes amb errors que soluciones sobre la marxa i això permet que gent que ve per darrere meu vegi que hi ha gent que ja ha obert camí.
Parlant de conillets d’índies, des d’Andorra és possible tenir accés a proves o tractaments en vies de desenvolupament o assajos clínics que es facin?
Aquesta és una altra cosa. Hem de ser conscients també i no demanar impossibles. Tenim la massa crítica que tenim. Una neuròloga andorrana em va dir que em podien dispensar la medicació a l’hospital si em suposava un trasbals anar a fora i jo vaig decidir anar a Barcelona, justament, perquè la massa crítica és més àmplia. Fins al passat novembre, vaig participar en un assaig clínic per a un tractament amb nanopartícules al Clínic, on tenen la seva àrea de recerca pròpia. Això allò és possible. Aquí a l’hospital de Meritxell, no.
“L’opció és mirar les coses amb optimisme, perquè la línia és molt fina al final. Estic contenta del que tinc o estic trista per la meva desgràcia? El fet és el mateix. Com tu ho enfoquis és el que et fa estar feliç o trista. I soc de les que no vull estar trista i, per tant, procuro ser positiva i comparar-me amb qui està pitjor que jo”
Com va funcionar?
No ho sé. A vegades poses els focus en les coses que es fan malament i perds de vista les que sí que s’estan fent bé. Per exemple, jo vaig haver de preguntar de què anava, perquè només em van proposar de donar sang sense explicar-me gaire cosa. Jo soc una malalta de curiositat i necessito que m’expliquin, poder-me documentar, llegir literatura científica. Al final, reclamant Sant Pere canta.
Ara mateix, què suposa el tractament mèdic que ha de rebre?
Com li deia, la meva és una forma agressiva d’esclerosi. Quan començo el tractament el 2018 participo en una mena d’assaig amb humans d’un medicament que després es va aprovar. Un metge em va dir que havia d’estar contenta perquè tenien alguna cosa per donar-me. Un any abans, només m’haurien pogut passar a pal·liatius. Ara, la meva malaltia avança? Sí. És indiscutible; però les lesions cerebrals, no. Són les mateixes que quan vaig començar. Per tant, els metges creuen que això és efecte de la medicació que m’estan donant.
És allò que li toca fer cada sis mesos...
Sí. La immunosupressió. Hi ha malalts que ho fan cada setmana i jo cada sis mesos. És l’única medicació que han trobat que té efectes en la meva forma primària progressiva. Amb la de brots han trobat altres medicaments combinats amb antiinflamatoris i ho tenen més controlat. Amb la meva, només hi havia això per tenir alguna esperança que no anés tan ràpidament com hauria d’anar.
Això deu costar diners... la CASS ho cobreix tot?
Sí. Se’n fa càrrec. Té la cobertura per a medicacions costoses. Que la gent es faci càrrec: una sessió de quimioteràpia, si l’haguéssim de pagar els usuaris, la meitat es moririen. És el que té l’Estat del benestar. Quan hi ha aquest ‘runrún’ polític que vol abaixar impostos i de no fer persones assistides només has de travessar l’oceà per veure com està la gent en un dels països més desenvolupats del món, com són els Estats Units, on si no tens diners i no et pagues una assegurança no tens drets a una assistència sanitària de qualitat. L’Estat del benestar vol dir que la teva assistència mèdica no depèn de les rendes que tens per pagar-te-la o no.
“Des del punt de vista institucional, com a pacient i com a malalta el que m’he trobat són professionals d’una alçada increïble i que allà on no arriben les previsions ho fa la part humana d’intentar donar un cop de mà”
Més enllà dels costos sanitaris, la malaltia també deu tenir generar altres despeses econòmiques, no?
Sí, perquè això no s’atura i les necessitats cada vegada són més àmplies. Una cadira de rodes com la que tinc val 3.500 euros. Si no tinguéssim una sanitat pública, la cosa canviaria. És veritat que parteixo de la base d’haver tingut una feina més o menys ben pagada i, per tant, si cal comprar alguna cosa, ho puc fer. L’altre dia el terapeuta ocupacional m’explicava que hi ha un element que es fica a la vora dels plats per fer de topall a l’hora de menjar, per fer les darreres cullerades. Tot té costos i, si vas sumant... Posar-me un suport a la dutxa o les adaptacions que necessito, per exemple al cotxe. Tinc la sort que no m'ha fet gaire falta el suport d'algú de serveis socials i que m'ho paguin. I, sempre, amb l respecte absolut per a qui ha d’estar cada dia lidiant amb l’administració per assumir una sèrie de costos i ajudes. Fora d’això, mentre puguem anar pagant, doncs ja anem fent.
En aquest sentit, el país encara d'avançar molt?
No m'atreviria a dir res perquè no sé com funciona si no tens recursos propis per poder-t’ho pagar. No sé les dificultats perquè gràcies a Déu no m’ha fet falta.
El Consell General va haver de fer obres quan vostè va comunicar que necessitaria anar en cadira de rodes...
Això passa per tot arreu. Fins que jo vaig arribar tampoc hi havia plaça per a discapacitats, perquè mai havia calgut. El que sí que és veritat és que he tingut moltes facilitats que m'ha posat qualsevol de les persones amb què he treballat per fer-me la vida fàcil. No tinc absolutament cap retret a fer; abans de demanar res, ho feien. Són coses que passen perquè no havien calgut mai. Un exemple: al Consell tot està automatitzat amb targetes, però si vas en cadira de rodes no hi arribes per passar-la. Fins que algú no indica aquesta necessitat no es va plantejar perquè no havia estat una mancança real. En el moment que ho deies, tot eren facilitats.
I si sortim del Consell i anem a la ciutat, passa massa?
Molt més del que seria desitjable, i no només amb barreres arquitectòniques. Per sortir del Consell cap a Govern no podia fer-ho sola perquè la baixada feina tant pendent que la cadira em patinava. Aquesta potser és més geogràfica, però també hi ha altres moments. Estar esperant a la cua amb la cadira, esperant que passin les maletes, i que vingui algú i es planti al davant com si estiguessis mirant el metro... A vegades acaba sent una mica fatigant haver-te d’enfadar amb el món perquè hi ha molta gent que és incívica i que no pensa que hi ha altres persones amb què conviuen i que no tenen les seves facilitats. No tenen el reflex perquè no ho estan patint. Per exemple, amb les places de minusvàlids. A casa meva és impensable que algú hi aparqui en una, però molts cops hi arribes, veus que el cotxe que hi és no té etiqueta i t’has d’esperar. I passa un quart d’hora i ve algú caminant i et diu que només era per deu minuts. I els que porto jo? Oi que pots caminar? Doncs ves a un pàrquing i camina perquè jo no ho puc fer. És això. O també veus barreres geogràfiques queda clar que hi ha vegades que les ha dissenyat algú que va de peu.
“Quan hi ha aquest ‘runrún’ polític que vol abaixar impostos, només has de travessar l’oceà per veure com està la gent en un dels països més desenvolupats del món, com són els Estats Units, on si no tens diners i no et pagues una assegurança no tens drets a una assistència sanitària de qualitat; l’Estat del benestar vol dir que la teva assistència mèdica no depèn de les rendes que tens per pagar-te-la o no”
Un dels seus darrers treballs parlamentaris va ser la Llei d’accessibilitat. Està satisfeta de com va quedar?
No, perquè mai n’hi ha prou. Hi ha gent que digui que per a quatre persones que els afecta són massa costos econòmics. Em va molestar algunes posicions polítiques que només entenien la llei com una despesa econòmica sense tenir cura que tots ens hi podem trobar. Jo no he estat malalta sempre, m’hi vaig trobar. Ningú està exempt de tenir un accident medul·lar. Què fem doncs? Que ens tanquin a casa i no maregem perquè així no suposarem costos? Em sembla indecent que s’analitzin aquests tipus de necessitats des d'un punt de vista estrictament econòmic i s’abandoni la necessitat de respectar la dignitat de persones que són vulnerables. Per tant, que tinguis una opció política que et digui que no poden imposar obres als bars perquè llavors pobres empresaris que les han de fer, però també pobra gent que no hi pot entrar perquè no hi ha una rampa. Cal que hi hagi aquest biaix. Si no fos per l’administració pública que té l’obligació de vetllar pels drets de tothom, no hauríem sortit mai de la jungla i faríem com els romans: eutanàsia eugenèsica i si tens una discapacitat, al ‘paredón’. Hem de ser una mica més generosos perquè avui soc jo, però demà pot ser qualsevol persona. Cal una mica d’empatia, coi!
Ha comentat que no li agrada pensar en el passat o el futur, però amb una malaltia degenerativa, s’ha plantejat de fins a on està disposada a arribar?
Clar que sí. Una cosa és que no vulguis que el futur et condicioni la vida i una altra que no tinguis un mínim de previsió perquè, si les coses canvien, no t’agafin amb els pixats al ventre. Per tant, clar que quan tens una malaltia d’aquesta mena, que veus la pèrdua de funcionalitat del teu cos, és inevitable pensar fins a on estàs disposada a tolerar-ho.
Ho té clar?
No m'agrada massa donar les coses com a certes i immutables perquè les perspectives canvien i el que em sembla que avui és una certesa, però potser millor d'aquí a dos anys no és el mateix i, per tant, podem parlar d’altres realitats. Sí que, ara, penso que quan la meva dignitat es vegi prou afectada per considerar que allò no és una vida digna, doncs no em vull més.
Per tant, pensa en l’eutanàsia...
Clar, evidentment.
Això ho ha parlat amb la seva família?
Evidentment. És de les primeres coses que van sortir perquè si un dia t’hi trobes, els teus han d’entendre què et passa i, sobretot, respectar. Per arribar a aquests processos de comprensió, fa falta molta reflexió prèvia, situar-te en escenaris hipotètics i fer aquest exercici macabre que, tant de bo no es faci realitat, perquè la investigació mèdica ho arregli i jo em mori de velleta, una mica atrotinada, però de vella. Ara per ara, les perspectives no són aquestes. Ja tinc un retall significatiu de l’esperança de vida. Per tant, és una cosa que està allà i és responsable que jo participi de la pedagogia que això requereix.
La família ho accepta?
Aquí està la pedagogia.
El que és clar és que, tret de miracle, li tocarà fer-ho fora del país...
No ho sé. Insisteixo, potser millor no m’hi trobo mai. Per tant, són hipòtesis, més enllà d’una possibilitat raonable en la qual tenim l’obligació de situar-se, mirar-ho objectivament i fer-te una composició. Fora d’això, no vull anticipar gaire perquè igual són angoixes i neguits que no es produeixen mai. I si un dia arriba, intentar que l’angoixa i els neguits dels altres tinguin el mínim impacte possible i que tots estiguem tranquils amb una decisió que, penso, només ha de ser meva.
Només seva...
Evidentment, ningú està facultat, inclòs el Papa de Roma, amb tots els meus respectes, per poder prendre decisions que afecten només la vida privada d’algú sense tenir els condicionants que cadascú té. Qui és ningú per dir-me si l’eutanàsia és un acte conforme a un Déu en el qual jo no hi crec. M'explico? Doncs, arribats a aquest punt on l’autonomia de la voluntat sumada al concepte de la dignitat humana ha agafat un caire i una amplitud com la que té avui dia fruit de 50 anys de respecte pels drets humans, cadascú que s’ocupi de respectar les seves conviccions, les seves creences però no ens fiquem amb les dels altres perquè això em sembla que és una intromissió que és absolutament il·legítima.
“Ningú està facultat, inclòs el Papa de Roma, amb tots els meus respectes, per poder prendre decisions que afecten només la vida privada d’algú sense tenir els condicionants que cadascú té. Qui és ningú per dir-me si l’eutanàsia és un acte conforme a un Déu en el qual jo no hi crec? Cadascú que s’ocupi de respectar les seves conviccions, però no ens fiquem amb les dels altres perquè això em sembla que és una intromissió que és absolutament il·legítima”
A Andorra, però, aquesta intromissió existeix...
Sí, clar. Com a mostra, l’avortament. També haig de dir que les intromissions van per barris, perquè quan són altres elements els que es posen en qüestió sembla que la societat sí que ha avançat molt. Ara estic pensant en el discurs davant el cos diplomàtic del Papa. Quan es refereix a què les formes tradicionals de família són un home i una dona, sembla que tots ja tenim entès que les persones homosexuals tenen exactament els mateixos trets I no es discuteix, però quan estem parlant de drets de les dones, quina casualitat! Sempre hi ha alguna cosa més a dir. Que jo sàpiga, el matrimoni igualitari és una realitat en aquest país, també és cert que perquè hi ha gent que així hi van creure i vam fer el que calia. Ha passat algun terrabastall? Ha generat algun conflicte polític? Oi que no? És com havia de ser i, per tant, continuem feliços a la nostra societat. A mi m’empipa que el que sempre estigui condicionat siguin les dones i els seus drets quan ja n’hem tingut prou de discriminació i opressió. Hem de començar a situar-nos: una cosa són les conviccions pròpies, absolutament respectables com no pot ser d’una altra manera, i una altra ben diferent és ficar-se en el terreny de les conviccions dels altres. Aquí ja no hi podem estar d’acord.
El que ve a dir és que si el matrimoni igualitari ha estat possible i no s’ha trencat res...
I amb el divorci.
...amb altres coses, com l’avortament o l’eutanàsia, tampoc hauria de passar res...
Correcte. La societat en què vivim evoluciona o encara estem situats al segle quinze amb la Santa Inquisició? Oi que no? Doncs no pot ser que sota l’amenaça d’un conflicte es posin les institucions per damunt dels drets de les persones. Avui dia, amb l’eutanàsia diria que necessita més recorregut o reflexió social i legal, però amb l’avortament és inexplicable que les institucions hagin d’estar per sobre de la gent i dels seus drets. Nacions Unides ja ens diu que és un dret humà. Qui no en vulgui fer ús perquè té una convicció religiosa, fantàstic. No obligarem ningú, però qui ho vulgui fer ha de poder. És indecent, vergonyós que en ple segle XXI encara tinguem aquest tipus de debat a Andorra.
L’empipa més el tema de l’avortament perquè afecta les dones...
Al final, altres esculls que generava la doctrina catòlica s’han superat quan han afectat homes, però quan toca les dones, llavors no podem comprometre l’organització institucional del país. Insisteixo, això només el veu segons qui. Després sents parlar el cap de Govern que diu que té dubte que l’avortament fora dels tres supòsits sigui èticament moral. Ja està tot dit.
Veu factible que en el futur s’hi pugui avançar, tant amb l’avortament com amb l’eutanàsia o sempre hi haurà un mur?
Vull creure que arribarà un moment que la societat estarà prou cansada per haver d’empassar-se conviccions que no són les seves i que, més tard o més d'hora, arribarà. Insisteixo, si afecta indistintament els dos sexes, serà més fàcil.
“Amb l’avortament és inexplicable que les institucions hagin d’estar per sobre de la gent i dels seus drets”
L’eutanàsia serà més fàcil?
Està regulada relativament a pocs països del món, però el fet de no agreujar la situació terminal d’un malalt amb medicació afegida ja és una realitat. El que es diu acarnissament terapèutic. Si tens un pacient de càncer terminal, quin sentit té allargar una vida de patiment? Sense estar regulat, família i metges parlen i es decideix si es vol prolongar la vida.
Ja hi ha, doncs, un primer punt...
És paral·legal. No està escrit en cap llei. Jo vaig fer un màster en bioètica. El que estudiàvem era eutanàsia, avortament, consentiment informat, etc... Ara, l’acarnissament terapèutic és considerat inhumà. Ja no es força ningú a allargar la vida a alguna persona que està patint. D’això a regular l’eutanàsia, és un primer camí que està fet. Això és la diferència entre les posicions polítiques que són progressistes i les que són conservadores. Tot i que sovint les conservadores, també avorten, però sense que es noti i sense que es vegi. Una hipocresia vergonyosa.
Durant la seva estada al Consell, es va canviar el cognom Salazar per Casal, per què?
Si aquest any faré 50 anys, en fa 49 que em paga les sabates el meu pare, però teníem una legislació a Andorra que no permetia l’adopció de majors d’edat. Quan treballàvem la Llei de la persona i la família el col·legi d’advocats ens va recomanar que hi hagués uns anys que un adult pogués canviar-se el cognom en virtut d’una família reconstituïda i poder procedir formalment a l’adopció. En el meu cas, complia absolutament tots els requisits i va ser una qüestió de justícia. Dir-me igual que el meu pare, que la meva germana, que les meves filles i les de la meva germana tinguessin els mateixos cognoms i no haguessin de portar els d’un senyor que no ens va fer de pare.
Comentaris (1)