Mikel Erentxun || Músic

“Jo ara busco gaudir, fer discs bons i que la gent s’ho passi bé amb la meva música”

Va néixer a Caracas, al 1965, però va viure tota la vida a San Sebastian, al País Basc. Tot i que va començar a estudiar, i va acabar, Arquitectura, la fama de Duncan Dhu el va pillar a meitat dels anys 80. Després d’haver sigut cantant de la mítica banda de pop-rock espanyol, va començar en solitari, gravant gairebé una vintena de discs. Al 2021 va presentar el darrer, ‘Amigos de guardia’, on fa un recorregut pels 35 anys de la seva trajectòria.

Mikel Erentxun
Mikel Erentxun

Al micròfon de Duncan Dhu va omplir estadis, va cantar davant de 100.000 persones. Aquest divendres, Mikel Erentxun, ho farà en solitari (amb una banda, això sí), per a unes 500 persones a l’Auditori Nacional, com a part de la Temporada 2022. Són 37 anys de carrera per al cantautor que han quedat recollits dintre de ‘Amigos de guardia’, on compta amb la col·laboració de diversos artistes que donen una perspectiva diferent a moltes cançons mítiques, i altres no tant.

Els anys daurats han passat, i ni Erentxun ni la seva música són el que eren. I no en el sentit dolent de l’expressió, sinó, simplement, diferent. És evident que 37 anys de trajectòria han de comportar canvis, forma part de l’evolució humana. Però el cantautor ho porta amb dignitat, fent rememoracions, però sense caure en la melancolia més pura. Ha comptat amb 20 col·laboradors, artistes reconeguts al panorama espanyol, com Enrique Bunbury, Andrés Calamaro, Coque Malla, Leiva, Zahara, Anni B Sweet, Iván Ferreiro, Amaral, entre altres. Tot un repertori de veus de generacions i estils diferents, que s’han unit per recordar tot un camí recorregut.

Però, no tot, s’han deixat al tinter grans èxits. ‘Cien gaviotas’ o ‘Una calle de París’ no sonen en ‘Amigos de guardia’. Això sí, ho faran en directe, on l’artista fa tot un recorregut, de nou, per la seva carrera. Canta cançons de Mikel Erentxun, però també de Duncan Dhu. Al final, no deixa de celebrar que fa 35 anys, almenys al 2020, de la publicació del primer disc d’estudi del grup. Per tant, si es volia rememorar com cal, s’havia de comptar amb tot. Sigui com sigui, Erentxun torna a Andorra de nou per oferir el millor de sí mateix.

Abans de res, ja has estat abans a Andorra, veritat?

Sí, un parell de vegades. Vaig estar amb Duncan Dhu, a l’any 87 o 88, més o menys. Després ja he estat com a Mikel Erentxun a l’any 2004. Realment fa moltíssim que no toco a Andorra. He estat esquiant, però cantant dos cops.

Aleshores una mica sí que coneixes el país.

Sí, sí, he fet turisme per allà.

Tocaràs a l’Auditori Nacional, que té un aforament d’unes 500 persones aproximadament, és molt íntim, no sé si és la idea que tenies per a ‘Amigos de guardia’.

És perfecte, portem com 15 concerts ja, i els primers vuit, que van ser una mica les presentacions oficials, van ser a auditoris una mica més grans, però amb la gent asseguda. Ara hem començat a fer festivals, i molta gent, ja de peu, però a mi els auditoris petits m’encanten, sonen molt bé. En aquests espais més reduïts es produeix un recolliment màgic per a les cançons més lentes i més tranquil·les, i quan hi ha explosió és com molt excitant. A més, les anteriors vegades que he tocat a Andorra va ser amb Duncan que va ser gratuït, a un carrer que tenia un pont molt ample i amb moltíssima gent. I després, com a Mikel, al pati d’una escola. Així que serà un tercer lloc diferent. Però repeteixo, m’encanten els auditoris i l’andorrà serà el més menut de la gira, però és preciós i sonarà molt bé, n’estic segur.

En aquesta ocasió, en un auditori tan menut com aquest, que et transmet? Perquè tindràs a 500 persones al pendent de tu al 100%.

Clar. Abans de res, et diré que 500 persones no són poques, i menys ara mateix. Jo vinc presentant ‘Amigos de guardia’, que és un disc que està funcionant molt bé i que té un repertori guanyador perquè són tots els grans èxits de Duncan, però també meus. És a dir, és una gira més fàcil podria dir. Però jo habitualment quan presento els meus discs que diríem normals mataria per tocar a auditoris de 500 persones. Per a mi és un luxe enorme. Dit això, el que té de bo és que veus les cares a tot el món, controles molt bé tot. Quan estàs a llocs més grans, per exemple a Donosti vam tocar a un auditori de 2000 persones, al final més enllà de la dècima fila ja no veus res. En canvi, en aquests llocs tens un control diferent, ho gaudeixo moltíssim.

“Una carrera d’un artista no són sols els èxits, sobretot en una tan llarga com la meva, hi ha també rareses, un poc de tot”

Has comentat que a ‘Amigos de guardia’ reculls grans èxits, però en més d’una ocasió has comentat que no és un ‘Grans Èxits’. Aleshores, què és?

És un regal que m’han fet o que ens hem fet els amics de guàrdia, aquells als quals fa al·lusió el títol i amb els quals he repassat 35 anys de carrera, que ara mateix ja són 37, perquè portem dos anys des que va començar aquest projecte. Però, efectivament, jo vaig escollir els convidats, i ells van escollir el repertori. El resultat final és que no són uns ‘Grans èxits’, encara que és cert que la majoria de les cançons són èxits o han estat èxits. Hi ha unes quantes cançons que no són així, per exemple, Quique González o Enrique Bunbury van escollir cançons molt desconegudes, com són ‘Intacto’ i ‘Veneno’. Però jo crec que al final el resultat és millor. És a dir, la fotografia final del disc és molt més fidel a què han sigut aquests anys de carrera, perquè una carrera d’un artista no són sols els èxits, sobretot en una tan llarga com la meva, hi ha també rareses, un poc de tot. Si jo hagués escollit les cançons sí que hauria sigut un ‘Grans èxits’ a l’ús, però afortunadament, els convidats no ho van veure així.

Però al concert sí que cantes cançons que no estan al disc...

Sí, sí. El concert sí que és un ‘Grans èxits’, perquè sí que complementem el repertori amb aquelles cançons que curiosament ningú no va escollir. Per exemple, ‘Cien Gaviotas’, que probablement sigui la cançó més coneguda de Duncan, està al concert, sí que estarà al concert d’Andorra, però ningú no la va escollir. I el mateix amb ‘Una calle de París’. Així fins a mitja dotzena de cançons que van quedar fora del disc però que són molt importants a la meva carrera.

Per què prens la decisió de cantar-les en concert?

El que estic fent amb aquesta gira és una cosa única, que probablement no tornaré a repetir mai més. Em semblava que ho havia de completar. Ja que estava mirant cap enrere, mirem d’una manera més àmplia. Aleshores hem fet 20 al disc i en directe en toquem vuit més. Per tant, són dues hores durant les quals ens divertim moltíssim.

Consideres que, en cas de no haver-les cantat, la gent hauria volgut escoltar-les?

Sí, probablement sí, perquè efectivament hi ha cançons que és molt estrany que no hi siguin. Per exemple, ‘Cien gaviotas’, jo pensava que els convidats s’anaven a matar per fer-la, i ningú no va voler. Així que ens repartim una mica i les toquem en directe.

“Estic vivint un moment molt dolç, i acompanyat, perquè també estic vivint un moment familiar, sentimental molt bonic, i ara mateix sóc una persona molt feliç”

37 anys de carrera, i de vida, donen per a aprendre molt, en quina situació personal dintre de la música et trobes ara?

Jo ara mateix, primer que res, estic gaudint molt. De moment són 37 anys i m’he trobat amb una gira potent, amb un disc que ha funcionat molt bé, m’han donat el premi Ondas, tinc una gira per Amèrica de dos mesos a finals d’any. És a dir, no em puc queixar. Estic vivint un moment molt dolç, i acompanyat, perquè també estic vivint un moment familiar, sentimental molt bonic, i ara mateix sóc una persona molt feliç. És un privilegi i una sort, i és el que intento transmetre a l’escenari. Portem 15 concerts, o 14, i la gent està sortint molt contenta i espero que demà sigui un més, un punt més en aquesta gira tan bonica que estem fent. És fonamental que nosaltres gaudim, i al final la banda és una locomotora, està molt ben engranada, tots estem gaudint i això es transmet.

I a nivell professional? Com vas començar o estàs? A nivell vocal, d’escriptura, musicalment parlant...

Evidentment aquest és un disc que no computa com a disc normal, perquè és un recopilatori, però jo crec que fins a aquest moment he estat donant el millor de mi mateix. Els tres últims discs, la trilogia que vaig gravar amb Paco Loco al sud d’Espanya, a Cadis, crec que és el millor que he fet. La meva veu ha evolucionat a millor, m’agrada molt més com sona ara que quan tenia 20 o 30 anys. Crec que escric millor. Jo crec que és una carrera que, almenys si no comercialment, artísticament va a millor. Comercialment és inevitable que no pugui superar els anys daurats amb Duncan Dhu d’entrada, perquè també ha canviat la indústria de la música. Però jo ja no busco això, jo ara busco gaudir, fer discs bons i que la gent s’ho passi bé amb la meva música.

En el seu moment Duncan Dhu tenia una gran quantitat de públic. T’escolten ara les mateixes persones? Tens el mateix perfil de públic?

Hi ha una part del meu públic que és el mateix, literalment parlant, porta amb mi aquests 30 i escaig anys. Hi ha gent que va aparèixer quan jo vaig començar a gravar discs en solitari, ja en els 90. És gent que té deu anys menys que jo, més o menys. I després jo crec que es van sumant noves generacions. Ara, sobretot en llocs com el de demà, a auditoris així petits, et trobes famílies que venen amb els nens. És molt bonic veure que arribo a tres generacions diferents.

Mikel Erentxun 2021 (35)
 

Tornant a l’auditori, i sento insistir, però amb Duncan Dhu has tocat davant de 100.000 persones i ara faràs un concert amb 500. Entenc que haurà estat un canvi progressiu, però no sé si alguna vegada mires amb retrospectiva i què és el que penses...

Sí, ha sigut molt progressiu. I hi han hagut èpoques, és una cursa de pujada i baixada. El meu moment més baix va ser possiblement entre 2010 i 2014, aproximadament, i vaig fer molts concerts sol amb la meva guitarra en llocs per a un centenar de persones. I jo gaudia igualment, ho portava amb molta dignitat i molt bé. S’ha de saber adaptar a tot i, sobretot, s’ha de saber gaudir de tot. Jo ho dic de veritat, en aquesta gira he tocat a Galicia davant de 20.000 persones i demà hi haurà 500, i et garanteixo que ho vaig a gaudir igual. El nombre de persones no afecta el concert, el que afecta és que aquest grup, sigui gran o petit, participi al concert, el vegis gaudir, que la banda funcioni, que soni bé el concert, tot això és el que ajuda, però no el número. Jo ja vaig tenir aquesta època de quan anàvem a tocar davant de 100.000 persones, que durant molts anys va ser el rècord d’Espanya. Aleshores érem joves, i sí que li donaves importància això. Ara mateix, la qualitat dels meus espectadors és més important que la quantitat.

L’experiència i els anys et donen una perspectiva diferent i comences a valorar altres aspectes del que no deixa de ser la teva feina...

Exactament.

“Els 80 van ser bastant bojos, i sí que hi va haver una mica de sexe, drogues i rock and roll, però res a veure amb LED Zeppelin o amb els Rolling Stones als anys 70”

Tornant una mica a aquesta visió inicial que es tenia del món de la música, sempre se’n parla de ‘sexe, drogues i rock and roll’. Va ser ben bé així?

No, no, per a res, això és l’acudit fàcil. És un eslògan que ve heretat de l’època daurada del rock dels anys 70, quan de veritat sí que era això. Nosaltres, als 80, vam heretar una estructura del rock més descafeïnada. Evidentment, sí que va haver-hi anys bojos, els 80 van ser bastant bojos, i sí que hi va haver una mica de sexe, drogues i rock and roll, però res a veure amb LED Zeppelin o amb els Rolling Stones als anys 70. A més, tot això ha anat desapareixent amb l’edat. Ara mateixa ho deixem en rock and roll, una mica de vi i molta família.

I també esport no? Andorra és un país molt esportiu, en practiques a la muntanya?

Sí, sí, m’encanta córrer a la muntanya. De fet, he fet diverses maratons de muntanya i a Andorra vaig amb les meves esportives. Demà no, però el dissabte sortiré a córrer segur.

O sigui que vens preparat...

Sí, m’encanten els Pirineus i a Andorra he estat esquiant, però mai he estat corrents. Segur que veig paisatges bonics.

Per acabar, creus que existeix un lloc on no cremi el sol i al néixer no s’hagi de morir?

(Riu) Aquesta frase, per una banda, no la vaig escriure jo, sinó Diego, l’altra meitat de Duncan Dhu, i ens ha acompanyat tota la vida. És una de les nostres frases més mítiques. Però jo crec que Diego, quan escrivia aquesta cançó, no sabia que encara seguiria totalment vigent. Està parlant d’una utopia a la qual encara no hem arribat, així que possiblement existeix, però ho desconeixem.

 

Comentaris

Trending