Per què es jubila?
Tinc més de vuitanta anys. Altres estan morts ja.
Ha arribat el moment, doncs?
Bé, l’any passat ja volia deixar el càrrec, però el govern de les Filipines em va demanar que continués un any més. I vaig acceptar.
Per què va assumir el càrrec?
Fa cosa de trenta-sis anys, la meva dona va instal·lar-se a Andorra. En aquell moment, vaig adonar-me que si ella volia baixar a la Seu, no podia. No li estava permès perquè necessitava un visat. D’alguna manera, estava a atrapada a Andorra, ja que passava el mateix amb França. Els filipins que vivien al Principat estaven bloquejats. Era una època en què baixar a Espanya implicava, primer, anar a França i visitar un consolat espanyol per demanar un visat; aleshores, ja es podia entrar a Espanya. Ara bé, l’entrada a França per aconseguir el visat es feia il·legalment, és clar. Vaig acceptar el càrrec per desencallar tot aquell embolic.
Per evitar que haguessin de fer la peripècia, córrer aquell risc.
Sí, perquè, a més a més, un visat no te’l donen per a tota la vida. Dura uns mesos. Després cal renovar-lo. El risc s’havia d’assumir sovint. Estic parlant del període anterior a l’espai Schengen. De fet, tenia un amic suís que també tenia una dona filipina i es trobava en la mateixa situació. Una situació insostenible. Vaig utilitzar els meus contactes polítics per solucionar aquesta història.
“Fa cosa de trenta-sis anys, la meva dona va instal·lar-se a Andorra. En aquell moment, vaig adonar-me que si ella volia baixar a la Seu, no podia. No li estava permès perquè necessitava un visat. D’alguna manera, estava a atrapada a Andorra, ja que passava el mateix amb França. Els filipins que vivien al Principat estaven bloquejats”
I ho va poder resoldre amb certa rapidesa?
No, no. Es va trigar temps a signar un conveni trilateral entre Andorra, Espanya i França perquè les persones amb permís de residència poguessin viatjar als països veïns sense visat [es va signar l’any 2000]. El que vaig fer jo va ser, simplement, iniciar el camí per trobar una solució. Sovint, els polítics desconeixen els problemes reals, concrets, dels ciutadans.
Entenc que la comunitat filipina se sentia desemparada, desatesa.
En aquella època, finals dels anys vuitanta, Espanya i França no tenien ambaixada al país. Recordo una situació que pot exemplificar el que passava. La meva dona, amb dos dels meus fills, havia de tornar d’Itàlia i va demanar un visat per poder aterrar a Barcelona i pujar cap a Andorra. Ella tenia passaport filipí, però quan va arribar a Barcelona i va presentar el visat, els agents de l’aeroport van pensar-se que era fals; no la deixaven entrar a Espanya perquè no existia cap ambaixada d’Espanya a Andorra. Va haver d’esperar tres hores per sortir. Jo estava fora de l’aeroport esperant també. És una experiència concreta de la problemàtica.
L’afectació personal el fa implicar-se plenament.
Aquesta problemàtica, aquesta història, no només afectava una persona. N’hi havia diverses d’afectades. Persones que no podien sortir del país o retornar-hi. Calia, per tant, crear alguna cosa. I és, aleshores, quan fundo l’associació Filand [ara Philand] amb la meva dona com a presidenta. L’associació permetia que la comunitat filipina pogués interactuar, compartir dificultats, parlar...
Per què va decidir instal·lar-se a Andorra?
És tota una història. Quan encara no havia acabat el batxillerat a Alemanya, durant els meus divuit anys, jo i un amic vam voler viatjar a Barcelona per carretera. Vam passar per Luxemburg i París i vam acabar entrant a Andorra. L’arribada al país va ser de nit ja i vam tenir sort de trobar un càmping per descansar i dormir. Quan em vaig despertar, vaig veure les muntanyes, el cel blau, un sol que era fort... Era tot molt bonic i em vaig dir que m’hi quedaria a viure en algun moment. D’aquella primera visita, també en recordo un restaurant a la zona de La Rotonda en què actuava un mag. Jo tenia nocions ‘amateurs’ de màgia i vam parlar una estona. L’endemà em va acompanyar al Pas de la Casa i vaig tenir por durant el trajecte perquè la carretera d’aquella època no és la d’avui. El meu amic i jo només volíem passar per Andorra per arribar a Barcelona, el destí final, però vam acabar quedant-nos una setmana al país per explorar-lo.
Recorda l’any?
Sí, el 1962. Finalment, vam arribar a Barcelona i vam retornar a Alemanya.
I quan arriba la instal·lació definitiva?
M’instal·lo al Principat el 1974. Vaig decidir, quan vaig acabar els estudis, que volia viure aquí, passar la meva vellesa, gaudir d’aquesta tranquil·litat.
“Quan encara no havia acabat el batxillerat, jo i un amic vam voler viatjar a Barcelona per carretera. Vam passar per Luxemburg i París i vam acabar entrant a Andorra. L’arribada al país va ser de nit ja. Quan em vaig llevar, vaig veure les muntanyes, el cel blau, un sol que era fort... Era tot molt bonic i em vaig dir que m’hi quedaria a viure en algun moment”
Quina Andorra es va trobar?
Vaig arribar a un país rural, on l’agricultura i la ramaderia tenien un pes molt important. Un país que m’oferia calma per poder fer la meva feina sense gaires interferències externes.
A què s’ha dedicat professionalment, per cert?
Soc periodista. [Em mostra les acreditacions professionals d’Alemanya i de Liechtenstein].
I exercia la professió des d’aquí? En mitjans alemanys?
Sí, des d’aquí, amb tranquil·litat. Treballava per mitjans alemanys i suïssos.
Quina evolució ha vist d’Andorra?
Quan vius aquí, no te n’assabentes gaire, de l’evolució. No te n’adones. Però, si vols, puc dir-te dos punts negatius d’aquesta evolució...
Digui, digui. La crítica negativa sempre ven.
Una cosa negativa és que ja fa anys que no puc comprar aquest tabac [es retira de la butxaca un paquet de tabac de la marca Danske Club, varietat ‘black luxury’]. Ara l’he de demanar sempre per correu. Encarregar-lo a Alemanya i que me’l portin. Comprar-lo aquí seria més econòmic que fer-me’l enviar, és clar.
I el segon punt?
El segon punt és que no he aconseguit que amb el permís de residència els filipins que viuen a Andorra puguin viatjar per Europa sense la necessitat de presentar un visat, com sí que és possible a Espanya i França. És una de les coses que no he assolit. Avui, encara es necessita un visat per anar a Roma o a Berlín. Vaig acceptar el càrrec de cònsol per, entre d’altres coses, solucionar aquest i altres temes.
És una espina que té clavada?
Sí, i et donaré un altre exemple. El cas d’una resident filipina que va voler viatjar fins a Manila. Per fer-ho, va baixar fins a Barcelona, des d’on havia de volar fins a Amsterdam perquè no hi havia vols directes entre Barcelona i Manila. El vol que sortia de Barcelona, però, es va ajornar i la resident va perdre la connexió. Arribada a Amsterdam, la companyia aèria li va oferir una nit d’hotel per compensar. Els agents holandesos, però, van adonar-se que no tenia visat per quedar-se a Holanda, tot i que ella no pretenia quedar-s’hi. El cas és que va haver de tornar a Barcelona. Sense visat, estava totalment descoberta malgrat que només fos una escala. Va perdre el temps i va perdre els diners del viatge.
“El meu desig és que al text de l’acord d’associació s’inclogui un punt, una clàusula, en què es digui que els residents filipins a Andorra poden viatjar als països de la Unió Europea com ho fan a Espanya o França, sense visat”
Creu que hi ha alguna possibilitat de solucionar aquesta situació, encara que vostè no l’hagi pogut resoldre?
El meu desig és que al text de l’acord d’associació s’inclogui un punt, una clàusula, en què es digui que els residents filipins a Andorra poden viatjar als països de la Unió Europea com ho fan a Espanya o França, sense visat. Ja he explicat moltes vegades aquesta situació al Govern, però és complicat. El Govern diu que ho farà després de l’aplicació de l’acord, si és que es valida. Crec, però, que és important que aquest punt s’inclogui com més aviat millor perquè després no es faran modificacions. O es fan abans o no es fan mai. No sé si la persona que em rellevi ho podrà solucionar. Aquest és el principal problema de la comunitat.
Com li va arribar la proposta d’ocupar el càrrec de cònsol? Qui li va proposar?
Abans de parlar del càrrec de cònsol, hauríem de retrocedir fins a la fundació de Philand perquè també vam haver d’esperar un temps per aplegar-nos oficialment, ja que fins a un determinat moment els estrangers no podíem establir una empresa o una associació al Principat. Andorra, a més, va trigar molt a tenir relacions diplomàtiques amb les Filipines i, a meitat dels noranta, ja hi havia dos-cents filipins instal·lats aquí. Jo mateix vaig viatjar tres vegades a Madrid per proposar a l’ambaixador de les Filipines establir relacions oficials amb Andorra. Per aconseguir-ho, vaig haver de passar per tres ambaixadors. El tercer va accedir. En aquell moment, recordo que l’ambaixador andorrà a Espanya era en Juli Minoves. D’això deu fer-ne uns 25 anys. Uns anys després, el 2007, des de l’ambaixada de les Filipines se’m va proposar el càrrec de cònsol. El procés té un recorregut, però: primer és Manila qui m’ho proposa i, havent acceptat, és Andorra qui ha de donar el seu vistiplau. El 2007, a més, érem només cinc cònsols a Andorra.
També va ser el període en què es va formar una mena de ‘club de cònsols’, oi?
Sí, juntament amb Enric Palmitjavila [cònsol honorari d’Alemanya en aquella època], vaig impulsar un ‘associació de cònsols’ per reunir-nos mensualment. Ara, Andorra ja té trenta cònsols.
Quines habilitats creu que ha de tenir algú per exercir el càrrec?
Ha de ser, principalment, un exemple moral. No ha de tenir problemes amb la justícia, no ha de deure diners... Ha de mostrar exemplaritat. La policia controla. Ha vingut alguna vegada a l’oficina, per exemple; aquesta casa, en aquest cas.
I les funcions? Quines són?
Una gran diferència entre la feina del cònsol de les Filipines i la dels altres representants és que cada vegada que un nou resident filipí es vol instal·lar al país cal traduir al català tots els documents que ha de presentar a Immigració. És una feina fonamental que, quan vaig començar a ser cònsol, no existia. Ara, en canvi, sí que cal fer-la. A més, si en algun moment aquests filipins volen tornar a les Filipines, cal traduir els documents ‘andorrans’ a l’anglès, enviar-los a Madrid i que donin el vistiplau per poder retornar al país. Sense aquests papers, a més, tampoc podran sortir de les Filipines per venir a Andorra novament encara que tinguin residència. Tot és molt complicat. Burocràcia abundant i estúpida. Estic content perquè ja no hauré de fer aquesta feina. Un és cònsol perquè vol, per voluntat, no s’espera una retribució.
“Andorra és la meva pàtria, no pas Alemanya. La meva llengua és l’alemany, sí, la meva feina és en alemany, però la meva pàtria és aquesta”
Com ha evolucionat la comunitat filipina al llarg dels anys?
Al principi, només hi havia deu filipins. La comunitat era quasi inexistent. Aquests pocs filipins feien feines de la llar. S’ocupaven dels nens, de la gent gran... Eren recomanats entre la comunitat perquè feien, i fan, la feina molt bé. Això ha canviat i ara són les famílies andorranes les qui contacten els filipins per donar-los feina. No es queixen molt i són responsables. No donen problemes. És una comunitat seriosa. Ara bé, la comunitat filipina és respectada perquè és treballadora i fiable, no per la meva feina. Jo l’únic que vaig fer va ser iniciar una tasca representativa amb la voluntat d’ajudar.
Està integrada?
Sí, sens dubte. Anem per la tercera generació ja. I molts filipins de tercera generació ja tenen el passaport andorrà. Més enllà dels treballs a la llar, alguns treballen a la policia... A cada sector hi ha, com a mínim, un filipí. Encara que hagin nascut aquí o tinguin passaport andorrà, però, molts encara tenen cor filipí. El dinar i el sopar a casa és cuina filipina.
Vostè és alemany, nascut en una república federal. S’ha sentit còmode amb la forma d’estat del Coprincipat? La comprèn? D’alguna manera, vostè és un ‘outsider’...
Andorra és la meva pàtria, no pas Alemanya. La meva llengua és l’alemany, sí, la meva feina és en alemany, però la meva pàtria és aquesta. I la forma d’estat d’Andorra és única al món. És bo, a més, des de la perspectiva del màrqueting, que Andorra continuí sent un país únic al món. La gent està disposada a visitar un país únic, fer turisme, gastar-se els diners. Cal conservar-ho. És important dir, també, que hi va haver un moment en què, des del Vaticà, es va qüestionar el Coprincipat perquè hi ha una llei que impedeix que qualsevol càrrec eclesiàstic sigui cap d’Estat. Se sabia, a més, que si la figura del Copríncep episcopal queia, la reina Letizia estava disposada a ocupar-se del 50% del Coprincipat. Ara bé, la sortida del Copríncep episcopal no és possible perquè, en conseqüència, el Papa també hauria de deixar de ser cap d’Estat del Vaticà. És cert que alguns polítics i una part de la ciutadania rebutgen la forma del Coprincipat perquè pensen que el país avançaria millor sense ella, però no és una postura intel·ligent.
Comentaris (5)