Com es troba el sector? Quin balanç fa dels últims tres anys?
El balanç dels últims tres anys és positiu perquè, per un costat, els ajuts econòmics s’han posat al dia, ja que hi havia un retard molt important en aquest sentit, en l’actualització econòmica. I, per l’altre costat, a nivell de normativa, també se’ns ha escoltat i ens han anat –amb la mesura del possible– facilitant la nostra activitat. Tot això, cal dir-ho, és fruit d’un diàleg directe, franc i molt respectuós amb el ministeri i amb el ministre de manera concreta, amb qui hem establert una molt bona col·laboració. La comunicació és fluida, doncs, i els resultats són positius. L’intercanvi és honest per les dues parts i així és com s’arriba a bon port. Ara bé, se’ns facilita l’activitat en la mesura del possible perquè tots formem part d’un sistema al qual ens hem d’adaptar.
Quan parla de normativa entenc que es refereix, sobretot, a la modificació de la ‘llei del sòl’.
Sí, però també em refereixo a altres reglaments, com ara el de benestar animal. El que vull dir és que a nivell administratiu hi ha hagut millores. Millores basades en el sentit comú, fetes per facilitar les coses, per fer-les clares, i no pas enrevessar-les.
Pel que fa a la ‘llei del sòl’, estan satisfets amb les modificacions que afecten el sector primari? S’han introduït canvis pel que fa a l’extensió de les explotacions, a la seva capacitat...
Aquestes modificacions, que s’han treballat amb el ministeri de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia i amb el ministeri de Territori i Urbanisme, s’han fet a fi de bé. En aquest sentit, vull agrair, de manera concreta, l’escolta de les nostres preocupacions i inquietuds per part dels membres de la comissió legislativa del Consell. S’han recollit, finalment, algunes d’aquestes inquietuds. En faltarien algunes més, però.
“Més que la quantitat, el que busca el sector primari és la qualitat. I quan s’està dins d’aquest sector i dins d’aquests paràmetres, necessites ajudes. Ajudes que siguin sostenibles, és clar, que permetin que el sector continuï. No parlo de ser un sector potent. Parlo de ser un sector que es mantingui”
Com ara?
Bé, el que faltaria és que s’especifiquin de manera concreta. Ara potser queden diluïdes dins d’altres aspectes, d’altres apartats. Tornarem a parlar amb els membres de la comissió. A la ‘llei del sòl’ hi és tot, però no s’ha baixat a la concreció perquè el treball de la comissió encara no ha evolucionat.
Més enllà dels canvis concrets en els requisits d’extensió de les explotacions, un dels objectius de la modificació és disposar de granges més modernes, funcionals i sostenibles. Granges del futur, per entendre’ns.
I això és important, sí. Primerament, perquè facilita la feina als agricultors. També, a més, perquè el ramader pot augmentar l’eficiència de la seva feina i la pot desenvolupar de forma més segura. I, per extensió, si la instal·lació està més adequada als nous temps, això serà un al·licient per dedicar-se a la ramaderia o a l’agricultura.
També parlava d’ajudes. No sé fins a quin punt el sector –i això és una cosa que es comenta– depèn en excés de les ajudes públiques, fins a quin punt és sostenible.
Durant molts anys, el sector primari ha viscut del tabac, del cultiu de tabac. La ramaderia era accessòria. A poc a poc, però, la ramaderia ha anat agafant un pes més específic dins del conjunt del sector i això és així gràcies als ajuts. I són uns ajuts que estan absolutament justificats. Gràcies a la ramaderia es fa, també, un treball molt important pel medi, per al seu manteniment. I també es fa un treball important en relació amb el turisme, al que el país pot oferir. Tenim, per exemple, la IGP Carn d’Andorra, que és una carta a favor molt positiva. És cert que no som autosuficients a nivell de producció de carn ni de producció agrícola, però a poc a poc anem creixent. Hem d’assumir que som una agricultura d’alta muntanya amb una orografia especial i amb una climatologia que és la que és. I això no es pot canviar. Anem cap a una agricultura i una ramaderia que donin un producte final que sigui de qualitat. Més que la quantitat, el que busca el sector primari és la qualitat. I quan s’està dins d’aquest sector i dins d’aquests paràmetres, necessites ajudes. Ajudes que siguin sostenibles, és clar, que permetin que el sector continuï. No parlo de ser un sector potent. Parlo de ser un sector que es mantingui. Hi ha zones agrícoles que, tant pel clima com per l’orografia, són molt més dolces que les nostres. Són més amables i agraïdes. També són zones que són molt més grans, extenses. En aquests territoris sí que prima la quantitat. Tot i així, l’exemple d’Europa ens demostra que hi ha grans extensions que produeixen grans quantitats i els agricultors que les treballen també reben ajudes: les PAC. Dedicar-se a l’agricultura sense ajuts és difícil arreu. L’agricultor ha de poder viure d’una forma mínimament digna. Una altra cosa són els països amb produccions molt grans on l’agricultor no viu en les millors condicions humanes, diguéssim.
Sí que reconeix que les explotacions no serien viables sense diners públics.
Evidentment. Sense diners públics i sense el cultiu del tabac, que encara avui representa una part molt important del balanç de guanys.
Té la xifra del que suposa?
Conec la xifra, però és un contracte privat i no puc dir-la. Seguint amb la qüestió de les ajudes, reitero que aquests últims anys ens hem posat una mica al dia a nivell de subvencions. Havíem acumulat un retard important.
L’altre dia, de fet, el ministre Casal va anunciar nous ajuts per al conreu de l’horta, dels arbres fruiters i de les plantes aromàtiques.
Sí, per al conreu de patates, per exemple. Ja n’hi havia per a l’elaboració de mel... El punt, però, on més tocava fer una actualització era el de les ajudes que afecten el bestiar. I s’ha fet.
La gent pot tenir la sensació que se’ls rega amb diners públics.
Bé, és una percepció. Aquí, a nosaltres, ens toca fer una feina molt important a nivell educatiu, de conscienciació social. La societat ha d’entendre que el sector primari és imprescindible en un país. D’altra banda, per permetre que aquest sector pugui continuar funcionant, cal buscar ingressos. I aquests ingressos, històricament, els ha donat el cultiu de tabac en el cas d’Andorra. Però el sector, a poc a poc, es va transformant. I sempre hi ha hagut ajuts a l’agricultura. El que passa és que potser no eren suficients. I tampoc vull dir que els que es donin ara ho siguin.
Encara considera que caldria augmentar-los?
Bé, s’han d’anar actualitzant i perfilant, no? Evitar que torni a haver-hi aquesta demora dels últims anys en l’actualització. El cost de la vida per a un pagès és el mateix que assumeix un periodista, per exemple. I al final, el pagès sempre queda molt per sota. A més a més, hi ha el problema dels horaris: és una feina que no en té, no es coneixen els dies de festa. Tot plegat és complicat. I tots aquests inconvenients tampoc els acabes arreglant amb diners. Com a mínim, però, els fas més portadors.
Com diria que s’arreglaria això?
Amb més ajuts, com deia. Ajuts que fossin suficients perquè el ramader pogués tenir un estatus laboral assimilable a altres professions. És a dir, que pogués tenir un substitut, un suplent. Però no només en el moment en què es posi malalt, per exemple. Tenir algú –un relleu– que estigui allà sempre, que pugui garantir una continuïtat en la feina de l’explotació ramadera. Per tant, a nivell econòmic, s’hauria d’incidir en això.
Una altra queixa que transmeten els pagesos és la dels baixos preus que se’ls paga per la producció i l’alt preu que, finalment, acaba assumint el consumidor. Algú s’està quedant el marge.
Bé, l’escenari a Andorra és diferent. Comercialment, el producte més important del sector és la carn. Sortosament, tenim una societat –Ramaders d’Andorra– que gestiona la comercialització d’aquesta carn. Una societat que està participada per Govern i pels ramaders. És cert que en altres llocs es queixen de les distribuïdores o les comercialitzadores, que són les que s’enduen el marge més important, però aquí aquest problema no el tenim. O no el tenim de manera tan acusada pel que fa a la carn. A més, la resta de productes que genera el sector primari són de consum pròxim –quilòmetre zero– i, per tant, no hi ha tants intermediaris. És, doncs, més difícil que el marge entre productor i destinatari sigui tan dispar. No hi ha un salt important, dràstic en el preu. Per contra, el preu que cobra el productor no arriba a ser del tot just vistes les dificultats del conreu.
“El que allunya els joves del sector és la impossibilitat de gaudir de conciliació familiar. S’ha de sacrificar, en molts casos, el projecte de vida. Una vegada entres al sector, quedes allunyat de la resta de la societat: a nivell de conciliació, de disponibilitat de dies festius… Has de renunciar a una sèrie de coses”
Diria que el sector està compromès amb l’impacte mediambiental que implica la seva activitat?
Absolutament. En som conscients i som els primers que en patim les conseqüències. De forma directa, a més. L’afectació la pateixen tant els agricultors com els ramaders perquè, al cap a la fi, el sector ramader es proveeix del sector agrícola. Si fem més herba i la fem de més qualitat, el nostre bestiar estarà més ben alimentat. D’altra banda, si no fas la producció suficient per al teu bestiar, et caldrà comprar aliment i els costos de producció augmentaran. Ara bé, solucions per al canvi climàtic no en tenim.
Un dels neguits del sector és la manca de relleu generacional. Per què no volen treballar al camp els joves? Més de la meitat dels agricultors del país tenen més de seixanta anys. En el cas de ramaderia, aquesta mitjana d’edat rebaixa una miqueta, fins als cinquanta, més o menys.
Mira, als joves d’avui els agraden aquest tipus de feines. Feines que es desenvolupen a l’aire lliure, que impliquen molta feina, sí, però que permeten tenir una llibertat d’horari. Un horari que se’l marquen ells, ja que, en la majoria de les feines, les hores venen marcades per l’empresa. Ara bé, si un diumenge una vaca es posa a parir, has d’estar allà. No li pots dir a ningú que és diumenge i és un dia festiu, de descans. Per tant, hi ha aquest marge d’horaris, aquesta flexibilitat, però, d’altra banda, la feina implica un cert esclavatge o, més ben dit, un cert sacrifici. Aquest sacrifici també agrada a certs joves. El que els allunya del sector és la impossibilitat de gaudir de conciliació familiar. S’ha de sacrificar, en molts casos, el projecte de vida. Una vegada entres al sector, quedes allunyat de la resta de la societat: a nivell de conciliació, de disponibilitat de dies festius… Has de renunciar a una sèrie de coses. Estàs al marge del sistema global. I, per tant, s’hauria de treballar perquè el jovent que s’hi dedica –o s’hi vulgui dedicar– es pogués adaptar a la vida que duen la majoria de les persones de la seva edat.
Bè, les obligacions del sector són les que són. No es poden desatendre.
Sí, sens dubte. Si un dia de Nadal cal atendre una vaca, has de ser-hi, com deia. És un sector que demana una atenció continuada. Al sector ramader, la matèria primera són els éssers vius. A partir d’aquí, ja se sap… Ara bé, hi ha altres oficis i professions que també requereixen aquest sacrifici. El sector sanitari, per exemple, en què un metge pot haver de fer guàrdia el dia Nadal. Això sí, la resta de metges aquell dia tindran festa. En el cas dels ramaders, això encara és més acusat perquè no tenen substituts. A més, si no hi ha ningú que acompanyi permanentment el ramader, és complicat fer el relleu perquè cal saber si una vaca està prenyada o no, els dies que falten per al part… Això hauria de ser possible. I no es tracta de tenir algú disponible puntualment, sinó de disposar d’algú permanentment. S’han de buscar, doncs, els ajuts possibles per tenir personal fix, compromès amb l’explotació. Que no depengui tot d’una sola persona o una sola família.
Tenen dificultats, doncs, per garantir aquest relleu. No sé si això condemna el sector, que es va empetitint, a desaparèixer. Senten aquesta preocupació?
Més que reduint, el que passa, possiblement, és que es va concentrant. O s’anirà concentrant. És a dir, allà on ara hi ha cinc explotacions diferents, a la llarga, segurament, tres d’elles acabaran acordant una mena de conveni o de tracte per agrupar-se. Això passarà. Desaparèixer? Difícilment, penso. Hem de tenir en compte una cosa també: molts ramaders continuen dedicant-se a la ramaderia per un tema de tradició familiar i patrimonial. Tenen patrimoni suficient per permetre’s dedicar-se a la ramaderia. El patrimoni és una assegurança, està clar. I persones amb aquest sentiment continuarà havent-n’hi.
Vostè recomanaria a un jove dedicar-se a la pagesia o a la ramaderia a Andorra?
Bé, jo tinc l’obligació de recomanar-ho [riu]. Des de l’APRA encoratgem als joves a dedicar-se a professions vinculades al sector primari. El resultat final de la feina és molt agraït. Veus que el sacrifici compensa, et sents satisfet. I el resultat, a més, el pots veure de seguida. L’APRA lluita perquè les persones que treballen al sector primari –o les que volen treballar-hi– puguin fer-ho d’una forma digna. Que tinguin una vida digna.
Si aquesta desaparició del sector primari –per lenta que sigui– s’acabés donant, també estaria desapareixent part de la identitat del país, del seu patrimoni.
Sens dubte. L’agricultura i la ramaderia són dues de les arrels d’Andorra. El sector primari ha estat, al llarg de la història del país, molt important, però cada dia és més difícil mantenir-lo. Som, com deia, un motor necessari per al país. També, evidentment, per al país d’avui. És a dir, som l’Andorra d’ahir, però per a l’Andorra d’avui som essencials, especialment pel que fa al manteniment de les muntanyes i, també, a nivell turístic.
Defensen que els terrenys agrícoles continuïn sent urbanitzables per mantenir-ne el valor.
Bé, jo no entraria en la terminologia d’urbanitzable o no urbanitzable. El que sempre hem defensat des de l’APRA és que els terrenys no perdin el seu valor patrimonial pel fet de no haver-los venut o construït. Qui no ha construït en aquests terrenys és perquè se’ls ha venut. Eren seus. I en aquells que s’han venut, s’hi ha acabat construint. Conec molt pocs terrenys en aquest país que s’hagin venut per plantar-hi patates.
Quina hauria de ser la fórmula a aplicar perquè no perdin valor patrimonial sense mantenir-ne la ‘urbanitzabilitat’?
Si la sabéssim, la diríem. Això és feina dels tècnics i dels polítics. Ells són els qui vetllen per qüestions com aquesta.
Aquesta possibilitat d’urbanitzar en terrenys agrícoles, però, permet que el pagès guanyi més amb la venda del terreny que amb la producció. El mal que es fa al sector primari és prou evident.
Això sempre ha estat així. I s’està veient, també, amb altres tipus de béns en què es guanya més venent-los que llogant-los, per exemple. Els pisos es venen més que no pas es lloguen. És una impressió, vaja. Entenc que el millor és que els propietaris no es desprenguin de forma immediata d’aquests terrenys, però per aconseguir això cal oferir un marc de seguretat jurídica ferm. No podem estar variant la categoria dels terrenys. Ara cap aquí, ara cap allà… Si el propietari d’un terreny agrícola té la certesa que aquell bé no perdrà valor patrimonial, no se’n desfarà si no en té necessitat. Ara bé, si en té necessitat, ben seu que és aquest terreny. Només faltaria. Aquesta possibilitat sempre hi és perquè és un coixí econòmic aquest sòl. Si aquest el valor d’aquest sòl es perd, el propietari potser no podrà ni demanar un crèdit al banc per comprar aspirines.
Els preocupa la presència de l’os al medi i el seu acostament a certes zones semiurbanes?
Tot i que el ministeri ens va avançar que ha començat a detectar presència d’ossos, aquests, segurament, ja rondaven pel país abans de registrar-ne el pas. El que passa és que ara s’han detectat perquè es van posar els mitjans necessaris per aconseguir-ho, com ara la instal·lació de càmeres de fototrampeig o la col·locació de collars GPS a les bèsties. I són mitjans que funcionen, que permeten que la comunicació entre els ramaders i l’administració sigui més immediata i fluida. L’os, per tant, està present al medi, però evitar que provoqui algun accident amb el bestiar és impossible. S’han posat, d’altra banda, els mitjans perquè si hi ha algun episodi d’atac, els ramaders siguem compensats pels danys. Ara bé, per molt que ens compensin econòmicament per un accident d’aquest tipus, mai serà suficient la compensació. El ramader té una vaca menys per matar. El que està clar és que l’atac no el podem evitar. El que ens preocupa ara, fins i tot més que la presència de l’os, és el pas del llop per zones frontereres. A diferència de l’os, que és un animal introduït i ultraprotegit, el llop és molt més perillós perquè ataca per matar. El llop té un instint assassí. L’os, en canvi, ataca per alimentar-se. Què vol dir això? Que l’os matarà una o dues bèsties, però el llop pot fer molt més mal, et pot matar trenta ovelles tranquil·lament. L’os te’n matarà una, com deia. I si se’n moren més, serà perquè s’han espantat. El llop, afortunadament, és una espècie que et pot arribar a regular. I això és el que s’hauria de fer. El llop encara no el tenim aquí, però no volem que hi sigui. Hem d’evitar que entri, que s’instal·li al territori. Per tant, demanem una regulació dràstica que impliqui mesures dissuasives del tipus que sigui.
En el passat, alguns empresaris han acusat el sector primari de frenar projectes de cultiu de cànnabis. Quina opinió li mereix aquesta oposició? Són massa conservadors? D’altra banda, es parla sovint de la necessitat de diversificar-se…
Bé, potser diuen això per manca d’informació, ja que des del sector s’ha impulsat un projecte de cànnabis per a finalitats medicinals, terapèutiques. Des de l’APRA hem fet estudis que s’han traslladat al ministeri. El dossier està sobre la taula de Govern. Hem invertit, doncs, recursos per examinar la viabilitat d’aquest cultiu. I no ho veuríem malament. Sempre en benefici del sector, però. No de la mà de cap empresari.
Diversificar el sector, obrir-lo a noves línies de negoci, tampoc és senzill o natural. Estem parlant del sector primari, profundament tradicional i lligat al territori.
Ho hem intentat. Hem fet estudis, per exemple, per millorar el cultiu de la patata, per veure quina era la varietat més adient al clima del país. Ho hem fet també amb plantes aromàtiques i amb els fruits vermells. Nosaltres ens podem obrir a noves línies de producció, però això ho han de permetre sempre la climatologia i l’orografia del país. Els cultius tradicionals del país s’han consolidat perquè aquests factors ho han permès. La diversificació està molt lligada a la geografia. És clar que hi ha una contradicció a Andorra, que és el tabac: una planta de cultiu tropical. En aquest cas, però, se n’ha adaptat el conreu. De fet, podríem dir que el cultiu de tabac és el més tecnificat que tenim dins del nostre sector primari.
“Un dels sectors econòmics més afectats per aquest acord és el nostre. De fet, la primera llibreta que es va negociar a Brussel·les va ser la nostra. Vist això, doncs, ens hauria agradat que se’ns hagués escoltat, que haguéssim pogut intervenir. No ens han tingut en compte”
Pel que fa a la dermatosi nodular, la resposta de Govern ha estat satisfactòria? Es va actuar amb rapidesa?
Sí. Es va actuar de forma consensuada, ràpida i efectiva.
Tant amb la dermatosi nodular, la llengua blava, la grip aviària…?
Sí. Puc dir que Andorra, a nivell sanitari, té una cabana en estàndards excel·lents. I això és fruit –ho torno a repetir– del diàleg honest i fluid amb Govern. La col·laboració és bona per les dues parts. Ara bé, sense que sigui excessiva, preocupació n’hi ha pel que fa als contagis. Les problemàtiques sanitàries cada vega seran més freqüents –ens arribaran més fàcilment– per l’acceleració del canvi climàtic i la globalització. D’altra banda, hi ha maneres d’evitar l’expansió de malalties, com ara el control de la fauna salvatge, ja que hi ha espècies que estan molt massificades i són molt propenses a patir contagis, són portadores de malalties. S’està veient amb els porcs fers i la pesta porcina a Catalunya.
Quina afectació tindrà l’acord d’associació sobre el sector? N’han estudiat l’impacte?
Quan es va començar a parlar de l’acord d’associació, el primer capítol que es va negociar a Brussel·les va ser el que afectava l’agricultura. Recordo que se’n va parlar molt, d’aquella negociació concreta. Es va estar discutint força aquest capítol. Nosaltres, per la nostra banda, vam traslladar a Govern un informe encarregat –que ens va costar molts diners– sobre el que consideràvem que calia acordar. La negociació, finalment, es va resoldre amb un acord que implica que el cultiu del tabac quedarà igualat al règim de la resta de productes agrícoles. Amb una moratòria, això sí, de trenta anys. En el marc de l’acord, doncs, l’únic subsector al qual s’ha posat data de caducitat és el del tabac. Se li ha dictat, diguéssim, el dia de la seva sentència de mort. I aquests trenta anys no són reals perquè l’adaptació és una corba descendent i arribarà un moment en què la situació ja no sigui sostenible. No caldrà esperar trenta anys. Vam intentar rectificar això, però no ho vam aconseguir. Com a contrapartida, sí que gaudirem de la lliure circulació de mercaderies agrícoles, cosa que ara no tenim.
L’acord mata el tabac, doncs. Principal font econòmica del sector.
Sí, perquè la importació de tabac permet que se’n fabriqui aquí, que la indústria funcioni, que els pagesos en cultivin. Ara encara hi ha una diferència fiscal –el preu dels aranzels– en la importació de tabac per manufacturar. Aquesta diferència cau amb l’acord. I, per tant, caurà tota la resta de la cadena. Progressivament.
Els esforços per congelar aquesta diferència no van servir de res?
No. I ara que es parla de la participació dels actors econòmics al pacte d’estat, voldria fer una reivindicació important. Un dels sectors econòmics més afectats per aquest acord és el nostre. De fet, la primera llibreta que es va negociar a Brussel·les va ser la nostra. Vist això, doncs, ens hauria agradat que se’ns hagués escoltat, que haguéssim pogut intervenir. No ens han tingut en compte. Només se’ns va contactar al principi, durant el moment de la negociació, perquè semblava que havíem de ser un escull molt important i no ho vam acabar sent.
Comentaris