A l’equador de la legislatura, quin balanç es pot fer?
Trobo que hi ha una pèrdua de rumb en general a nivell polític. El Govern ha perdut el que s’havia marcat; en canvi, nosaltres respectem el nostre programa electoral i tenim les línies marcades. És el contracte que tens amb els teus ciutadans. Intentem fer política constructiva. Parlem de les disfuncions i proposem solucions. És el rol que ha de tenir l’oposició: proposar, proposar i proposar. I després cadascú té els seus posicionaments. Criticar sense proposar és estèril i la gent està cansada, perquè el que vol són solucions. El 2023, i el 2027 també ho farem, al programa vam presentar els problemes que hi havia i què proposem per abordar-los. No creiem en la política de dretes o d’esquerra sinó que, en base d’un problema, fem propostes. Per exemple, pel tema dels temporers, la nostra idea és que hi hagi una plataforma per a la contractació en origen.
En què ha perdut Govern el rumb?
Amb la Llei òmnibus. Hi ha molts votants de DA que encara no l’entenen i nosaltres tampoc entenem què han fet. Havíem començat la legislatura bastant bé, perquè s’havia votat, a més per unanimitat, la taxa dels pisos buits, que funciona a molts països. 50 euros per metre quadrat, que en un habitatge de 100 són 5.000 euros l’any. Però, què passa? Que mai s’ha posat en marxa perquè no tenen una base de dades i no saben qui són els propietaris. I sense esperar el resultat d’aquesta mesura han passat a l’esglaó superior, que això sí que espanta el mercat, els petits propietaris i la inversió estrangera. Espanta tothom
No la comparteix...
En absolut. Primer hem de ser conscients que són els propietaris els grans proveïdors de l'habitatge. Govern no els podria substituir. Si els fem la vida impossible, el que faran és vendre el pis i tindrem una penúria d’habitatge al mercat. Això és una problemàtica que hem d’evitar absolutament. L’Estat el que ha de fer és trobar solucions. S’ha de tenir un parc públic de pisos assequibles. Això vol dir 300, 400 o 600 euros al mes. No pot ser que el mercat públic faci competència al privat; els preus han de ser més baixos i, en canvi, els que s’estan proposant són gairebé equivalents. Molts propietaris ja els tenen entre 8 i 12 euros per metre quadrat. Una cosa són els pisos ja llogats, on el mercat està intervingut, i una altra els que estan disponibles, que són caríssims en haver-hi aquesta intervenció que fa que la gent no es mogui de casa. També hem proposat, i ens ho han tombat, prohibir l’allotjament d’un empresari de fora que no viu al país que hagi muntat una societat i la tingui en un pis. És una pena perquè amb això desbloquejaríem part del mercat de lloguer. Una altra idea que hem posat sobre la taula és permetre fer parcel·les més petites perquè hi ha propietaris que estarien interessats a fer-hi cases modulars, que són més barates que una construcció tradicional.
“Si fem la vida impossible als propietaris, el que faran és vendre el pis i tindrem una penúria d’habitatge al mercat; això és una problemàtica que hem d’evitar absolutament”
Això Govern ho ha descartat...
Ells tenen molt terreny, per exemple l’heretat de Casa Rossell. Pensem que podem fer com una mena de comunitat per a la nostra gent gran, que tingui la seva petita casa amb un jardinet, però també una sala polivalent al mig per donar vida als anys i amb un programa de vida saludable. Això es podria fer perfectament i seria una mena de comunitat, amb un dinamisme, amb unes activitats, ells es podrien moure. Ho teníem al cap amb construccions modulars. La qüestió és tenir habitatges, però que no siguin tan cars perquè l’obra tradicional ha pujat molt. Es poden fer en no res, en sis mesos. No podem esperar perquè a Andorra hi ha gent pagant simplement per dormir en sofàs o fent-ho al seu cotxe. Això fa pena. Hi ha una urgència.
Van dir que si haguessin pogut dur la llei al Constitucional. Cap opció?
Nosaltres sols no podem. Amb tres consellers no es pot, però si governem, la derogarem. Aquesta llei és una vergonya nacional.
Recapitulem propostes sobre habitatge: què falta doncs?
Fer el parc públic amb construccions modulars. Deixar als propietaris la possibilitat de fer parcel·les més petites per impulsar que els andorrans o residents de llarga durada puguin fer la seva casa modular. Parlem de petites parcel·les, de 150 metres quadrats. Molts propietaris hi estarien interessats. Si no hi ha tants metres quadrats, el preu és més baix. Hem de deixar més flexibilitat al mercat per oferir opcions i procurar que andorrans o residents de llarga durada puguin ser propietaris i quan arribin a la jubilació tinguin l’habitatge cobert i que no hagin de pagar ni hipoteca ni lloguer. Per això vam proposar fer una exempció a l’ITP, que va ser acceptada, de fins a 600.000 euros, sense tenir en compte ni garatge ni traster. Ens sembla molt important facilitar l’accés a la propietat. A Mònaco són 30.000 habitants, dels quals 10.000 monegascos; i tenen dos quilòmetres quadrats i 4.000 pisos. Un per a cada família. Si allà són capaços de fer-ho, amb només dos quilòmetres quadrats, aquí, amb 467, podem tenir un parc públic com Déu mana.
Vostè ha parlat de pisos de 20 metres per a joves...
Això al mercat privat. S’ha fet molta polèmica amb això.
“Hi ha iniciatives privades que estarien disposats a comprar antics hotels per fer pisos petits de 20 o 30 metres quadrats; i, si mirem l’entorn, aquesta oferta existeix. La meva filla, a Tolosa, hi viu en un de 18. Ho proposem per diversificar l’oferta actual al mercat i que cadascú triï al final”
Per això li demano...
Una cosa és el mercat públic i una altra el privat, que ha de tenir un rendiment. Funciona així. No són ONGs. L’Estat ha de procurar donar benestar, però el particular, el propietari, ha de buscar una rendibilitat perquè treballen tota la vida per invertir i aquest actiu li ha de portar els seus fruits. Tenint en compte els preus elevats de la construcció, nosaltres veiem que cada parròquia regula a la seva forma. A mi em va trucar una propietària que tenia un pis i en volia fer dos de 60 metres quadrats. Doncs a Sornàs n’han de tenir 65. Què passa? No el pot llogar, quan ens falten pisos i amb seixanta metres quadrats s’hi pot viure. Hi ha un problema perquè cada parròquia fa el que vol i que hi ha una demanda per part dels temporers i els empresaris s’estan plantejant també fer cases per allotjar-los. Hi ha privats que estarien disposats a comprar antics hotels per fer pisos petits de 20 o 30 metres quadrats. Si mirem l’entorn, aquesta oferta existeix. La meva filla, a Tolosa, hi viu en un de 18. Ho proposem per diversificar l’oferta actual al mercat privat i que cadascú triï al final. Si un jove està a casa dels seus pares i pot pagar un petit lloguer en un piset de 20 metres quadrats, ho pot agafar o no; deixem triar la gent, perquè el mercat és intel·ligent.
I això és habitatge digne?
Escolti; la meva filla ha anat a 18 metres quadrats a Tolosa i està encantada de la vida.
I vostè?
Jo hi podria anar. Jo, de jove, es pensa que vaig viure en 100 metres quadrats? Molts estudiants ho fan. Hi ha qui es posa a la seva habitació i després comparteixen espais. Això és una primera etapa. No dic pas que hagin de viure tota la vida en 20 metres quadrats, però com a mínim deixar al mercat fer-ho. Alguns joves ja ho acceptarien de seguida perquè ara no troben on allotjar-se i han de quedar-se a casa dels pares. Parli amb els professionals del sector i li explicaran la demanda que hi ha per part de la joventut. El mercat ha de flexibilitzar-se per diversificar les ofertes i donar aquesta possibilitat i després cadascú triarà. Hi ha demanda dels joves, dels temporers, que de fet ja se’n posen molts a un mateix pis. Evidentment, amb condicionants. Dues persones com a màxim en un pis petit. I després quan es posin en parella es podrà optar per un pis més gran.
Hi ha qui pensa que vostè, a l’hora de parlar de l’habitatge, és massa protectora amb els propietaris. Què hi té a dir?
És que la política és una qüestió d'equilibris, perquè si els propietaris al final se senten maltractats, vendran el seu pis. No llogaran, ja li asseguro. Javier Milei, quan va arribar a l’Argentina, va alliberar el mercat i això va fer que l’oferta creixés un 30% i els preus baixessin un 20%. Per això, vam insistir a prorrogar els lloguers fins al 2027; perquè no hi havia pla B. El mercat per autoregular-se necessita un temps i no ens podem arriscar a què la gent es quedi sense casa. Ara hem de posar el pla B: pisos estatals, atribuïts per meritocràcia, a famílies treballadores, a jubilats, a joves... S’ha de fer aquesta feina. Hem de tenir els nacionals i els residents de llarga durada protegits. Procurar que aquestes persones que han fet créixer l’economia andorrana es quedin al país.
I el 2027, què cal fer?
Hi ha solucions. En sis mesos podem fer cases modulars, perquè el Govern té la sort de tenir terrenys plans. Seria fàcil d’implementar. I si flexibilitzem el mercat privat, l’oferta pujaria amb pisos més petits que ara no tenim al mercat de lloguer. Animem a Govern a parlar amb les professionals, que saben com és l’oferta i la demanda, i agilitzar tot el tema del mercat.
S’han posicionat clarament a favor del ‘no’ a l’acord d’associació. Pot resumir-me els motius?
És molt senzill. Nosaltres al programa dèiem que calia aturar les negociacions, però el Govern hi ha insistit. Llavors, el que vam fer és agafar un gabinet de gran prestigi, el mateix que Mònaco. Ens ho van aconsellar els seus diputats, perquè té una reputació internacional molt bona. Són persones que no es deixen comprar, no són manipulables. Els vam demanar que analitzessin l’acord i que destaquessin els avantatges i els inconvenients. Què ens van dir? Que l’acord era un dels més amplis que havien vist mai, quan havia passat nou any dins la Comissió Europea. Ens van dir que al mercat interior havíem de saber molt bé què anàvem a fer perquè hi ha molta competitivitat i que no podríem conservar el nostre model d’immigració selectiva tal com el tenim. Podrem demanar antecedents per a les professions sensibles, però no per a la resta; tot just serà una declaració. Amb la filosofia europea, no podrem refusar algú que declari que té antecedents perquè es considera que tothom té dret a una segona oportunitat. Aquí, rebutgem a qualsevol que ens vingui amb antecedents i la gran part dels rebutjats provenen de la UE. Aquest model per a nosaltres és fonamental; és el que ens permet tenir tantes nacionalitats i aquesta riquesa multicultural, però tenint clar que la gent que ve ho fa per treballar, invertir, crear riquesa. I, finalment, el nostre assessor també ens va dir que són molts anys de directives que s'han d'aplicar i per a un petit país té un cost, tres milions d’euros anuals. Ell ens comenta que ja les podem aplicar a poc a poc, com sempre hem fet, però tenint clara l’estratègia del que anem a buscar al mercat interior. Govern pensa que amb l’acord vindrà la diversificació quan haguéssim pogut diversificar l’economia des de fa molt temps, com per exemple amb el registre de matriculació d’aeronaus.
Si es diu no a l’acord, quina és l’alternativa per a Andorra?
Com hem fet fins ara. Aplicant les directives a poc a poc i ja està. L’homologació es pot fer igual i nosaltres no som un país exportador. Les nostres empreses ja tenen clients de tot arreu i facturen sense cap problema. No hi ha obstacles a aquest nivell. Veiem que per l’homologació, si són productes físics, es pot fer. Tots els productes xinesos tenen el segell CE. El gran problema actual, li vam dir a Landry Riba, és el tema dels transitaris. Tot passa per ells quan l’empresari ho podria fer sol amb la duana i això són costos molt elevats. A Mònaco van aturar les negociacions i no va passar res. Si està a la llista grisa és per una cosa aliena, vinculada al Moneyval.
No pas per cap enuig de la UE?
No pas per venjança. La UE no fa això. El nostre assessor, que tenia un equip de set persones per treballar amb nosaltres, va viure les negociacions amb el barret de la UE i ens diu que l’estratègia és negociar i deixar el més calent per al final. Llavors, posar un cop de pressió al final, però quan es veu que no hi ha manera, no passa res. Ara, s’ha de fer bé, en el sentit que la UE no vol un rebuig frontal. Si ensenyes la bona voluntat, dir que som un petit país que no pot engolir tants anys de directives de cop, però que es pot fer a poc a poc, com sempre hem fet, serà una altra cosa.
“La UE no vol un rebuig frontal, però si ensenyes la bona voluntat, dir que som un petit país que no pot engolir tants anys de directives de cop, però que es pot fer a poc a poc, com sempre hem fet, serà una altra cosa”
No s’ha de tenir por a represàlies en cas d’un ‘no’?
I tant que no. Patrick Strzoda, exrepresentant del Copríncep francès, quan ens vam reunir, havia declarat que no canviaria res amb França ni amb la Unió Europea, perquè la UE respecta els pobles i no comencem de zero. Hi ha uns lligams. El que no acceptaria seria un menyspreu. Nosaltres volem bones relacions i podem aplicar algunes directives, però no pas totes ni de cop perquè serem incapaços. Amb l’acord monetari prou feina tenim a vegades al Consell General per fer una transposició. Imagini’s doncs, a gran escala, amb totes les directives que hi ha. Quan els parles de la realitat d’Andorra ho entenen perfectament. A Mònaco els van dir que no podien assumir això.
Quina opinió li mereixen les enquestes publicades els darrers temps?
Hi ha molta preocupació del teixit empresarial i tenen raó. Des del Col·legi d’Economistes, primer Antoni Bisbal i Vladimir Fernández havien dit que no tenien por de l’acord ni de la competència i, després, van venir aquí per dir-nos que s’havia de rectificar la Llei d’auditoria perquè els espanyols es colaven com a transfronterers i s’havia de protegir el mercat. En què quedem, doncs? És una prova que les empreses andorranes volen més protecció, que són conscients que ens poden menjar el mercat des de fora. Sí que hi ha milions de consumidors, però també de competidors. No és tot blanc o negre. Hi haurà empreses molt competitives que vindran aquí. Això segur.
Es farà el referèndum aquesta legislatura?
No sé. Ells, la majoria, l’han promès. L’han de fer. Hi ha un text negociat, el més ampli de la història de la Comissió Europea, fins i tot tant que serà mixt. Pensem que hi ha molts números que ho sigui. Ja es podria votar, abans de passar per cada parlament, perquè això pot donar una mala imatge. Si tots diuen que sí i al referèndum surt que no, quina humiliació per a la UE. Seria diferent demanar al poble andorrà quan encara la UE no s’hagi pronunciat. És molt més elegant i no és el mateix a nivell d’imatge. Per això insistim a fer primer el referèndum i, si surt que no, explicar bé que no és un rebuig sinó una incapacitat d’assumir de cop totes les directives.
Algú li pot dir que el demana ara perquè les enquestes són favorables al no....
Han de respectar les seves promeses. Ens havien dit que un cop tancat el text es posaria a referèndum. Doncs, hi ha un text. Primer, la sobirania: els andorrans han de tenir la paraula. Poder al poble. I si no vol el poble no cal continuar ni cal fer perdre el temps a la UE sinó bastir bé el missatge i conservar l’amistat. A Mònaco han estat molt intel·ligents. Han aturat les negociacions i la UE ho ha entès perfectament.
“Amb la CASS, som del parer que hem de fer conviure aquest sistema i, pels nous que hi entrin, un model 100% de capitalització”
Vostè sempre parla de Mònaco, però no de San Marino, que també està en la negociació. Per què?
Suposo que és per l’idioma però no he tingut el privilegi fer tants intercanvis amb ells. Amb Mònaco tenim més fil directe. Amb San Marino no tant. M’hauria agradat parlar-hi. Ells, potser, tenen una altra realitat. No em consta que tinguin cap estudi d’impacte i també diuen que no faran un referèndum. Estem en una altra realitat. Nosaltres, i Govern, pensem que hem de donar el poder al poble, deixar decidir als nostres nacionals. Allà diuen que no i tampoc tenen estudis. A Mònaco, es va fer un primer estudi i el Consell Nacional en va fer un segon que va canviar el parer de Govern, van fer reunions amb tots els col·lectius i van agafar molts assessors. Van veure que era inviable, sobretot pels nacionals, perquè perdrien llocs de treballs i competitivitat.
Per què Andorra Endavant no està a la comissió per la reforma del sistema de pensions?
Perquè nosaltres no estem d'acord amb el que s'està fent. Li explico. Tenint en compte la piràmide d’edat, és insostenible.
Això ja ho diuen els altres grups...
Efectivament. I retocant quatre petits paràmetres serà insostenible igualment. Som del parer que hem de fer conviure aquest sistema i, pels nous que hi entrin, un model 100% de capitalització. Quan mirem els resultats de la CASS no són per tirar coets. Els qui han cotitzat fins ara s’ha de conservar el sistema i nodrir-lo sense apujar cotitzacions perquè empreses i treballadors ja tenen prou problemes per arribar a final de mes. Ho hem de fer viable a través d’altres ingressos. I per a qui entri de nou, un sistema 100% de capitalització.
Sense increment de cotitzacions, sense endarrerir jubilació o sense limitar les pensions més altes, com es parla a la comissió?
Sí. Quan vaig arribar al Consell hi havia un assessor que ens va fer una exposició i amb la limitació de les pensions ja ens va dir que l’impacte era molt limitat. Ridícul. I a més, injust per a qui ha cotitzat més. A més, amb la inflació que hi hagi, qui cobra 24.000 euros a l’any és poc comparat amb ara fa uns anys. Per això també som del parer que s’ha de fer exempció fiscal fins als 40.000 euros.
Tornem a les pensions, amb què es nodreix les pensions de qui ja està al sistema?
Ara tenim més recaptació que mai. Si som capaços d’atreure inversors estrangers potents que creïn realment riquesa i netejar l’evasió fiscal de les empreses pantalla, que hi ha mesures que es podrien fer, ja tindríem aquesta possibilitat de nodrir el fons de pensió.
I què passa amb els nous?
Un jove que entra, que comença a estalviar i a invertir amb l’interès compost, li asseguro que acaba la jubilació que es pot comprar un pis que li aportarà una renda molt més alta que no pas la seva pensió. Això està demostrat. Aprofito per explicar-li que a la tardor organitzarem una conferència amb empresaris potents per parlar d’educació financera per als nostres infants. La gent no està formada a invertir.
Aquest sistema no pot generar certes desigualtats?
Ara també hi ha desigualtat. Qui treballa més i té un salari més elevat també té la pensió més alta. Tot serà proporcional.
“La comissió per la Llei del sòl té el mèrit que ha servit per veure els punts de vista, escoltar tothom i totes les opinions i això és bo perquè, després, cadascú podrà presentar la seva visió per ordenar el territori; després, però, fer una cosa conjunta serà molt difícil”
No hi hauria mecanismes de solidaritat?
Cadascú fa la seva jubilació. Vostè cotitza per vostè, perquè cada cop tindrem més gent gran i els joves treballant no podran cobrir totes les seves pensions. Hauran de treballar fins als 80? Doncs no. Amb l’interès compost, l’important és el temps de col·locació de diners i la recurrència, posar un import x cada mes. Al final, aquesta persona tindrà un patrimoni importantíssim, fins i tot amb un petit salari.
Seria en un fons públic?
Deixaríem a la gent triar, potser un banc, potser una entitat financera.
Aquesta gent no aniria a un sistema públic?
No forçosament.
Però hi hauria un sistema públic?
Si volen, sí. I si volen anar cap al privat, també. Evidentment, hi haurà una supervisió de les autoritats financeres, amb gent que tingui una llicència específica.
Això dista molt del que s’està parlant a la comissió?
Per això no hi estem. Hem treballat molt el tema. Per això farem la conferència a la tardor, perquè molta gent no ho sap perquè no hem format els nostres joves ni als propis treballadors.
A la d’urbanisme sí que hi són?
Sí.
Veu possible un consens per reformar la Llei del sòl?
Crec que no. El PS ja ens diu de tot perquè demanem poder fer pisos més petits. Li poso un exemple. L’altre dia no ens posàvem d’acord. Jo vaig plantejar una cosa que m’amoïna molt: la qualificació de les parcel·les. Doncs pensem que si hi ha un canvi no pot ser a menys, perquè genera molta inseguretat jurídica. Per exemple, si el propietari té una hipoteca sobre la seva parcel·la, aquesta no té el mateix preu si és sol no consolidat o consolidat. Pensem que és un dret que no es pugui tirar cap avall en el rànquing. Això no pot ser perquè és un risc d’amiguisme. Hem d’incloure en la llei una protecció pels propietaris de terres. Ho vaig plantejar a la comissió i alguns consellers em van dir que era una qualificació temporal i no un dret.
L’objectiu és fer un creixement més sostenible...
Sí, volem que sigui més ordenat, més sostenible, però quan plantegem aquestes coses i veiem la reacció dels consellers o alguns assessors...
“No em sento ni de dreta ni d’esquerra. Nosaltres ens sentim patriotes. Ens definim com a defensors de l’andorranitat que s’ha perdut: la neutralitat, la immigració controlada, etc...”
No li dona gaires opcions d’èxit, doncs?
No. Aquesta comissió, això sí, té el mèrit que ha servit per veure els punts de vista, escoltar tothom i totes les opinions i això és bo perquè, després, cadascú podrà presentar la seva visió per ordenar el territori. Això, en política, és fantàstic. Després, però, fer una cosa conjunta serà molt difícil. Hi haurà petits punts comuns però per certes coses les discrepàncies són molt grans.
Com valora la llei de nacionalitat que s’ha de tramitar?
Per una cosa tan important com aquesta s'hauria de fer un referèndum. Per a tot el que toqui la nacionalitat.
També per parlar de la reducció dels anys?
Jo ho faria per a moltes coses. A Suïssa ho tenen bé. Fan referèndum molt sovint. Poder al poble. I per a una cosa tan delicada com la nacionalitat, que decideixen els andorrans.
Vostè ha estat molt crítica els últims temps per les seves declaracions sobre la immigració. Quin problema hi veu?
Quin problema hi ha? Si ha vist la premsa, hi ha els pisos pastera. Vam fer la proposta a Govern i ens van acceptar la idea que fos necessari l’acord del propietari per inscriure algú a un pis. Això n’ha eliminat molts i és bo perquè la gent ha de viure dignament. I, després, hi ha molts il·legals, com es veu quan sents parlar presidents de determinades associacions o la gent del carrer, ja es nota la immigració il·legal, que no havíem tingut mai i ara s’està convertint en una cosa problemàtica. I el Govern ho ha vist i, ara, està posant fil a l’agulla perquè teníem raó.
Quins tipus de problemes?
Hi ha temporers que venen aquí i es queden i reagrupa i escolaritza el nen. Això dona més pressió demogràfica. Una cosa és un temporer, que ve, com diu el nom, a fer temporada. Inici i fi. El que no pot ser és que s’instal·li sense autorització, es reagrupi i apunti el nen a l’escolta. Es deixa fer sense mirar si tenim o no els permisos. Al final, amb els infants apuntats es pot veure les famílies que han fet el reagrupament de forma il·legal. I si és il·legal, s’ha de complir la llei i no poden quedar-se a Andorra.
És un discurs que algú podria dir que s’assembla al que fan partits com ara Vox a altres països...
Jo no comparo els de fora. Andorra sempre ha sigut així. Andorra sempre ha sigut així. Els foragitaments no venen d’ara. Sempre n’hi ha hagut a Andorra. Els nostres avantpassats eren Vox? Al Canadà són Vox? Tenen una immigració molt controlada. Estats Units són Vox? Vagi allà sense permís i ja veurà què li passarà; el posaran en un xàrter. Allà tenen la immigració molt controlada, tenen un model. Qui no respecta la llei ha de marxar del país. Nosaltres tenim un model similar al del Canadà. Immigració selectiva. Sempre hem estat així; no és una cosa exòtica. Sempre hem sigut així. És una cosa que nosaltres continuem defensant com ho fem també amb la neutralitat, perquè sempre hem sigut neutrals. Res més. És defensar l’andorranitat.
“El 2027 em presentaré a les eleccions, però no hi seré sempre; estic a favor de la rotació política i de deixar oportunitats als altres. Tinc la gran sort d’estar envoltada de gent carismàtica, que ha fet moltes coses en la seva vida, enamorada del país i amb moltes ganes de fer-lo créixer. Hi ha un treball d'equip darrere. Andorra Endavant, hi sigui jo o no, s’ha creat per quedar-se”
Hi ha qui els col·loca dins l’espectre polític de l’extrema dreta i el populisme...
Nosaltres estem cansats de les etiquetes. A mi m’havien dit negacionista, ignorant, criminal... Resulta que al partit tenim metges, infermers, de tot... Nosaltres defensàvem la llibertat de vacunar-se o no. Érem uns extremistes o uns criminals. I ara hi ha molta gent que té efectes secundaris. Hi ha molta gent em diu ara que tenia raó. Com amb qualsevol medicament, tenia un risc. S’havia de deixar la gent triar. Ara ens volen col·locar una etiqueta quan el que defensem és l’andorranitat de sempre.
Vostè, doncs, no se sent d’extrema dreta?
No em sento ni de dreta ni d’esquerra. Nosaltres ens sentim patriotes.
Ni populista?
Tampoc. Què vol dir populista? Si nosaltres, en ple Covid, anàvem contra el dogmatisme de l’opinió mundial que s’havia de vacunar tothom. Anàvem a contracorrent i li asseguro que no és agradable. Ens aixecàvem al matí i vèiem ‘fake news’ als mitjans. Ara intenten col·locar-nos etiquetes quan el que fem és defensar la nostra andorranitat.
Llavors, com es defineixen políticament?
El que he dit: patriota. Ens definim com a defensors de l’andorranitat que s’ha perdut: la neutralitat, la immigració controlada. Benvinguts, que hi hagi moltes nacionalitats diferents. A Dubai en tenen 180. Fantàstic. Tant de bo en tinguéssim aquí més, perquè això és la riquesa d’un país, però que la gent vingui a treballar i a invertir, perquè això crea un gran poble. Ens hem de convertir en una terra de talents reals i els inversors han d’aportar riquesa, no pas fer evasió fiscal i especular al nostre país. Hi ha eines que ja estan inventades. Ens hem d’emmirallar en les coses que funcionen en certs països i que podríem implantar aquí. A la tardor proposarem reformes a certes lleis, perquè hi ha disfuncions. Nosaltres podríem ser un referent en tot, però tot passa per l’educació. Ja ho deia Nelson Mandela: l’arma més poderosa del món és l’educació. Hem de donar eines als nostres joves perquè siguin capaços de crear riquesa. Farem una conferència per trametre això i penso que al ministre el tenim ja mig convençut de posar l’educació financera als programes educatius. Vam fer la proposta d’acord i a veure si la cambra la vota a favor perquè seria un plus. Fins i tot una persona que tingui una feina amb un petit sou, si li donem les estratègies, pot ser d’èxit i amb capacitat financera.
Andorra Endavant podria continuar si Carine Montaner passa a una segona fila?
Ara em presento a les eleccions, com a cap de Govern, però no hi seré sempre, efectivament. Després, sempre he dit que estic a favor de la rotació política. No faig política per ego. Estic a favor de deixar oportunitats als altres i tinc la gran sort d’estar envoltada de gent carismàtica, que ha fet moltes coses en la seva vida, enamorada del país i amb moltes ganes de fer-lo créixer. Hi ha un treball d'equip darrere.
Per tant, de moment, tenim Carine Montaner per estona...
El 2027, segur. I Andorra Endavant, hi sigui jo o no, s’ha creat per quedar-se.
Comentaris (30)