Pianista, aquesta mezzo té clar que vol endinsar-se en el món de la música. No sempre ho ha tingut clar. Anys enrere volia ser mestra. I detestava la possibilitat de ser mestra, professora, de música. Ara ja és una opció ben seriosa si mai no pot fer carrera com a cantant. Sense oblidar la geofísica, que ara, però, queda una mica en segon terme. Més encara des que el tenor català li va fer una mena de benedicció.
Com li va quedar el cos després de cantar al costat de Josep Carreras?
Encara estic una mica en un núvol. Amb una sensació de ‘no m’ho crec’ i, d’altra banda, de molta felicitat.
Per cert, com la van triar a vostè?
Em va trucar la Sílvia Riva…
La ministra?
Sí. Per dir-me que estaven buscant algú i com que ja m’havia sentit en altres concerts i va pensar en mi i m’ho va proposar. Em va posar en contacte amb l’organització i em van demanar un vídeo per veure com em desenvolupava. Els vaig enviar un parell o tres de vídeos i al cap d’uns dies em van tornar a contactar per dir-me que seria un plaer cantar amb mi i em van passar tot el programa. En principi era per al concert de Nadal.
Que es va haver de posposar per la Covid.
Al principi eren cançons de Nadal, de nadales, i amb el canvi de data és va canviar el programa totalment.
“En aquest món, o coneixes gent que conegui gent i acabes trobant un molt bon professor que té contactes i et pot empunyar lluny o sinó és una mica complicat. En aquest món ens hem de moure. I el fet de conèixer en Carreras sí que em pot ser una facilitat per trobar els llocs on jo em pugui desenvolupar”
Vaja, que s’ha hagut d’estudiar dos programes diferents.
Sí, sí. El concert de Nadal es va anul·lar al darrer moment. Jo ja ho tenia tot a punt. Les nadales no són molt complicades però sí que m’havia preparat el primer concert.
El fet de cantar amb Carreras ha de comportar o espera que comporti alguna cosa en la seva carrera artística?
Només de poder tenir el seu telèfon i de poder estar en contacte amb ell si mai necessito alguna cosa ja és un gran pas. Va ser molt amable amb mi i jo sé que si mai hi ha algun problema o el que sia puc posar-me amb ell. Ell va comentar que estava molt content del concert i de com va anar. Que es va quedar una mica sorprès entre parèntesi perquè ens vam conèixer dos dies abans del concert. Només m’havia sentit a partir de dues gravacions de feia dos o tres anys. Em va acollir molt bé i em va dir que per a qualsevol cosa em podria ajudar.
Et pot ajudar… en què? Necessita ajuda per alguna cosa? O reformulant la pregunta una mica… des del punt de vista artístic, la Maria en quin punt es troba?
El meu objectiu ara, sense ser necessari per fer carrera, és entrar en una escola superior. Ara estic intentant accedir a la de París. Però n’hi ha a Lió, Londres, Berlín, Munic, Viena… qualsevol. Aquestes escoles superiors són molt molt selectives. Cada escola agafa cinc o sis persones de tres-cents o quatre-cents candidats. És molt molt selectiu. Però una vegada accedeixes a aquestes escoles et professionalitzen. Intenten integrar-te a les òperes, et donen contactes. És el meu objectiu per poder acabar de fer el salt.
I aquí en Carreras la pot ajudar.
Em pot aconsellar perquè ell coneix molts professors, moltes escoles. I sap on hi pot haver nivell. El simple fet que em pugui aconsellar ja és una gran ajuda i després també per presentar-me professors que siguin bons. En aquest món, o coneixes gent que conegui gent i acabes trobant un molt bon professor que té contactes i et pot empunyar lluny o sinó és una mica complicat. En aquest món ens hem de moure. I el fet de conèixer en Carreras sí que em pot ser una facilitat per trobar els llocs on jo em pugui desenvolupar.
La seva idea inicial era entrar al Conservatori Superior de París.
Sí, sí, sí. Però després del concert, i ja ho he parlat amb el meu professor aquí a París, he reformulat una mica els objectius i el repte ara serà presentar-se l’any que ve en moltes escoles superiors al mateix temps. Passar París, Berlín, Munic, Viena, alguna Itàlia també, Londres i potser també Barcelona.
I per què aquesta simultaneïtat?
Me n’he adonat que com més oportunitats bones tingui d’entrar en algun lloc, millor. Si jo ho estic apostant tot a París, pot ser que l’any que ve no m’agafin. En canvi, si em presento a moltes escoles que tinguin molt bon nivell, almenys en una, o en més d’una, potser m’agafen i tindré jo l’opció de triar. I també a cada país hi ha un estil diferent. Uns mons diferents. Cada escola té els seus punts forts.
Exacte. Segur que per les seves característiques musicals, artístiques… hi deu haver algunes escoles que s’adaptin millor a vostè que d’altres.
Justament això ho he parlat amb el meu professor, que està aquí a París però no és francès. Cada escola té el seu estil de veu. A París, o almenys al nord de França, estan molt especialitzats en barroc. Barroc francès. Que són veus una mica més lleugeres, més finetes i jo sóc mezzo dramàtica. No entro gens ni mica en aquest motlle de veu més lleugera, barroca. Per les veus més dramàtiques caldria anar cap a Alemanya i Àustria. M’hauré de posar a aprendre alemany però…
Però és el que toca.
Sí. Sí sí.
“Sempre havia dit que mai a la vida seria professora de cant. I ara, pensant-hi, si mai no arribés a poder fer una carrera com a cantant, no descarto fer alguna altra cosa en el món de la música com ara professora de cant, com a corista a l’Òpera de París… hi ha molts rols diferents i moltes feines diferents dins el món de la música i no tot ha de ser la ‘prima donna’”
Les veus més dramàtiques, sigui soprano o mezzo, que són veus una mica més amples, més rodones, amb una amplitud de veu una mica més gran, a nivell de tessitura, de notes… per exemple, una de les peces que vaig cantar al concert d’aquí a Andorra. El rol de Dalila de Saint-Saëns és un rol totalment dramàtic. Hi ha greus, però de cop i volta pots passar a un agut pel qual es necessita una potència i unes vibracions per poder omplir tota la cançó. Són veus que els demanen de passar dels greus als aguts i tenir una amplitud més gran. Són totes les òperes més conegudes. Com les de Verdi. Són veus dramàtiques. La Callas, que cantava La Traviata. Per fer la comparació amb les veus més conegudes, Mozart és el més conegut. Mozart, Haydn, Händel. Al conservatori ens fa cantar una mica de tot, però és veritat que quan he cantat Händel o Mozart l’amplitud és més reduïda. La veu està sempre en una tessitura concreta. És una veu mitja una mica aguda. D’aquí no es mou. No et demanen de tenir una veu tan rodona.
I no tenen segons quines qualitats.
No, no. No vol dir res d’això. És més un tema de comoditat. Normalment, per estàndard, quan hi ha una noia jove que és mezzo, per protocol el professor el que fa és fer-li treballar cançons de mezzo barroques, de Mozart. Les mezzo joves sempre treballen Mozart. I això és perquè és una tessitura més reduïda i així no forçar la veu. El problema és que quan jo vaig començar a cantar, i em van fer cantar tots els rols, com que no sóc una mezzo lleugera sinó que sóc una mezzo dramàtica, un paper com el de querubí a les Noces de Fígaro no estava còmoda. El professor va veure que no estava còmoda i vam buscar un repertori on estigués més còmoda.
Que és això: més Verdi, més Händel, més Haydn…
Sí.
I aquesta fase de la mezzo ‘mozartsiana’ ja l’ha superat, vostè.
Sí, sí. Quan era més jove, petita, que la veu encara no m’havia acabat de canviar, quan estava aquí a Andorra amb la Catherine Métayer, als concerts sempre cantava Mozart. Tenia la veu més fineta.
Més aguda?
No. Quan dic més fins em refereixo, i no vull que no soni malament, a més estrident. Més metàl·lica cap endavant. Més fineta i menys rodona.
El repte, doncs, ara és buscar i trobar l’escola superior que li doni el passi a la professionalització.
Sí. No garanteix que facis una gran carrera ni que puguis viure d’això, perquè tot depèn dels contractes que tinguis quan surts de l’escola. Però sí que et blinda. Et torna més professional, et dona alguns contactes perquè et puguis buscar la vida i, també, com que són escoles que no busquen formar-te vocalment perquè suposa que ja estàs formada, fas molt projectes d’òperes. Òperes de veritat amb companyia, amb orquestra… T’acostumes a cantar en aquests ambients més professionals i quan surts d’aquestes escoles se suposa que ja has d’estar acostumada a poder cantar en llocs professionals.
Una doble pregunta: està ara allà on volia estar? I, on està ara, quan va començar a cantar al tomb dels deu anys amb els Petits Cantors, s’ho hauria imaginat?
Mmm… responc la primera i després la segona.
“Vaig venir a París pel cant. Però a nivell de preocupació, de treball, les dues coses les treballava per igual. I el més important era anar passant els cursos, traiem-ne les matèries de la universitat… i el cant anar fent perquè funcionés però no sentia que funcionés. Ara sí que sé que vull treballar dins el món de la música”
Faci, faci.
Ara mateix, cada any canvia molt. És un món, el de la música, que va molt ràpid. Quan fas un concert sempre trobes algú que t’ajuda i en uns mesos pot canviar completament la trajectòria que portes. Ara mateix estic bé, el professor que tinc a París és molt bo, m’ajuda molt, és molt exigent i sap treballar la meva veu. És a dir, he trobat un professor que és realment… vaja, que si m’hagués de quedar un o dos anys més amb ell no em molestaria perquè ell treballa molt bé la meva veu. Ens comprenem molt bé i estic molt bé al conservatori on estic. És una cosa rara, fa molts projectes, com si fos un superior. Des d’ara fins al juny farem tres òperes amb orquestra i això sol ja és un privilegi en un conservatori regional. Estic contenta on estic…
Però?
Però sempre hi ha aquest neguit per poder-se continuar movent. Per això que si l’any que ve m’agafessin a Berlín o a Viena estaria contentíssima. Estic bé però no m’agradaria quedar-me sempre en aquest estat. M’agradaria poder anar a una escola superior i després fer carrera i poder cantar. Però per l’edat que tinc i la trajectòria que he fet, estic en un bon lloc, en una bona posició. I per la segona…
Sí, la segona pregunta. Si s’hauria imaginat això quan estava als Petits Cantors.
Quan era petita no m’ho hauria imaginat mai. Jo no volia ser cantant. Sempre he volgut ser cantant. Fins als setze anys. Vaig començar a cantar als Petits Cantors als deu anys però com un hobby. No m’ho hauria imaginat mai. Als setze anys vaig començar a fer més concerts sola amb la Catherine i em va començar a agradar però mai no m’hauria imaginat tot això. Sí que tenia la Catherine m’estava ajudant molt i creia amb mi. Però fora d’Andorra el món és molt gran i hi ha molts cantants. Això de cantar no era quelcom que pensés que pogués funcionar. Fa encara un parell o tres anys no m’hauria imaginat mai estar en aquest món.
I ara ja pensa en professionalitzar-se?
Sí. Quan vaig venir a París, a fer la carrera de Geofísica, el que agafava la meva atenció, no tota però sí gran part de la meva preocupació, eren eles estudis. Anava a classe i feia una continuïtat del que havia fet a l’institut, del Lycée. L’important eren els estudis. La universitat era l’important. I el cant també ho era però no hi havia aquesta cosa de… ‘estar funcionant’.
Com una extraescolar.
No era una extraescolar perquè sinó no hauria vingut a París. Vaig venir a París pel cant. Però a nivell de preocupació, de treball, les dues coses les treballava per igual. I el més important era anar passant els cursos, traiem-ne les matèries de la universitat… i el cant anar fent perquè funcionés però no sentia que funcionés. Em sentia alumna de conservatori, que encara estava aprenent, que encara hi havia moltes llacunes i que estava en espera de veure què passava. Ara bé, des de fa dos anys, que vaig canviar de conservatori i vaig trobar el professor que tinc ara i em va començar a fer concursos, i fer concerts i audicions… Coses com més professionals, aquí sí que ara noto que el cant ocupa la meva atenció durant el dia i la universitat és… anar fent. Anar fent per tenir alguna altra cosa.
Li queda molt de Geofísica.
Em queda un any.
Que potser l’haurà d’allargar una mica.
Enguany ja he demanat si era possible fer la meitat de matèries cada curs perquè ara sí que tinc moltes més classes al conservatori, molts més projectes, molta més feina… Em van dir que era possible. I és possible que l’any que ve decideixi passar la meitat de les matèries i l’any següent l’altra meitat que em quedi.
Vaja, que ara ja no es veu fent de mestra. Ni que sigui de física.
No, no. (Riu) Gens. Inclús sempre havia dit que mai a la vida seria professora de cant. I ara, pensant-hi, si mai no arribés a poder fer una carrera com a cantant, no descarto fer alguna altra cosa en el món de la música com ara professora de cant, com a corista a l’Òpera de París… hi ha molts rols diferents i moltes feines diferents dins el món de la música i no tot ha de ser la ‘prima donna’. Ara sí que sé que vull treballar dins el món de la música.
“Si l’any que ve m’agafessin a Berlín o a Viena estaria contentíssima. Estic bé on estic però no m’agradaria quedar-me sempre en aquest estat. M’agradaria poder anar a una escola superior i després fer carrera i poder cantar. Però per l’edat que tinc i la trajectòria que he fet, estic en un bon lloc, en una bona posició”
I la geofísica… quedarà en l’esforç físic que ha de fer a l’hora de cantar.
Sí. Però és veritat que hi ha molta relació. El meu professor també va fer ciències de jove. I quan m’ha d’explicar alguna cosa de la tècnica de la veu sempre m’ho explica a partir de la física. Quan intenta explicar la projecció de la veu, per exemple, em planteja: ‘A veure, Maria, com és possible que puguis omplir una sala sense micròfon només amb la teva veu?’ I aquí comences a pensar i al final, tot és física i si has fet física ho entens d’una altra manera.
I música a l’estil pop, rock català o cantant en una orquestra de festa major no s’hi veu, no?
No m’hi veig perquè no ho he fet mai. Però sí que és veritat que he fet classes de cant modern a Andorra i ara aquí a París, com a hobby, tenim un grup que fa ‘covers’ de rock. Ja he cantat música moderna i no és quelcom que em desagradi. Ara bé, tot va en funció de l’enfoc. Ara mateix no és res més que un hobby. Si mai hi entrés mai, dins d’aquest món, potser m’acabaria il·lusionant i diria… ‘vinga!’.
Transformar l’òpera, que és el musical clàssic amb quelcom modern.
Ara mateix no veuria com enllaçar-ho.
Vaja, que no es veuria fent un musical d’Abba, per exemple.
No. Però de vegades sí que he pensat de fer el musical d’‘El fantasma de l’òpera’ o ‘West Side Story’. Això sí que m’agradaria. Però són musicals que són força més clàssics. Això sí.
En fi, que ara es troba una mica davant un encreuament de camins.
Ara és una mica el que estressa, el que angoixa. Veus que funciona per un costat, però no està del tot estable. S’ha de continuar buscant, treballant, construint.
Comentaris (1)