Albert Pujal // Historiador i urbanista

“M’ha sorprès el poder gairebé absolut que tenia el Consell de la Terra”

Nascut el 14 d’abril del 1948 a Ordino, de Cal Gené d’Arans, Albert Pujal és historiador i urbanista de professió, i deixa com a obra seva la Pleta d’Ordino. Vinculat a la vida política de la parròquia d’Ordino i d’Andorra, fou cònsol major i cònsol menor entre els anys 1978 i 1991, així com conseller general l’any 1993.

Albert Pujal.
Albert Pujal.
COMÚ D'ORDINO

'Ordino segle XVII. Els noms propis i la propietat de la terra' és el nou llibre editat per l'historiador Albert Pujal. Fa pocs dies, tot coincidint amb el dia de Sant Corneli -festa major-, l'autor va presentar el seu nou volum a l'antiga sala del consell de comú d'Ordino, en la qual hi van assistir una trentena de persones, les quals representaven algunes de les famílies que es descriuen al text.

El llibre està tenint una bona acollida?

No ho sé, de fet estava acabat des de fa més d’un any i per raons de la pandèmia i malaltia personal no s’ha pogut presentar fins aquest dijous. Històricament, a Ordino hi havia hagut unes cinquanta cases i durant el segle XVII se’n van crear algunes més arran de l’obertura de les fargues. En aquella època ja hi va haver una gran immigració provinent de França d’experts i operaris que treballaven en aquest negoci.

Què ens descobreix en el llibre?

Hi ha una part molt extensa de reproducció dels arxius públics eclesiàstics, perquè en aquest segle ja hi ha registres parroquials. El comú també té alguns documents interessants, els arxius notarials i els del Tribunal de Corts, així com els de la Seu d’Urgell. He recollit tota la informació de cadascuna d’aquestes cases, que venien del segle XI i que la majoria arriben al XVII. He fet un treball molt ampli de la propietat de la terra. Algunes cases tenien territoris de conreu idèntics, cosa que et porta a pensar que hi havia una voluntat distributiva. Així, vaig fer una mena de mapa de carreteres primari. Per últim, vaig estudiar els noms propis de les persones, des de l’origen fins a l’obligatorietat dels registres que va imposar el Concili de Trento. El llibre també fa part de memòria col·lectiva i personal, i de douments en què es verifica que la tradició sovint estava fonamentada amb un fet documentat.

"Algunes cases tenien territoris de conreu idèntics, cosa que et porta a pensar que hi havia una voluntat distributiva"

Com era l’Andorra de l’època?

Quan hi portes anys ho arribes a entendre. Era un sistema feudal però molt lliure, el sistema econòmic i social està molt ben organitzat; hi ha la casa, que ordena tot el clan familiar; després hi ha el veinat, la gent de l’entorn de la casa que dona suport i controla els conreus; també hi ha el quart, sempre sota la tutela del comú, amb poders molt més importants que els d’ara, i per sobre el Consell de la Terra. També hi ha els coprínceps, que intervenien molt poc, només quan se’ls interpel·lava per raons de litigis. Hi havia molta llibertat ciutadana. Era un país feudal però els senyors estaven lluny, i la distància geogràfica comporta que als cosenyors l’actuació els hi quedi lluny. Això sí, cobraven religiosament els impostos.

Ha descobert alguna cosa que li hagi cridat l’atenció?

He trobat molts documents inèdits. Potser el més sorprenent era que els serveis de la Mitra intervenien molt poc en la vida social i política, ja que tenien la seva organització paral·lela, que era l’Església, amb tot el poder que tenia, el cobrament del delme, la gran majoria de vicaris eren andorrans. El control directe de la Mitra fins el segle XVIII va ser molt feble. I els comtes de Foix, quan se’n van anar a Navarra, d’Andorra se’n van oblidar. Estaven tan lluny que quan arribaven les ordres ja no es podien complir. Feien servir la tàctica d’anar allargant els problemes i cuidar-se de l’essencial, el dia a dia. Aquest règim va durar mil anys i no he trobat conflictes interns greus, tot i que és cert que no he mirat els registres penals, que donen una fotografia una mica més crua. En resum, era una societat organitzada i estabilitzada en què es volia assegurar la supervivència de les cases a partir dels matrimonis concertats, i tothom hi intervenia, inclosos els mossens.

"La societat del segle XVII estava pensada per durar, no hi he trobat ni un conflicte violent; amb limitacions, es podria dir que era un Estat de dret"

Com ha canviat ara tot això?

Radicalment, de tot això ja no en queda res de res, però no aquí, sinó enlloc. La mundialització ha fet desaparèixer les societats autàrquiques. Andorra va anar canviant amb l’obertura a l’exterior i ara mateix només es diferencia de la resta per algun ingredient fiscal singular. L’autoritat del copríncep francès pràcticament ha desaparescut i el senyor bisbe té una actitud molt tolerant i benèvola. Ara mateix és el sistema financer el que marca el rumb.

Hi ha alguna cosa d’aquest passat que ha estudiat que cregui que es podria mantenir?

M’ha sorprès l’actitud positiva de la Mitra en la quotidianitat. També hi ha les històries de bruixes que no són gaire diferents als que passaven al nostre entorn, tot i que Andorra no va tenir Inquisició, però els tribunals penals no eren pas més benèvols. També trobem tota l’activitat agrícola i ramadera, que funcionava de manera molt organitzada. Estava pensada per durar, no he trobat ni un conflicte violent. Qui havia comès un delicte penal, normalment l’avisaven abans i tenia temps de marxar del país, cosa que creava força pau social. Era un sistema molt àgil. A mi m’ha sorprès el poder gairebé absolut que tenia el Consell de la Terra. Tenia una autoritat només limitada per la cúria. S’assemblava molt al sistema bisigòtic. Amb totes les limitacions, es podria dir que era un Estat de dret.

"Ara tot va tan de pressa, que bona part del que t'havien venut com a estable, és volàtil"

Està preparant algun altre llibre o treball?

Això és com anar amb bicicleta, que cada dia t’agrada més. Està a punt d’entrar a impremta un treball sobre els arxius del segle XVIII a Ordino, però trigarà un any. I també he començat la investigació de la toponímia a tota Andorra, que és un món fabulós, molt poc estudiat, perquè sempre es fan servir exemples foranis, i per això estic buidant arxius. Naturalment és de base llatina, una mica celta i occitana, però això m’ocuparà molt temps. Què passa amb la toponímia? Que és més fidel que l’onomàstica. Els noms comuns canvien molt segons la moda. En canvi, la toponímia rarament canvia de nom. Aquí, però, no puc posar cap tipus de data. Estem en un moment en què fer pronòstics és molt arriscat, perquè estem subjectes a uns canvis molt volàtils. Ara tot va tan de pressa, que bona part del que t’havien venut com a estable, és volàtil. A mi, per exemple, les criptomonedes m’entusiasmen, però no hi entenc, tot i que crec que hi acabarem i al final no hi haurà ni bancs, i molt més aviat del que es pensaven els economistes. S’ha entrat a velocitat de creuer, i el Concorde no va acabar massa bé.

Etiquetes

Comentaris (1)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.