Què li ha permès o què creu que li permetrà la victòria al programa de TV3, ‘Joc de Cartes’?
Per començar, molta polèmica [riu]. Entenem que aquest tipus de programes et poden portar una mica més de gent. La Cantina té l’espai que i afortunadament sempre hem treballat bé. Està clar que haver sortit en el programa fa que parlin de nosaltres i et pot portar coses bones i també de dolentes.
“Si haguessin emès tot el diàleg no hauria sortit tal com es va veure per televisió. Ara bé, jo soc una persona que sempre he anat de cara i seré així fins al dia que em mori”
Les xarxes socials no paraven de bullir després de l’emissió del programa i assenyalaven el seu caràcter fort. Com s’ho ha pres?
El primer que he de dir és que el ‘Joc de Cartes’ és un xou. Fem cuina i ells necessiten una audiència que l’han d’aconseguir en diversos aspectes. Totes les meves frases es van produir en unes converses d’una mitja hora al final de tots els àpats. Si haguessin emès tot el diàleg no hauria sortit tal com es va veure per televisió. Ara bé, jo soc una persona que sempre he anat de cara i seré així fins al dia que em mori. No m’importa gens el que diguin de mi les xarxes socials perquè sé com soc. He participat amb molt de gust i amb l’equip del programa m’he sentit molt còmoda. He reaccionat en determinades situacions perquè havia rebut de fons molts insults.
Per què decideix participar en el programa?
Un dia em truca TV3 i em penso que és una broma i penjo el telèfon. Em tornen a trucar i com que no en volia saber res els vaig donar el telèfon de l’Albert Coll que és el meu marit. Ens expliquen que havien trucat a diverses bordes i que estàvem en una preselecció. Si havíem quedat nosaltres vol dir que la resta havien dit que no o bé no els interessava. Estava convençuda que no volia formar-ne part. Et venen a fer una entrevista i a veure com és el restaurant. M’acabo de decidir quan ve la directora i entenc que no és un espectacle dels de Telecinco. He de confessar que no havia vist mai el programa i el començo a veure quan estem en la preselecció.
“Sigui una borda o no és un lloc emblemàtic del país perquè ha superat seixanta anys d’existència”
La Cantina dels Racons és una borda o no?
És un tema que es fa pesat perquè en el que ens hem de centrar és en fer país. Jo no soc d’Andorra i a Portugal el terme ‘borda’ no existeix. A mi sempre m’han dit que la Cantina és una borda i tinc una foto de fa seixanta anys amb una persona que tenia una parada a l’entrada que venia alcohol. Sigui una borda o no és un lloc emblemàtic del país perquè ha superat seixanta anys d’existència. De fet, l’únic concursant que tenia un establiment que era una borda era l’Àlex Kinchella amb La Cort del Popaire.
Hi va haver molta hostilitat entre vostè, en Pep Ramos de l’Era d’en Jaume i la Paqui Pavon de la Borda Patxeta. Per què?
El Pep el conec dels restaurants i de fer càterings a Andorra la Vella. Ara bé, no el coneixia tant com per les bromes que m’ha fet i m’ha acabat faltant al respecte. Jo assumeixo que hagin editat les converses per fer espectacle. La taula negra són dues hores en les quals la Paqui no parava de dir-me que no soc d’aquí i què pensa, que no tinc una casa i que visc sota un pont? Vinc d’una família en què el masclisme no existeix. La meva àvia era molt moderna i no admeto que un home em tracti com si fos una vaca per anar a pasturar.
“M’agradaria haver anat amb altres persones, sincerament, menys amb l’Àlex perquè el considero una persona que se sap comportar i he menjat molt bé en el seu restaurant”
Creu que el que es va veure en el programa reflecteix el que és la cuina andorrana?
No. M’agradaria haver anat amb altres persones, sincerament, menys amb l’Àlex perquè el considero una persona que se sap comportar i he menjat molt bé en el seu restaurant. A Andorra hi ha una altra gastronomia, afortunadament. Recordo molts andorrans que deien que a l’Era d’en Jaume s’hi menjava molt bé i ha tingut la sort que TV3 ha ensenyat molt poc de la seva cuina perquè si realment hagués aparegut tot el que tenia Govern li hauria d’haver tancat.
Com arriba a Andorra?
Anava cap a Suïssa i havia vingut amb uns amics que s’havien casat. Això va ser l’any 1998. M’havien dit que es quedarien una setmana i allarguen la seva estada. Jo no sabia què fer. Vaig conèixer una noia que treballava a la pizzeria Angelo. Resulta que al cuiner li va passar alguna cosa i al final m’hi vaig quedar a treballar. T’he de confessar que jo era fotògrafa, tenia la meva botiga de fotografia i en aquell moment no volia saber res d’aquest món.
Què la porta a regentar el seu restaurant?
La meva filla treballava a Grau Roig i vivia a Canillo. Una vegada es va trencar un peu i jo cada dia li pujava el menjar des d’Encamp. En aquell moment vaig apreciar que a la cabanya s’hi movia quelcom i nosaltres li dèiem la ‘cabanya del tiet Sam’. Li vaig comentar al meu marit i em va dir que mirés què hi posava a la porta. Nosaltres portàvem la Bodega Poblet des del 2007. Ell em preguntava per què m’agradava tant i jo li deia que la volia regentar. Hi truco i en Manel Casas em diu que la podem veure, tot i que hi té una persona interessada. Hi vam anar i l’Albert i la meva filla em van demanar si em veia capacitada i vaig dir que sí. Una setmana després tancàvem l’acord.
Diuen que la unió fa la força i això ho podríem extrapolar en la seva relació amb el seu marit, l’Albert Coll?
El nostre cuiner a la Cantina durant 12 anys va ser l’Arturo i fa un any que va marxar a Sòria i ara qui cuina soc jo. L’Albert està al Clàssic Arans i venia els diumenges per ajudar-nos al migdia. Ell és qui en sap de cuina i entre els dos decidim.
Digui’m el secret perquè els peus de porc que fan vostès enlluernessin tant al presentador del programa.
És un plat molt complicat i quan hi havia l’Arturo els bullia en una cassola gairebé de la meva alçada. Un dia que estava enfadada se’m va acudir envasar-ne uns i posar-los al ‘Roner’, un aparell que cuina a baixa temperatura. Els hi vaig deixar 48 hores i quan els trec els poso en aigua freda amb tota la gelatina. Li vaig dir a l’Albert que havia fet una ximpleria i em va dir que possiblement no ho era. Els vam posar al forn, una estona a la brasa i ens van quedar molt bons.
La Dolors Pal quan va deixar de regentar la Borda Raubert ens deia que “l’èxit passa per no perdre les arrels i fer plats amb productes de quilòmetre zero”. Comparteix aquesta afirmació?
Completament. El meu marit fa anys que compra la fruita i la verdura cada dia a la Massana. Si poguéssim comprar la carn i el peix fresc cada dia ho faríem. Nosaltres no hauríem de tenir res a la nevera i cuinar amb el producte diari. Els temps, però, han canviat i en un restaurant que fa 98 serveis no ho pot fer. Nosaltres procurem fer cuina honesta i saludable. Cada dia faig els macarrons i el trinxat. Jo no tinc res manipulat i, per aquest motiu, triga el seu temps.
“Govern hauria de posar algunes mesures per solucionar aquest problema. Per molt que hàgim guanyat el premi no tenim personal”
El servei és un dels aspectes que s’ha de tenir en compte en qualsevol negoci i fa que el client si hi ha menjat bé hi torni. Sempre es parla de manca de mà d’obra qualificada. Com es pot solucionar?
Tots els restauradors estem passant un moment crític perquè no trobem personal. Jo estic sola a la cuina. He de pagar 20 euros l’hora als cambrers perquè no en tinc cap de fix. Govern hauria de posar algunes mesures per solucionar aquest problema. Per molt que hàgim guanyat el premi no tenim personal. No hi ha persones que es vulguin quedar. Tots hem tingut vint anys i sabem que en aquestes edats es vol viure la vida. Cada dia em ve un cambrer diferent, l’hem d’ensenyar i la resta del servei queda per a mi.
El turista que visita el país sap apreciar la cuina autòctona?
Andorra fa uns anys que té una cuina molt bona. Hi ha persones com el senyor Calbó que va fer pujar el Nandu Jubany. Això és un altre nivell. Al país es menja bé i el meu restaurant favorit és el de Ca la Lydia de Pal. És el que fa un menjar realment del país. També hi ha establiments que són una vergonya. El Principat s’ha de vendre com un país que s’hi menja bé.
Comentaris (32)