Porta uns quants anys establert a França però les seves arrels són al Camerun. En un dels seus primers llibres, ‘La transmission’ explica una curiosa història familiar.
Explico que el meu pare abans de morir em va dir que tenia un deute, que havia de pagar el dot per la meva mare. És el patrimoni que la futura casada o la seva família lliuren al promès. El meu pare no l'havia pagat i em va dir que ho fes, Em va dir “no hi aniràs sol i tinc amics que t’acompanyaran". El pare em dona una missió que haig de dur a terme en el seu lloc.
En el llibre el seu pare li transmet les seves darreres voluntats i mor però només en la ficció.
El meu editor a Gallimard va anar amb el llibre al Camerun perquè tenia diverses reunions amb alts càrrecs del país i em va dir: “llàstima que no pugui veure al teu pare perquè està mort”. Li vaig contestar que no, que tot era ficció.
Com va assumir el seu pare el paper de mort, a la novel·la?.
Em van trucar familiars des del Camerun per dir-me que narrava coses espantoses, que posava al llibre el nom del meu pare, el de família...
Doncs cada cop que trucaven del Camerun, passava un mal tràngol.
Sí. Ja, Ja. Pocs dies després d’aquesta trucada en vaig rebre una altra i vaig veure al telèfon que era l’indicatiu del Camerun, Vaig dubtar en despenjar però ho vaig fer. Era la meva germana. Em va dir, “el pare ha llegit el llibre i s’ha mort...de riure”.
"Tenia una fixació especial per Rose Parks. Va donar a llum a una nova Amèrica"
Així, el tema solucionat. Ha estat els darrers dies fent una tournée pels principals programes de ràdio i televisió culturals de França per presentar el seu darrer llibre. Ha comentat en diverses ocasions que una cosa és escriure sobre el cos físic i l’altre sobre el cos social. Va passar d’un estadi a l’altre a partir de ‘Souveraine Magnifique’, el seu primer llibre sobre el genocidi de Ruanda?.
Efectivament. Aquest canvi es destaca a ‘Souveraine Magnifique’ però abans s’ha de llegir ‘La Rose dans le bus jaune’. Vaig anar als Estats Units per tenir informació sobre Rose Parks, una activista estatunidenca per l'equiparació de drets civils entre blancs i negres als Estats Units. Va ser aquella senyora que es va negar a deixar el seient en un autobús a un blanc. Tenia una fixació especial per Rose Parks. Va donar a llum a una nova Amèrica i això em va fascinar. Ja m’havia interessat pels drets humans i pel fet que totes les persones neixen lliures i iguals en Dret.
Això ens porta als filòsofs del segle de les llums.
Ja deia Rousseau que l’home és bo per naturalesa i que és la societat aquella que perverteix la seva natura, tot allunyant-lo de l’estat natural per instaurar-lo en un ordre artificial fonamentat en l’opressió dels dèbils per aquells més forts i en la potenciació de les rivalitats. És a dir, la societat corromp l’home i el converteix en un ésser insolidari.
Però vostè és un admirador d’Aristòtil.
L’adoro. És el pensador de l’equilibri.
Tornant a Rose Parks. ¿No s’ha plantejat escriure cap altre llibre sobre la mateixa temàtica? Rose Parks és dels anys cinquanta del segle passat. Però hi ha un cas molt semblant i és del segle XIX.
Jennings!!!!. Elizabeth Jennings, Coneix el cas??
He llegit alguna cosa però no ho recordo massa.
Era diumenge i anava a cantar en una coral. Se li escapava el tramvia que era amb tracció animals, amb cavalls, va poder pujar però es va posar en el lloc destinat als blancs i va ser detinguda. La va defensar un jove advocat de 24 anys i va guanyar el cas. Era Chester A. Arthur que trenta anys més tard seria president dels Estats Units. Espero poder escriure un llibre sobre aquest tema. M’interessa explicar aquestes històries.Espero tenir força i salut per a fer-ho.
A la de Rose Parks utilitza la tercera persona.
En un primer moment vaig utilitzar la primera persona però quan havia d’enviar el text a l’editorial ho vaig canviar. El llibre és com una autobiografia delegada. És com si m’hagués posat a la pell de Rose Parks. Calia que la fes parlar com si recollís les seves confidències. Parlar en primera persona sempre és complicat.
La va arribar a conèixer?.
No. Li vaig escriure cartes que em contestava un familiar perquè ella ja no podia fer. Tenia una malaltia degenerativa al cervell. Em vaig assabentar de la seva mort en un avió parlant amb una família dels Estats Units. Vaig comentar que m’interessava el tema Rose Parks i em van dir: “doncs, va morir ahir”. Era l’any 2005, el mateix any de la mort del meu pare.
Acaba de publicar ‘Brûlant était le regard de Picasso’, una nova aproximació al genocidi de Ruanda. És un tema absolutament colpidor. Com l’ha afrontat?.
Posant-me en la pell dels personatges. Quan escrius pots plorar. Vostè parla de genocidi però també és una tragèdia o una catàstrofe.
Comentaris