Va accedir al càrrec el 2 de gener. Com ha anat l’arribada?
Encara ficant-me al dia, la veritat, perquè amb el poc temps de creació que té l’institut, tant la comissió executiva com la Montserrat Ronchera, que ho havia de fer de zero, la veritat és que hi ha molts temes oberts i molta voluntat de crear una institució que pugui donar resposta i complir amb el seu mandat, que és el que marca la llei.
Com ha estat el relleu amb la senyora Ronchera?
De fet vam començar a fer relleu des del mateix nomenament, o sigui, ja havíem tingut algunes converses anteriors, però ja durant el mes de desembre ens vam asseure, vam començar a mirar els dossiers i veure fins a on s’havia pogut fer més o menys i què teníem pendent. I la veritat és que qualsevol cosa està a disposició perquè l’hi puguem consultar, cosa que sempre s’agraeix.
“Estem en un context que crec que fa que l’Institut de les Dones sigui més necessari que mai”
Del que va dissenyar a nivell polític -perquè sent ministra va treballar en l’elaboració de la llei que preveu la creació de l’IAD- amb el que s’ha trobat en realitat, hi ha molta diferència?
Això passa cada cop que fas una llei. La llei 6/2022 és molt àmplia i afecta d’una manera molt transversal tota la societat. L’institut té un mandat de fer seguiment, d’acompanyar, per exemple amb els plans d’igualtat d’empresa, ara ens hi trobarem amb els protocols d’assetjament... i esperem ser una eina per poder ajudar aquells que ho necessitin. L’institut ha d’entrar una mica en fer tot això i jo crec que això va quedar clar a la llei. És veritat que hi ha certes coses que fins a on les vols fer arribar o com les vols acabar de definir és una feina de tota la comissió executiva d’anar marcant les prioritats, les urgències i on podem anar acompanyant. Després cal dir que l’Institut surt en un moment que, tot i que era una demanda de molt temps enrere i jo ja havia treballat en un primer esborrany d’un institut andorrà de les dones 20 anys enrere i no ho havíem aconseguit, era com una fita arribar-hi. Però clar, 20 anys enrere no hi havia ni secretaria d’Estat d’Igualtat, no hi havia tres associacions de dones al país que també mobilitzessin la societat en aquest sentit i per tant penso que ara disposem de moltes més eines. Per tant, l’institut ha de tenir la manera de poder fer una foto i per això formem part de l’Observatori de la Igualtat, per treballar el tema de les dades, que sempre és un tema en aquest país, i jo crec que això ens ajudarà en aquest sentit.
N’està satisfeta.
És veritat que no soc jo la creadora de l’institut, soc una part del disseny d’aquell text i també de com des del Consell General es vol definir aquest institut. Però jo crec que és ambiciós i potser sí que ara mateix m’adono de tota la feina que implica poder-ho fer, però també és cert que estem en un context actualment que jo crec que és més necessari que mai.
Creu que té el paper que se li pressuposa, l’IAD?
Encara no. Crec que el text és ambiciós perquè hi hagi un institut que pugui fer una feina important d’acompanyament, de campanyes, de formació, de molta conscienciació i abraça des de tots els àmbits de l’educació, l’empresa, l’economia... Seguir tot això és difícil. Com dic, tenim més institucions i organismes que treballen en aquest sentit, és una feina conjunta que es pot fer, però l’institut encara té tot un camí a fer i necessitarà, segurament, una mica més de temps.
Hi ha hagut alguna baixa en el comitè executiu i hi qui apunta que hi hauria motius lligats al fet de no poder fer tota la feina que en un principi es pensava. Ho ha copsat?
No, jo crec que no, la realitat és que tant la situació de la Montserrat Ronchera com també la de l’Esther Font, ve donada per d’altres circumstàncies personals i en cap cas per això. També és cert, i no és el primer cop que amb la trajectòria que tinc he vist, de vegades formes part, ja sigui des de l’àmbit més polític o de les institucions, i voldries fer moltíssimes més coses. Això sí que és cert, però clar, com deia, necessitem un temps de creació, d’estructura i d’un dibuix per arribar i treballar això d’una manera més àmplia. A mi no m’ha arribat en aquest cas que hi hagués una situació de decepció en aquest sentit, al contrari, moltes ganes de treballar, la comissió executiva va començar fent reunions mensuals i molt ràpidament van dir que tenien molta feina, i que això havia de ser quinzenal, per tant és un espai molt dinàmic i de molta activitat i la comissió també té una part activa de poder fer coses, no és únicament una feina de la secretaria general.
Parlàvem abans del relleu amb la Montserrat Ronchera. Ella va posar molt el focus en intentat aconseguir dades. Com està aquest procés? Què s’ha fet i què falta per fer?
Falta bastant, jo crec que la part de l’observatori és molt important perquè poder treballar amb Estadística i també amb la secretaria d’Estat d’Igualtat i l’AR+I ens dona aquesta visió de recollida de dades quantitativa i la part més qualitativa. Per la seva part, la Montse va fer una feina ingent de demanar als comuns molta informació en molts aspectes i per poder començar a tenir aquesta foto de quantes dones utilitzen un servei, quantes dones ocupen l’espai cultural, quantes dones ocupen l’espai econòmic i totes aquestes preguntes que ens fem i que voldríem començar a recollir. Aquest any aquesta feina tornarà a ser-hi, per tant veurem, a poc a poc, com anem creant aquesta base de dades que hauria de ser dinàmica i continuada per saber on focalitzar-nos. Però evidentment ha sigut una feina ingent en aquest sentit i em consta que també ho és pels organismes quan els preguntes.
Però una mica s’ha avançat.
El positiu de tota aquella feinada que va haver-hi de seguiment és que en el moment que la inicies ja fas que les institucions i els organismes prenguin consciència i aleshores quan han de dissenyar un altre tema ja pensen que en algun moment l’institut els demanarà com tenen les dades segregades perquè les voldrà recollir per poder fer aquest informe anual, i començar a dibuixar aquesta foto. Jo crec que encara aquest any no trobarem grans canvis perquè costa, i hi ha alguns espais en què aquesta informació no hi és, però sí que sé que ho tenen present. Jo crec que ho anirem recollint i des de l’Observatori d’Igualtat a més a més ho podrem anar plasmant d’una manera més estandarditzada perquè el que volem és que la dada també sigui útil i tingui sentit. Haurem d’insistir.
“La llei és ambiciosa perquè hi hagi un institut que pugui fer una feina important d’acompanyament, de formació i de molta conscienciació, però necessitarà una mica més de temps”
A banda de tota aquesta feina que ja està engegada, quines són les prioritats que es fixa com a secretària general?
Hi ha una sèrie de dossiers que la Montse tenia iniciats i jo penso que continuen sent importants i prioritaris per la comissió i també per mi mateixa. Un és el tema d’insistir en les formacions, en capacitar i habilitar en molts aspectes. El tema de treballar conjuntament amb Fiscalia, Batllia i policia, les qüestions de tots els protocols, també el SAAS, evidentment la secretaria d’Estat i Igualtat, pel tema de la formació del seguiment i l’atenció i la detecció dels casos de violència de gènere i com tot aquest procés, des que es detecten, com arriben i com després es fa un seguiment. S’està treballant amb la universitat i amb tots aquests agents que deia per fer uns dossier i uns textos que siguin importants per tenir una formació continuada establerta a la universitat, de tal manera que, en un any no passarà tothom, però esperem que això continuï.
Què més?
Les formacions a través de les administracions públiques en termes de perspectiva de gènere continuen sent importants i les campanyes i el treball amb els educadors, i quan dic educadors no parlo únicament dels sistemes educatius, sinó també de com abordar aquesta qüestió de les violències i els estereotips dins de les escoles però també dins dels punts joves. Crec que es requereixen recursos per poder tenir eines adients a l’hora de tractar amb els nostres adolescents i tractar molts aspectes de la vida en societat que està molt afectada per aquest biaix d’estereotips i aquest biaix de gènere que, desgraciadament, cada cop s’està polaritzant més i que hi ha coses que tornen a anar cap enrere.
Aquí volia incidir perquè estem veient nanos joves amb unes conductes que fa uns anys donàvem per superades i ara sembla, com deia, que fem passos enrere. Com s’ha de tractar? Què es pot fer?
Això serà una prioritat segur, perquè al final, si volem una societat més igualitària i més justa, passa perquè també aquells que construeixen aquesta societat convisquin amb aquests valors i amb aquests principis, que al final són valors universals, aquí no estem parlant d’idiologia, són valors universals que compartim i que se centren amb el respecte i el fet de tractar-nos tots i totes amb igualtat de condicions. Aleshores, sota aquestes premisses, com establim aquestes relacions? És veritat que hi ha uns passos enrere importants. Ho veiem també amb molta dificultat, a vegades, que els propis adolescents entenguin on és el risc, on és el problema, per què no veuen que no hi ha res dolent amb tot això? I com pot ser que no vegi que hi ha quelcom dolent en vexar algú que tens al costat únicament per ser diferent o per ser dona, o per tenir una altra tendència sexual, és que no té sentit, ataca molt els nostres principis de llibertat, d’igualtat... I sí, sí, anem enrere.
En algunes enquestes a Espanya, per exemple, els més joves són els que tenen posicions més radicals, per exemple, contra els moviments feministes.
Se senten atacats. Jo crec que hi ha una confusió molt gran en entendre que al final el feminisme ha sigut una lluita de diferents corrents que han treballat per tenir aquesta igualtat. I avui en dia, més que una ideologia i un corrent, és un tema totalment reconegut amb els drets humans, és una qüestió de drets humans el fet d’entendre que ens hem de tractar amb aquest sentit. I és molt curiós, perquè quan tu a algú li preguntes però què és el que et molesta que jo defensi aquesta igualtat? És que t’agrada que et tractin amb desigualtat? ‘No, no, jo no estic dient això’. Què estàs dient, aleshores? Que vols que les dones cobrem menys? Què vols que les noies que estudien el mateix que tu no les tractin amb igualtat? És que tu quan camines pel carrer i veus tres noies darrere has de creuar cap a un altre costat perquè tens por i no saps qui són? Desgraciadament passa, les dades de violència, d’agressions, de limitació econòmica, de maltractament psicològic, és que estan creixent. Per tant, aquí hem de tenir molta cura amb això perquè tenim un problema de base que no s’entén quan això succeeix on és el problema i el risc per cap de les parts. Ni per part de les noies ni per part dels nois, hi ha una nebulosa enorme i hi ha molta feina a fer.
“El feminisme, avui, més que una ideologia i un corrent és una qüestió de drets humans”
Una feina que entenc que s’ha de fer més enllà de les escoles.
Jo crec que s’ha de fer a tots nivells, començar a tractar aquesta qüestió dels estereotips des de primària és superimportant i després començar a tractar també els temes d’assetjament i de violència, tant des de les escoles, com des dels punts joves, com des de tots aquells centres on els joves es relacionen, però fins i tot al qualsevol altre espai. I per això també necessitem un esforç per part dels adults perquè hi ha molta negació amb aquesta qüestió, com si no hi haguessin riscos, però els resultats de l’increment de les violències i les agressions mostra que hi ha un problema també entre els adults a l’hora d’identificar i d’afrontar aquestes situacions.
D’agressions sexuals en va parlar el fiscal el dia de l’obertura de l’any judicial, advertint d’un increment important de casos. 23 violacions el 2024, pràcticament dues al mes. La ministra va apuntar la possibilitat d’incrementar l’edat de consentiment com a mesura per combatre-ho. Com ho veu?
Aquesta és una mesura que surt quan la Montserrat Ronchera fa la presentació al Consell General i està en l’informe que es presenta des de l’IAD, que s’hauria d’apujar aquesta edat, igual que s’ha fet en altres països. Aquesta pot ser una mesura, però hem de tenir en compte que això no ho arreglarà tot. Normalment tenim tendència a pensar que les lleis, les prohibicions acabaran arreglant una situació i aquí l’única qüestió que ho arreglarà és molta formació i molta educació i molta campanya per fer entendre on estan els riscos i els problemes i com s’ha d’actuar i reaccionar. Una de les coses que ja es va fer van ser uns petits mapes de recursos que hem publicitat en alguna ocasió i que intentarem aquest any tornar-los a distribuir a molts llocs perquè, a més a més, ens trobem en situacions complexes.
Per exemple?
Per exemple, amb dones migrants que arriben al país, i quan dic migrants vull dir totes les que arriben en un nou entorn, on no tenen xarxa i que es poden trobar en situacions difícils i no saben on acudir. Per tant, l’institut pot ser una referència però nosaltres intentarem publicitar molt més els recursos que hi ha al país. I crec que és el que també està costant més, que coses que ja es fan no es coneixen prou i per tant no s’utilitzen. Incrementar la informació també fa que incrementin els casos, segurament abans no s’identificaven de la mateixa manera, no es tipificaven de la mateixa manera, i crec que encara hi ha una feina aquí. Aquesta formació que estem treballant conjuntament ajudarà molt.
En què exactament.
En alguns titular als mitjans, per exemple, quan es parla de doble agressió. Evidentment cal conèixer tots els casos, però resulta que quan agredeixen a una dona, si no crida i es defensa, es qüestiona perquè no s’ha defensat, però si es defensa ja no és violència de gènere, sinó una doble agressió. Hem d’estar prou preparats per entendre en quin moment una dona està patint una agressió i una situació de violència de gènere i identificar-la en el sentit que no pot ser que perquè es defensa desaparegui aquest factor. Sovint, quan rasques una mica veus que dones que arriben a aquesta situació ja porten al darrere tota una història que pot ajudar a identificar aquesta situació de violència. Per tant, si deixem de comptabilitzar els casos com a dobles agressions i sabem identificar quines són de violència de gènere i quines no ho són segurament els nombres de casos de violència de gènere incrementarien. Per tant és molt important identificar-los, igual que la violència vicària o altres d’aquestes agressions que també són molt importants.
No és fàcil.
És complex, cal informar dels recursos i això incrementarà el nombre de dades segur, però també ens ajudarà a definir polítiques i accions més dirigides i més encertades a l’hora de poder acompanyar. Que jo crec que és superimportant la idea que el paper de l’institut sigui acompanyar, acompanyar les empreses quan han d’entendre que els plans d’igualtat poden fer que la seva empresa funcioni millor i que tothom se senti més còmode, que disposar d’un pla d’assetjament o d’un protocol intern també dona garanties i seguretat a tothom que sap que hi ha algú que si succeeix alguna cosa hi pots acudir, per tant tothom se sentirà més còmode. La idea és entendre, que al final, pel que treballem és per això, per acompanyar, per acompanyar les dones que ho necessiten cap als recursos que ja estan establerts i conscienciar, conscienciar moltíssim.
Lligat al tema de les violències hi ha un problema també en el cas dels joves amb la pornografia, que acaba sent la seva via d’accés al sexe i acaben reproduint conductes violentes. Això també es treballarà?
Sí, jo penso que aquí continuarem treballant amb aquesta direcció també conjuntament amb la secretaria d’Estat d’Igualtat i també amb temes d’Educació. Des de l’Institut ja es va crear anteriorment una petita taula de reflexió amb alguns agents que de manera individual volien traslladar-nos aquests neguits que hi havia, i una de les reflexions és que evidentment si a alguna cosa hem d’afrontar és que disposem d’unes eines tecnològiques que ni nosaltres ni els nostres pares vam créixer amb això. Tot això ens arriba a tots de nou, ens dona accés a moltíssimes coses, a molta informació bona i a molta informació dolenta i per tant hi ha molts problemes de com hem d’entendre les relacions sexoafectives i això implica el que comentava.
“El consum de pornografia explícita que implica agressions cap a les dones té una vinculació directa amb l’increment de la violència envers les dones i l’assetjament, sense cap dubte”
I l’accés és molt fàcil.
L’accés a la pornografia no cal ni buscar-lo, t’apareix. Però a nivell global, o europeu, com a mínim, crec que hi ha molta voluntat de regular-ho de manera més contundent perquè al final no és normal que tot això t’aparegui perquè el sistema ho reprodueix. En aquest sentit l’opció que dona Andorra Telecom de control és una molt bona eina que pot ajudar. Però com deia abans, si comencem a negar que això passa i ens pensem que a casa meva amb els meus fills no passa, cometem un error perquè no podem negar les dades aclaparadores del que està succeint, i el coneixement que tenen de la pornografia explícita que a més a més, la gran majoria, introdueix violència i agressió envers la dona. Això els dona una imatge del que poden ser les relacions sexoafectives que genera frustracions i altres aspectes de salut mental a posteriori que haurem d’afrontar i que ja es veuen. I sense cap dubte això té una vinculació directa amb l’increment de la violència envers les dones i l’assetjament. Sense cap dubte.
Al sector privat, com se’l motiva per aplicar mesures? Penso en els plans d’igualtat, que s’han anat allargant els terminis per implementar-los, per exemple. La sensació és que no se li dona prou importància a totes aquestes mesures.
És complicat i jo penso que aquí hem de tenir prou mà esquerra per ajudar que s’entengui i es vegin els beneficis de tenir-ho. La vida de cada empresa és complexa, els privats al final s’aixequen al matí per fer la seva feina i si el teu entorn laboral està bé, hi ha coses que no te les qüestiones. Però hem de fer entendre la necessitat de disposar d’aquests plans i protocols, perquè avui està tot molt bé, però no saps com creixeràs i cap on aniràs i potser després ja no està tot tan bé. Crec que encara no s’ha entès prou que a vegades, quan fas un pla d’aquestes característiques, hi ha moltes coses que quan pares i t’asseus a valorar-les, t’adones que no te les havies plantejat mai. I això els fa veure que si volen créixer, per exemple, és una qüestió que s’ha de tenir en compte.
En quin sentit?
Està més que demostrat que les empreses que disposen de consells d’administració diversos, que no hi ha únicament un sol gènere, els resultats econòmics són molt bons perquè tens diferents visions i si les escoltes, et pot fer millorar les teves vendes. No són coses que vagin en contra de les empreses han d’entendre que això millora la seva relació interna i pot millorar també els seus resultats. Evidentment que cal un esforç, i és veritat que hi ha molta regulació i per tant se’ls acumulen coses, per això també un veuen com una càrrega. I aquí potser sí que faig una mica una crítica, i és que s’ha acabat delegant a companyies externes l’elaboració dels plans per poder complir amb la norma, però realment els plans d’igualtat s’haurien de treballar internament perquè és així com tu li dones aquest benefici i aquest retorn en les relacions dels teus treballadors i amb el funcionament de l’empresa. Ara haurem de veure, perquè és una feina compartida entre la secretaria d’Estat i l’institut, haurem de revisar aquests plans i veure com es poden implementar.
I sancionar a qui no compleixi?
La voluntat no és acabar sancionant a tothom, jo crec que hem d’afluixar una mica, ens hem de relaxar i entendre que aquests plans es fan amb aquesta voluntat de generar entorns més segurs i també més inclusius.
“Hem de tenir prou mà esquerra per ajudar que s’entengui i es vegin els beneficis de tenir plans d’igualtat i protocols d’assetjament”
Entrant en temes més concrets. L’IAD defensa un avortament al país i cobert per la CASS?
Nosaltres no hem tractat aquest tema encara dins de la comissió executiva, però ja es va manifestar un posicionament i l’institut aquí el que ha de defensar és el fet de la salut, de la seguretat sexual i reproductiva de les dones i això també passa per un respecte dels drets de les dones a poder prendre la seva pròpia decisió i fer-ho amb les millors circumstàncies i sempre protegint la seva salut. Aquesta ha de ser la línia. Al final hi ha una línia marcada i l’institut té les competències dins de la llei de poder fer seguiment dels convenis internacionals i d’allò que el país ha de complir en aquest aspecte. En relació amb l’avortament la norma internacional s’ha manifestat, la despenalització s’ha de fer, és la recomanació que s’ha de complir i que nosaltres des de l’institut hem de demanar a les institucions que això passi perquè hi ha una recomanació internacional. Per tant, hi ha tota la part de la despenalització i després la part de com ho encabim amb la regulació interna, amb la Constitució que tenim. Entenem que això està allà, però en aquest cas l’institut no regula. Ara bé, l’institut ha de demanar que això es compleixi i que per tant, les garanties de respectar el seu dret a triar i que aquesta protecció de la salut de la dona existeixi. I ha d’existir al país, amb el que som com a país. Perquè hi ha altres tipus d’aspectes de salut mèdica que tampoc els tenim.
I ara en quin punt es troben?
L’institut ara mateix està a l’expectativa de conèixer com evolucionaran les modificacions legals que es volen plantejar. Entenem que la despenalització estarà contemplada i veurem com es redacta, al final, aquest text per donar aquesta cobertura sanitària i aquesta garantia dels drets de les dones a d’escollir.
Però l’institut defensa que aquesta pràctica es pugui fer al país?
L’institut defensa que les dones estiguin cobertes i protegides. Que es pugui fer al país ho determinarà el sistema mèdic i sanitari que tinguem.
I Judith Pallarés què defensa?
Judit Pallarés ha dit moltes vegades el que defensa i aquí no parlo com a Judit Pallarés. L’institut defensa complir amb les recomanacions internacionals, que són les que són, i per tant, veure com aquesta legislació avança, però evidentment ho hem de fer el més fàcil possible. Si és possible fer-ho en territori andorrà, s’ha de fer en territori andorrà, però som conscients de la Constitució que tenim i per tant hem de veure com el legislador acaba de definir aquest text. I quan parlem de l’avortament, parlem d’interrupció voluntària de l’embaràs i de la interrupció involuntària de l’embaràs que succeeix en casos de risc molt alt i que hi ha dones a qui no s’ha atès. Això no pot ser, aquesta atenció mèdica s’ha de produir al país i al territori. No sabem si el text definirà quins són els supòsits d’una interrupció voluntària i què succeeix amb una interrupció involuntària. Crec que haurem d’esperar a veure quin és el text, com es presenta i l’institut opinarà en el moment que tinguem el contingut i el redactat.
Parlant de convenis internacionals, fa pocs dies es va anunciar que finalment es traurà la reserva que hi havia fins ara amb l’article de les indemnitzacions per a dones maltractades. Com ho valora?
En positiu. Era una reserva que va ser debatuda amb anterioritat, però penso que és un mal debat perquè la realitat és que una dona en aquestes circumstàncies, si l’agressor no està donant-li cap compensació al final té acompanyament per part de la institució i té un acompanyament econòmic. Però penso que és una bona notícia que es pugui treballar en aquest sentit i que s’aixequi la reserva. I repeteixo, al final, l’obligació de l’institut és vetllar perquè les declaracions internacionals es compleixin.
Pel que fa a queixes o denúncies per situacions de discriminació. N’han rebut?
Sí, alguna. Ens ha arribat alguna consulta directa per correu electrònic d’algú que considera que està patint assetjament laboral i a més, vinculat a una situació de gènere. No en tenim moltes, però alguna consulta sí.
Abans d’acabar li volia demanar també pel seu nomenament i les crítiques que va despertar. Què diria als que ho veuen com un favor polític o una porta giratòria?
Temps al temps. La feina ja demostrarà si em tocava estar-hi o no. Al final el procediment està marcat per llei, és un nomenament i el cap de Govern va nomenar també la Montserrat Ronchera i també va tenir crítiques. Jo penso que a vegades allò fàcil és criticar i al final ja veurem si em corresponia o no, però és molt fàcil reaccionar d’aquesta manera davant d’un nomenament. Al final estic contenta perquè les persones que ho han criticat han volgut fer un punt d’aquesta qüestió però per altra banda hi ha moltíssimes persones que estan contentes que estigui al capdavant de l’institut. És una feina que no és que únicament em fes il·lusió el tema i treballar-lo, sinó que m’agradaria demostrar que ho podré liderar.
Era la presidenta d’Acció, un partit que dona suport a Demòcrates i amb qui s’han presentat conjuntament a les eleccions. Això pot condicionar la seva tasca al capdavant de l’IAD? Amb ingerències polítiques, per exemple?
No, no ho crec. Primer perquè no he tingut cap tipus d’ingerència, les meves funcions estan marcades a la llei i per tant és el que he de mirar de complir. Potser hi ha qui pensa que sí, segurament pel tema que comentàvem abans sobre l’avortament, que diguin que ara ja no el defensaré. Però tampoc té sentit perquè políticament jo ja vaig defensar l’avortament i vaig defensar i com a Judit Pallarés sempre he dit, i com a persona de pensament liberal, que quan tu t’aixeques al matí les decisions les prens tu digui el que digui la llei, digui el que digui la Constitució i digui el que digui ningú. I això en el sentit de prendre una decisió de si has de tirar endavant amb un emparàs o no és així aquí i arreu i la història demostra que les dones prenen aquesta decisió per si mateixes quan l’han de prendre. Per tant, no hi ha massa més a dir. És una decisió personal i individual. Aleshores, què li correspon a la institució i què ens correspon a tots dins d’una societat com en la que vivim? Doncs garantir i donar el dret a què aquesta decisió quan es pren sigui de la millor manera i amb la màxima protecció possible. No com passava fa anys enrere de fer barbaritats i de posar en risc la vida de les dones. Entec la Constitució que tenim i l’arquitectura jurídica és complexa i és el gran repte, però ja ha sortit en enquestes que la gent està a favor de la despenalització i per tant, a les institucions l’únic que els correspon és garantir que això es faci amb la màxima seguretat.
Per tant es podrà fer treball amb independència tot i ser un nomenament polític?
És que treballo amb tota la independència. Des que estic aquí no he rebut cap trucada per modificar res absolutament del que decidim, jo no em dec a una situació política. De fet crec que precisament, part de les raons que porten a nomenar-me per aquest lloc és la meva defensa dels drets de les dones. I crec que és un dels requisits per poder ocupar aquests llocs.
Comentaris (40)