Ester Fenoll // Poeta

“El que t’interessa és que el poema traspassi el paper”

Nascuda a la Seu d'Urgell, de nacionalitat andorrana, casada i mare de dues filles. És llicenciada en Dret i té una extensa trajectòria vinculada a l'activitat social i a la lluita dels drets de les persones amb discapacitat. Compagina el seu amor per la literatura amb la participació activa en la vida política del país. És la secretària general del Govern.

Ester Fenoll.
Ester Fenoll.
Altaveu

Comentaris

El darrer llibre d'Ester Fenoll 'Verano en la recámara' no és només un poemari. És un homentatge a l'estiu, un viatge a la infància i un record perquè per les seves pàgines passen Gabriel García Márquez, Jeanne Moureau, Albert Camus, Antonio Machado i Janet Frame, l'escriptora neozelandesa i autora del llibre de memòries 'An Angel at My Table', que la seva compatriota Jane Campion va portar el 1990 a la gran pantalla.

Confessa que fa un gran exercici després de redactar els seus poemes, sobretot de retall, per treure-hi tot el que és superflu i molts cops es queda amb dos versos. Guille Cervera en el pròleg de 'Verano en la recámara', ja apunta que en el cas d'Ester Fenoll  "menys és més". Exerceix el càrrec de secretària general de Govern.

És el quart poemari però el que ha trigat més.

En els altres, entre llibre i llibre trigava tres anys i en aquest n’he tardat deu. És veritat que és un recull molt elaborat i molt madurat. A més ara tinc menys temps per dedicar-m’hi i m’ha costat una mica més però estic molt contenta del resultat. D’haver pogut comptar amb la confiança d’Aloma Editors, i després amb les il·lustracions del Perico Pastor, amb el pròleg del Guillermo Cervera, la fotografia del Jean-Luc Herbert, i de tota la gent que m’estimo molt. Hem fet dos clips de dos poemes. No vam poder fer una presentació com ens hagués agradat pel tema coronavirus i esperem poder-la fer més endavant, i poder comptar amb tots els amics. Els dos clips els ha produït el Nil Forcada i hi ha posat la música el Landry Riba. Ja han sortit els clips a xarxes. És una manera d’intentar que els poemes arribin a tothom i d’apropar-los a la gent. Sempre m’agrada fer les coses de la manera més coral possible, que participi molta gent i que sigui una obra més plural perquè la poesia pugui arribar a tots els racons.

" Despullo molt els poemes perquè cada paraula que estigui en aquell poema sigui imprescindible"

Al mig d’aquesta pandèmia no sé si quedar-me amb Golpes Bajos i els seus “malos tiempos para la lírica” o amb Gabriel Celaya i “la poesía és una arma cargada de futuro”.

Crec que sempre són bons i temps dolents per a la lírica. Depèn del que vulguis aconseguir amb els teus llibres. Ja sabem que la poesia és un gènere que no té un públic tan ampli però amb els meus poemes sempre procuro escriure d’una manera que puguin arribar a tothom, fins i tot a gent que no estigui gaire introduïda en la literatura o a la poesia. Procuro utilitzar un llenguatge quotidià i paraules senzilles. Despullo molt els poemes perquè cada paraula que estigui en aquell poema sigui imprescindible. És a dir, primer escric i després deconstrueixo. Al final em quedo com aquest poema que miraves tu abans: “vestidito corto es mi poema”. Paraules molt senzilles. Això és com una reflexió de la meva poesia. Finalmente és “un vestidito corto”. El que t’interessa és que el poema t’esclati dins, traspassi el paper, t’arribi i et sentis identificat. En un dels clips, el poema és “te alejas y cada día amanece menos”. És molt breu i en aquesta condensació vull dir moltes coses i reviure situacions per les que tots hem passat. Aquesta sensació de pèrdua, d’allunyar-se i que aleshores tota la llum se’n va.

"Un dia vaig pensar que havia de tenir sempre un estiu a la recambra"

L’estiu és una època de molta llum. Ho descriu molt bé Albert Camus a ‘L’été’.

Precisament ‘Verano en la recámara’ comença amb la frase del llibre de Camus: “En mitad del invierno, aprendía por fin que había en mí un verano invencible”. Evoca molt perquè a mi em passa sempre que al final de l’estiu, quan estic al mar penso que no podré suportar l’hivern. Un dia vaig pensar que havia de tenir sempre un estiu a la recambra i poder-lo treure sempre que jo vulgui i llavors rellegint ‘El verano’ de Camus, doncs ell també diu allò del “verano invencible” i jo afegeixo: “Igual que él, decidí guardar siempre un verano en la recámara”. A mi m’agraden la primavera i l’estiu. La tardor, també però l’hivern em costa molt.

Sempre ens queden les imatges de l’estiu per anar-les recordant.

Sempre tiro de l’estiu. Miro fotos de l’estiu, fotos del mar. Quasi tots els meus fons de pantalla són del mar. Mira, això és de Sardenya. Necessito el mar. Sempre li dic al meu marit, quan ens jubilem marxem a prop del mar. El vull veure cada dia. M’agrada la muntanya i Andorra és un país preciós però jo necessito el mar.

D’on ve aquesta passió pel mar?

Del meu pare i dels estius que passàvem a la platja, a Salou, que així acaba l’últim poema del llibre.

“Mi infancia son recuerdos de un patio de gravilla” i la d’Antonio Machado eren d’un pati de Sevilla "y un huerto claro donde madura el limonero".

Sí. Jo recullo aquests estius dels setanta, de l’època que érem cinc nens amb les mares; el pares baixaven els caps de setmana, curtet. Arribaven el dissabte i marxaven e diumenge, havent dinat. Aquest amor pel mar no vol dir que no m’agradi la muntanya i no m’agradi Andorra però soc més de mar.

Abans parlaves de Sardenya. Potser és una illa on es recull a la perfecció l’essència de l’estiu.

És espectacular. Sardenya és un crit de bellessa, un clam. Mirava i contemplava allò i pensava que el paradís es deu assemblar a Sardenya. És un lloc que no està massificat. Només hi havia turisme intern. Aquest estiu hi vam estar deu dies i vam sentir parlar espanyol una o dues vegades, molt puntualment. Tothom era italià. Hi ha llocs on no pots anar per preservar-los. Ho tenen molt ben conservat.

Has publicat quatre poemaris, dos en castellà i dos en català. No sé si la poesia és un gènere fàcil per dominar-lo en dos idiomes. Potser és habitual però ara mateix només penso en Joan Margarit.

Sí. Tinc dos llibres en català i dos en català i si n’hi ha un proper no sé com desempataré. No tinc ni idea. Podria ser bilingüe com ‘El amante’ però no ho sé.

Això del català i el castellà s’origina a la família?

El meu pare era de Sabadell i la meva mare de Salamanca. Sempre he parlat igual en les dues llengües, amb el meu pare en català i amb la meva mare en castellà. Són dos registres amb els que m’identifico molt. Vaig començar a escriure en català com a ‘Esmorzar perfecte’ i ‘Anticipant octubre’. Llavors l’ambaixada espanyola em va encarregar uns poemes per a una revista que es deia Pirineos i els vaig dir que escrivia en català i em van dir que havien que per a la revista havia de ser en castellà. I finalment, ho vaig aconseguir i vaig escriure tres poemes. A partir d’allà tot el que m’ha anat sortint a nivell de poema ha estat en castellà. Vaig fer aquesta inflexió sense voler. M'agrada i estimo cada paraula, independentment de l'idioma en què s'escrigui. Crec que és molt interessant escriure en diversos idiomes.

Etiquetes

Comentaris (3)

Trending