Primer de tot, enhorabona per haver passat a la semifinal. Com ho afronten?
LAURA: Amb molta il·lusió per passar de fase pel que suposa pel grup. Perquè, a part que optem a arribar a la final, ja només participar en la semifinal significa donar molta més visibilitat al grup i actuarem a Barcelona, a la sala El Molino, que és un espai molt llegendari.
DAVID: Serà molt bonic. Estarem actuant al costat dels altres dotze grups seleccionats, cosa que li dona valor especial. És com dir: “Ostres, que guai, estem aquí, dels seixanta que hi havia a la preselecció!”. I doncs, ens anem a ensenyar la proposta andorrana a Barcelona. És molt motivant.
Tornem una mica als inicis. Com va néixer ‘Engrunes Seques’?
D: Jo vaig estar recollint i transcrivint els materials que van recollir l’any 1925 la Palmira Jaquetti i la Maria Carbó, aquí a Andorra. El material eren cançons populars cantades per les dones. Això va quedar ocult durant gairebé un segle, per culpa de la dictadura. La meva feina era buscar el material i després transcriure’l, una tasca que m’havia encarregat Patrimoni Cultural. Després, amb motiu de les Jornades Europees del Patrimoni, que se celebren cada any, l’ONCA va contactar amb Patrimoni per organitzar alguna activitat, i ells els van explicar que jo estava fent això. I la resposta va ser: “Ah, doncs que facin un concert”.
“El que fem és agafar totes aquestes cançons recollides de la tradició oral, i a partir d’aquí construir composicions de música clàssica”
Ostres.
D: Em faltava una cantant i vaig trobar la Laura, que érem companys del Conservatori de Música d’Andorra la Vella, i sabia que era molt bona. Me la vaig trobar pel passadís i li vaig dir. I la seva resposta va ser que ella també havia estat treballant amb aquest material [riu].
L: Jo crec que va ser el destí que ens va fer coincidir al passadís. Perquè jo el que havia fet és revisar tot aquest mateix material per crear una obra de cant coral per als Petits Cantors d’Andorra la Vella, que m’havien fet aquest encàrrec. El que estem fent ara és un procés que s’ha anat fent a molts llocs: agafar totes aquestes cançons recollides de la tradició oral, i a partir d’aquí construir composicions de música clàssica.
I no estan sols en aquest projecte.
D: La música és bàsicament guitarra, veu i percussió. Després fem servir electrònica, també, per transformar aquests instruments. La veu, és la de la Laura; la guitarra, la poso jo; i el percussionista, que és el tercer membre, és el Jonás Gimeno. És percussionista folk tradicional, i és el que li dona també una sonoritat molt particular al projecte.
“No és que estiguem fent arranjaments d’una composició prèvia per a una altra plantilla musical, sinó que estem fent obres originals amb aquest material.”
Com és el vostre procés creatiu?
D: Hi ha una mica de tot, perquè hi ha lletres que són completes i coincideixen perfectament amb la melodia que està escrita; i n’hi ha d'altres que estan completes, però no coincideixen amb la melodia. Hi ha altres que són dos papers separats, la lletra i la melodia. I n’hi ha que, fins i tot, la lletra no està completa. I aquí és on nosaltres hem hagut de decidir: aquí afegim, aquí traiem, aquí ho barregem, aquí li fico jo una lletra. I la part musical ha estat anar treballant i afegint tot l'acompanyament de fons o fer una part instrumental.
L: Afegir també que aquest material que hi ha als manuscrits és molt valuós i té una cosa que potser sona una mica fora del temps: té molta personalitat. És molt original, perquè són cançons que s’han transmès mitjançant la tradició oral, i moltes són conegudes a tot el territori dels Pirineus, però estan cantades d'una manera diferent, d'una manera especial. I això ho hem volgut respectar. Però sí que és cert que, a l’hora de crear una cançó sencera, un tema, una composició, hi ha molt poc material. Per tant, nosaltres hem fet servir la melodia i les lletres, però hem fet una composició sencera. No és que estiguem fent arranjaments d’una composició prèvia per a una altra plantilla musical, sinó que estem fent obres originals amb aquest material.
D: I aquí ens permetem la llibertat, que creiem, pel que hem estat veient i amb els companys amb qui hem treballat, que ens podem permetre: la llibertat d'explorar i de no posar-nos barreres. Dir: “Doncs faig un reggae, faig electrònica, o ho faig supertradicional”. Com que no ens cenyim a un estil ni a una escriptura concreta. Explorem. I això també ens aporta una certa personalitat al projecte.
Ho comentaven ara. Són cançons tradicionals andorranes, algunes ja conegudes o potser d’altres que no són tan conegudes...
D: Cada una té la seva cosa. N’hi ha una que és molt curta, que es diu ‘Traginers de Sort’, i que parla d’aquests traginers que venien cap aquí, a Andorra. I és possiblement poc coneguda fora. N'hi ha una altra, que és ‘Sota l’olivera’, que és una cançó una mica sàdica, però que ens han dit que era com “un temazo”, perquè es coneixia a tot arreu, està una mica estesa als territoris de parla catalana. O també ‘Jo vaig i vinc’, que fins i tot l’escoltàvem a l’escola… aquí també hi és, però amb una altra melodia. N’hi ha una altra que ens pensàvem que no coneixia ningú, que de fet està recollida sense títol. El títol el vam posar nosaltres. I, un cop cantant-la, hem descobert que, per exemple, el meu pare la coneixia, la Teresa Areny de l’ONCA també la coneixia... Hi ha certes persones que encara han connectat amb alguna cançó, però que realment van deixar d’escoltar i va desaparèixer amb el temps.
L: Jo crec que no és una tradició viva. Aquesta tradició queda una mica difuminada entre les persones. D’altra banda, tampoc nosaltres no volem fer la feina de musicòlegs ni de folkloristes, perquè no ho som, i és un ofici que respectem molt. Nosaltres som compositors i intèrprets que donem vida a melodies perdudes. Hem volgut respectar el que hem trobat al màxim, pel que fa a les melodies, pel que fa a la manera de parlar o al vocabulari, que tal com està recollit ara fins i tot es podria considerar incorrecte. Però hem volgut mantenir-ho i crear... És com tornar a donar vida a unes melodies que estaven desapareixent.
Aquí hi ha un altre tema, estem parlant de textos amb un vocabulari d’època.
D: La gent no eren músics professionals i potser la melodia canviava, però sí que eren parlants d’aquí. I la bona feina que es va fer va ser recollir-ho tal qual. Si deien una paraula amb una “e”, doncs això és el que estem intentant respectar. Vam contactar amb una lingüista i vam fer un treball de pronúncia de l’andorrà antic. Com es pronunciarien les coses.
L: La intenció va ser aquesta, però també vam revisar l’andorrà “una mica més estandarditzat”, perquè no se’ns escapés alguna manera de pronunciar que fos influència actual d’un altre dialecte o accent.
“Els cantants que venim de la clàssica ens prenem molt seriosament la part fonètica i tot el que té a veure amb l’idioma”
Que interessant.
D: Ella no ho diu, però tinc el “meu andorrà” natural, perquè soc d’aquí, però la Laura és originària de Canàries, i potser té més l’accent de Barcelona. Però tot i això, quan canta, sembla que sigui d’Andorra, perquè té aquesta habilitat que tenen els cantants de canviar i de fer veure que són una altra persona.
L: Com a mínim, fonèticament, els cantants que venim de la clàssica ens prenem molt seriosament la part fonètica i tot el que té a veure amb l’idioma. Intentem mantenir-ho al màxim, ser respectuosos no només amb l’estàndard central de l’idioma, sinó fins i tot amb l’accent i la part dialectal. Trobo que, treballant amb aquest material tan delicat com és la melodia recollida de la tradició oral, això és superimportant. Té un valor molt gran.
I la decisió de presentar-se al Sona9, com va sorgir?
D: Vaig rebre el correu i deien que era una possibilitat. I vam decidir fer-ho, ja que es donava la facilitat de fer-ho aquí a Andorra, i a més ens van recomanar que ens presentéssim. Vam decidir tirar-ho endavant. Era una porta que s’obria.
I han arribat a la semifinal. En aquesta fase hauran d’adaptar al català una cançó enregistrada per un altre artista.
L: Hem triat ‘Tatatá’, de Liliana Felipe, perquè la lletra té un contingut molt colpidor, que ens arriba molt ara amb certes situacions bèl·liques que estan succeint arreu del món. Concretament, el que tenim més a prop és la Franja de Gaza i també Ucraïna. La lletra parla una mica del soldat, que s’eximeix de la responsabilitat del que fa.
L’altra prova que us faran fer serà posar música a un poema d’un autor.
D: És difícil, no? Perquè no sempre les poesies estan pensades per ser una cançó. Així com també hi ha poetes que ja tenen una musicalitat molt clara, i una rítmica que convida més a ser musicada. Ens han donat tres propostes i podíem escollir. I és més difícil trobar-li una rítmica musical. Aquí hi ha un treball de dir “vinga, va, a veure com ho fem”. Hi estem treballant. És divertit.
“El Sona9 ens pot obrir portes a escenaris que ens són més adients amb el nostre estil, és a dir, escenaris més tradicionals”
I en el cas de passar aquesta fase, arribaríeu a la gran final de les Festes de la Mercè.
D: Jo personalment, i no és que em vulgui tirar pedres a sobre, però no soc molt optimista, perquè el perfil del Sona9 potser busca un públic més jove, i nosaltres ens hi hem presentat tal com som. Però el que sí que crec és que ens pot obrir portes a escenaris que ens són més adients amb el nostre estil, és a dir, escenaris més tradicionals, o de música d’arrel. Crec que només el fet d’arribar a la semifinal ja ens pot ajudar. Si hem d’anar a la final, hi anirem amb tot i ens menjarem l’escenari.
I a nivell d’Andorra, que en pensen de l’escena musical? Des de Cultura s’estan posant molts esforços, però creieu que són suficients?
D: És delicat. El Sona9, per exemple, penso que està molt bé perquè se’ns obre aquesta porta, és brutal, i ja hi ha hagut tres edicions. Però em ronda pel cap la pregunta de si seria més intel·ligent fer-ho bianual, tal com passa amb l’Andorra Crea, que ho trobo molt intel·ligent, perquè la quantitat d’artistes i de creacions que hi ha no és tan gran, i llavors cada dos anys hi ha més propostes noves. Encara que no siguin la mateixa cosa perquè un és d’arts escèniques i l’altre és de música, potser podríem fer un any l’Andorra Crea, l’altre el Sona9. Penso que ajudaria que cada vegada que es presentés una convocatòria a Andorra tinguéssim propostes acabades o gairebé. Aquest any hem sigut tres únicament, al final dos, perquè un no va poder venir. Estaria bé que com a mínim ens presentéssim cinc grups.
Ja per acabar, a nivell de plans de futur, esteu treballant en un àlbum?
D: Estem treballant-hi. Estem acabant de revisar els mix de l’àlbum que treure'm abans del 2026. No sabem la data exacta, però ens hem donat aquest temps. Està quedant molt bé. A més també hem aprofitat que l’ONCA ens va animar a fer amb percussió o fins i tot amb un quintet, que ens va agradar, i estem aprofitant que tenim material escrit per a corda. A les gravacions, algunes peces ja sonen amb corda: violí, viola, violoncel, contrabaix... I queda bastant complet. A l’àlbum crec que hi haurà una gran varietat sonora.
També heu preparat una part més visual.
D: Estem acabant uns videoclips, amb el Nil Forcada, que ens va dirigir els videoclips i va fer la proposta visual. I això també està pendent d’acabar de polir i treure abans del 2026. Hem fet tot el treball de màrqueting amb la Irene Cuá, el vestuari amb la Maria Solsona i la fotografia amb l’Eduard Comellas. Hem tingut ajuda, una ajuda important. Tot això que estem parlant ara, la producció del CD, del videoclip, del vestuari i de tot plegat, no hauria estat possible sense Patrimoni, que ha estat l’impulsor inicial juntament amb l’ONCA, però sobretot gràcies a la Fundació Reig, que va creure molt en la proposta i ha apostat per nosaltres, ajudant-nos en tot.
Comentaris