Va arribar al lloc de treball que fa nou anys que ostenta “més pel meu interès personal que per la meva formació acadèmica”. La seva vocació per “l’arqueologia, les relacions internacionals i el medi ambient evidentment” la van dur a presentar-se al procés de selecció en què va ser escollida, “però tampoc era conscient on em posava”. A les seves amistats no andorranes els explica que “dirigeixo un espai natural” i no entra en altres detalls i consideracions. Evita reconèixer que ha vist volar molts punyals entre comuns i cònsols però se li entén tot. “No és fàcil”, es limita a dir.
“Hem arribat a un consens i tenim almenys la primera pedra posada per començar a gestionar més correctament i fàcilment tot el territori”
Que ara hi hagi consens per aprovar l’ordinació no és tot mèrit dels actuals cònsols. “S’han trobat la feina feta, mirada i remirada”, esgrimeix Simon tot admetent, alhora, dues coses clares. Els mandataris comunals actuals tenen “molta voluntat de tirar endavant i que no quedi estancat” el projecte del Madriu. Però això no pot restar mèrits als seus predecessors. Cadascú a la seva manera han contribuït al resultat definitiu que, ho deixa clar la gestora de la Vall del Madriu, no permet als cortalans pujar en jeep a la borda ni tan sols per dur-hi el ciment armat necessari per rehabilitar la construcció. Si no ho han entès o no ho han volgut acabar d’entendre, la directora del Madriu ho deixa clar en les properes línies.
Filla -nascuda a Andorra la Vella fa 43 anys- d’un exconseller comunal de la capital, dels consellers que no percebien ni un duro ni cinc pessetes per fer política, va viure aquest món des de ben petita i sempre deia que “de gran també ho faria”. Però les coses canvien: “Ara, veient-ho des d’aquesta situació que tinc, amb un peu a dins i un altre fora, perquè encara que sigui tècnica he de fer molta política”, té clar que la política dura i pura, no està feta per a ella. O, almenys, “molt haurien de canviar les coses”. S’estima més aportar el seu granet de sorra des de llocs com el que ocupa i que, de moment, la continuen omplint.
Pactada pels comuns l’ordinació que harmonitza els criteris d’actuació sobre la Vall del Madriu, vostè s’ha tret un pes de sobre?
Home, sí. Aquesta ordinació neix del fet que s’ha de gestionar de manera conjunta però cada porció de territori es gestionava fins ara amb unes normatives diferents. I aquí hi sumes que hi ha territoris que són d’administració conjunta, amb la qual cosa tens tres ordinacions diferents que gestionen el mateix però totes tres ordinacions són diferents. Llavors, tot plegat és impossible de dur a terme.
La nova ordinació permet superar tot això.
Exacte, la voluntat és que per aquest territori tinguem una sola normativa i aquí és on comencen els problemes. Hi ha temes més senzills. Però després entres en aspectes com l’acampada. Sant Julià la tenia prohibida, altres comuns la tenien permesa… Arribar a un consens entre quatre comuns que tenen visions diferents… La prohibim completament (l’acampada)?, l’obrim completament? Aquí és on comencen les negociacions i igual que amb aquest, amb tots els apunts. Però hem arribat a un consens i tenim almenys la primera pedra posada per començar a gestionar més correctament i fàcilment tot el territori.
“Malgrat no tenir eines sí que hi ha hagut sempre molta sensibilitat vers el Madriu i s’han anat duent sempre campanyes de rehabilitació dels camins empedrats, de les cabanes i d’altres estructures”
Una vegada entri en vigor l’ordinació conjunta es començarà a visualitzar que hi ha un paratge ampli protegit per la Unesco? Li ho dic perquè per als gestors, la manca d’harmonització segur que els ha impedit tirar endavant grans projectes de visualització de la vall.
Sempre hem dit que abans de tirar endavant grans projectes necessitàvem establir les bases i establir les bases… No és cap secret que el pla de gestió era un document que marcava unes línies directives però li faltava contingut i aquests anys hem estat dotant de contingut el pla de gestió amb tot un seguit de documents que ja s’han publicat al BOPA com poden ser el pla d’ús públic. Però l’ordinació és El document que ens feia falta per acabar de donar aquest contingut i començar a treballar amb eines.
S’han perdut nou anys -i li dic nou perquè són els que vostè fa que dirigeix el pla de gestió- o més per la manca de consens? Té aquesta sensació? No s’hauria pogut tenir aquest document sis, vuit anys enrere i ara ja estaria tot molt més avançat fins i tot en matèria de protecció? Fa tants anys que hi ha batussa amb la qüestió que fins i tot alguns elements del patrimoni es deuen haver deteriorat irremeiablement.
Això darrer, per sort, que hagués pogut ser diferent, no ha estat així. Malgrat no tenir aquestes eines sí que hi ha hagut sempre molta sensibilitat vers el Madriu i s’han anat duent sempre campanyes de rehabilitació dels camins empedrats, de les cabanes i d’altres estructures. Fa un parell d’anys vam fer el camp de voluntariat… Malgrat no tenir aquestes eines la sensibilitat hi era, la voluntat hi era, i doncs s’ha treballat més a poc a poc, amb més cura, amb les poques eines que hi havia, però en la mateixa línia i això ens ha permès arribar on hem arribat.
S’han perdut anys?
S’hauria pogut fer més ràpidament? No ho sé. Però hem de ser conscients que treballant quatre comuns diferents, amb canvis de mandat entremig, doncs no és fàcil. No és fàcil trobar un consens.
D’acord. Ara s’ha trobat. 2021 i amb uns comuns concrets. A la gestora executiva que és despolititzada teòricament no li fa por que els polítics, que tenen o poden tenir altres interessos d’aquí dos anys sabent com se sap que el Madriu pot ser un caramelet electoral, que es torni a reobrir el debat? Una ordinació al capdavall és relativament fàcil de canviar tot i que s’hagin tardat anys i panys per consensuar-la.
Podria donar-se el cas, però el pla de gestió el que sí que marca és que aquests tipus d’accions han de ser preses per unanimitat dels quatre membres. Haurien de ser els quatre comuns que per unanimitat decideixin canviar l’ordinació. Si només hi ha un comú que empeny i els altres tres no hi estan d’acord no s’obre el document. El pla de gestió així ho preveu. Evidentment, la possibilitat hi és però també hi ha els mecanismes que garanteixin que no es faci si no hi ha una raó concreta per fer-ho.
“Si fos per reactivar activitats tradicionals es podrien donar permisos (per accés motoritzat), per a la rehabilitació de bordes, no. Perquè hi ha altres opcions com l’ús d’helicòpters que és el que es prioritzarà, però també es podria pujar amb un cavall, amb una mula, o qualsevol altre mitjà”
Abans de demanar-li què passarà a partir d’ara amb una ordinació harmonitzadora, li he de fer la pregunta del milió, que ja sap quina és. Els cortalans què hi poden fer, al Madriu?
Els cortalans poden continuar fent tot el que podien fer fins ara i el que podien fer abans que és qualsevol activitat tradicional. Reactivar o dur a terme activitats tradicionals com pot ser l’agricultura o la ramaderia en qualsevol de les seves vessants. I com ja he explicat els darrers dies, deu fer un parell d’anys, abans de tenir aquesta ordinació tancada, un dels cortalans va demanar poder pujar unes arnes per reactivar una activitat que és l’apicultura i se li van donar totes les facilitats per fer-ho. I se li van donar totes les facilitats per fer-ho. I es continuarà fent el mateix. ¿Què és el que canvia? Potser si parlem de rehabilitar les bordes, que és una necessitat i a més a més ho marca la llei i és un bé per a tots que aquelles bordes estiguin en condicions, el que és evident és que rehabilitar una obra que està al Madriu és més costós que una que està a peu de carretera, perquè s’han de pujar els materials, s’han de pujar les persones a treballar… i aquí hi ha el fet que si l’accés hi està prohibit, l’accés motoritzat està prohibit, les administracions s’han compromès a poder assumir aquest sobrecost.
Molt bé. A mi em queda clar. Però els cortalans no tinc tan clar que ho hagin entès o ho vulguin entendre. La seva portaveu deia just el mateix dia de l’anunci de l’acord sobre l’ordinació que l’accés rodat està prohibit de manera genèrica… però per als turistes.
Sí, clar, per als altres.
Que si vingués un autocar amb padrins de l’Imserso hauria de parar a la Plana i els visitants pujar Madriu amunt a peu. Però els cortalans semblava que no volien admetre que tampoc ells poden pujar amb ‘jeep’ ni tan sols per traslladar els operaris de la rehabilitació d’una borda.
Això és el que aquesta normativa prohibeix. L’accés motoritzat només es permet per qüestions d’urgència, que de fet si és una urgència es puja i es puja…
“La vall no s’acaba a Ràmio, per dir-ho d’alguna manera. Són 4.000 hectàrees de patrimoni increïble tant natural com cultural. Cal diversificar i que no tothom estigui concentrat en els mateixos punts”
Sí, sí. Si algú es fa mal o hi ha un incendi.
Exacte. Però l’accés motoritzat sols hi és permès si es pot reactivar una activitat tradicional. La Unesco, en reunions que s’han mantingut, l’única possibilitat que veuen per permetre l’accés rodat és per facilitar activitats tradicionals que donen valor a la vall i a la candidatura de patrimoni. L’agricultura i la ramaderia a la Vall del Madriu són activitats que es van valorar en el seu moment. Si fos per reactivar aquestes activitats es podrien donar permisos, per a la rehabilitació de bordes, no. Perquè hi ha altres opcions com l’ús d’helicòpters que és el que es prioritzarà, però també es podria pujar amb un cavall, amb una mula, o qualsevol altre mitjà. Hi ha alternatives. I l’administració està disposada a assumir el sobrecost que suposa això perquè en són conscients.
La Unesco el que no diu -més enllà del que diu la Llei de patrimoni cultural- és que si una borda cau no passa res perquè també forma part de la petjada humana. Suposo que la Unesco també valora que s’ha de mantenir el patrimoni immoble.
Evidentment. La Unesco, al final, el que diu és que t’ha donat una distinció perquè la vall està amb unes condicions X. Quan van venir van veure una vall on hi havia unes bordes, unes vaques, ramaderia… hi havia un condicions i el label es va donar per com estava la vall en aquelles condicions. Sinó la conserves i en quatre dies la meitat ha desaparegut, aquells valors universals, excepcionals, desapareixen, la vall ja no ha d’estar en aquella llista. I ells quan van venir no hi havia cap accés rodat a la vall. I de fet, si es mira el decret de declaració ho diu: ‘L’absència de carretera ha mantingut aquesta vall i els seus valors.’ És un dels punts que es van destacar. Molts cops es diu: ‘És que hi ha altres llocs que són patrimoni i tenen carretera.’ Doncs val, potser sí. Però és que en aquells indrets tenir carretera potser no molesta. Però al Madriu no tenir carretera li dóna valor. I aquesta és la gran diferència. Ara, s’han de mantenir totes les estructures perquè pugui continuar tenint tot el valor.
S’ha hagut de refer en aquest temps alguna estructura privada?
N’hi ha que estan en mal estat, sí, sí.
“Molts cops es diu: ‘És que hi ha altres llocs que són patrimoni i tenen carretera.’ Doncs val, potser sí. Però és que en aquells indrets tenir carretera potser no molesta. Però al Madriu no tenir carretera li dóna valor. I aquesta és la gran diferència”
M’ho suposo. Però li demanava per saber si s’ha fet alguna actuació de conservació. O dit d’una altra manera: ¿en aquests anys que vostè ha estat al capdavant de pla de gestió s’ha hagut d’accedir a la vall per fer la reparació d’alguna borda? I si això s’ha fet, ¿com s’hi ha accedit?
Hi ha hagut alguns propietaris que sí que han refet una part de les seves bordes, de les seves cabanes, i ho han fet amb helicòpter o amb el que han cregut convenient.
Però no amb un jeep. ¿I el treballador com puja a l’obra? ¿Acampa o puja cada dia amb helicòpter?
Mentre jo he estat directora hi ha hagut el cas d’un cortalà que té la seva barraca i la seva borda. Sense ser directora es va refer la borda Molines i entenc que es va pujar i baixar cada dia amb helicòpter. Però no li ho puc assegurar. Però sí que s’han refet bordes o s’han efectuat activitats de manteniment. I s’ha fet així. Quan nosaltres hem fet el camp de joves que feien un mur, de dilluns a divendres s’estaven allà i el cap de setmana pujaven i baixaven a peu, clar. I quan nosaltres hem fet actuacions en béns de l’administració els treballadors han dormit in situ els dos o tres dies que han estat allà. Sí, sí.
I ho deia vostè fa poc: hi ha estructures que necessiten manteniment, una intervenció. No sé si a partir d’ara, més enllà d’aprofitaments turístics, de senyalització, els gestors de la vall incitaran també els privats a actuar per evitar que les estructures caiguin.
No canvia. El fet de tenir una ordinació ens dóna una base per poder treballar d’una forma més sòlida, però la línia ja hi era abans. El que pot canviar és que l’administració es compromet a aportar aquest sobrecost que fins ara s’estava debatent amb els propietaris, però la voluntat d’incitar els privats a què mantinguin les seves bordes o els seus murs, és la mateixa.
“El Madriu és una muntanya i està molt bé. Però és molt més que això i té uns valors i un patrimoni que molta gent desconeix i que per això no hi veu l’interès a regular-ho. És molt més que una vall i explicar-ho i que la gent ho entengui és una de les prioritats”
Si entréssim en el seu cap durant un moment, què ens trobaríem en relació amb el Madriu? Què hauria de començar a veure a partir d’ara la ciutadania?
L’ordinació ens dóna l’eina. Ara necessitem els mitjans per posar-la en marxa. Tenim ara sobre la taula la selecció d’un responsable de camp que estarà a la vall d’una manera fixa i, a més a més, amb la col·laboració dels banders podrem supervisar que l’ordinació es compleixi. I repeteixo el que he anat dient: l’ordinació no està aquí per limitar. Està per protegir la vall i garantir que un seguit d’estructures no desapareguin. I en un moment potser s’ha de limitar l’accés de les persones, que també se n’ha parlat. Però estem molt lluny d’aquest supòsit. Estem a un 10% del que pot acollir la vall. Però imaginem-nos una vall amb deu vegades més de persones, doncs llavors aquesta vall deixarà de ser una vall única, serà una vall on la gent anirà fent cua una rere l’altra i perdrà tota la seva essència i això no és el que volem. I no ho volem perquè això ja no serà la Vall del Madriu. Serà, i sempre dic el mateix, les Rambles de Barcelona i no tindrà cap gràcia. Perquè muntem aquests mecanismes? Doncs per no haver d’arribar fins aquí i continuar gaudint d’aquesta vall, amb aquest patrimoni que l’ha fet única. Tant el patrimoni construït com el natural. El fet que la vall no hagi tingut un accés rodat i se l’hagi preservat de contaminacions acústiques i lumíniques i tot el que comportaria una major afluència fa que puguem trobar espècies animals que estan en perill d’extinció al continent europeu i que, en canvi, les tenim aquí al Madriu.
Estic convençut que durant nou anys ha hagut de barallar-se amb toros braus polítics i ara haurà d’iniciar vostè una batalla d’equilibris per mirar de treure un major rendiment de la vall com la joia que es pressuposa i l’atractiu turístic que pot tenir però sense que es caigui en la massificació… Per ara la vall no ha estat gaire sobreexposada. Però, ¿com es conjuga el fet de voler-la preservar d’aquesta sobreexposició amb el fet de voler-la dotar d’una certa explotació turística?
Aquí és on haurien d’entrar els mecanismes aquests que es preveuen perquè no s’arribi on no volem arribar, però el que està clar en relació amb el Madriu que té una limitació natural que és el seu accés. Per allò bo i per allò dolent. Ja fa molts anys que estem treballant en senyalitzar totes les entrades que té la vall perquè no tots els visitants es concentrin en els mateixos punts. Són més de 4.000 hectàrees i hi ha molts punts d’entrada i hi ha moltes coses per veure. I la nostra feina és donar a conèixer tots els punts d’entrada, tots els punts d’interès que té la vall. Estem treballant en una APP que no és una aplicació de senderisme sinó una aplicació que permet descobrir la vall. I la vall no s’acaba a Ràmio, per dir-ho d’alguna manera. Són 4.000 hectàrees de patrimoni increïble tant natural com cultural. Cal diversificar i que no tothom estigui concentrat en els mateixos punts.
Una vegada sigui vigent l’ordinació, la seva relació de prioritats quina serà? Quines tres o quatre primeres coses té a la llista d’actuacions a fer?
No ha canviat. La meva prioritat és trobar l’equilibri entre donar a conèixer el Madriu i els valors del Madriu. El Madriu és una muntanya i està molt bé. Però és molt més que això i té uns valors i un patrimoni que molta gent desconeix i que per això no hi veu l’interès a regular-ho, perquè és una vall. No, no. És molt més. I explicar-ho i que la gent ho entengui és una de les prioritats i hi posem molta cura i fem moltes activitats per a tots els públics. No tothom li agrada anar a caminar a la muntanya. Però potser l’interessen les plantes medicinals. Hi ha tota una tasca de divulgació. La divulgació passa sempre al davant. S’ha de conèixer la vall i tots els seus valors. Quan se n’és conscient és quan s’entén tot el treball que hi ha al darrere.
“Els objectius no canvien des que estic treballant i els hem anat tirant endavant en funció dels mitjans de què hem disposat. Per al 2021 disposem d’un pressupost de 250.000 euros. Per a tot. Des d’accions de manteniment fins al tòner de les impressores”
Més enllà d’aquesta declaració d’intencions divulgativa, des d’un punt de vista més objectiu… ¿excavarem o no excavarem la farga? ¿hi ha camins que cal recuperar? ¿hi ha una espècia faunística en perill? Si es posa a objectivar quatre o cinc coses, quines diria?
És que tot això no ha canviat. Si parlem de fauna, l’any passat vam firmar un conveni amb una empresa del país després d’un concurs per tal de fer el seguiment de les espècies. L’any passat no es va poder fer per qüestions relatives a la Covid, però aquest any ja hem començat. No hem esperat a tenir l’ordinació perquè les línies les teníem clares. L’arranjament dels camins és una qüestió que va lligada al pressupost que tenim. No se’n fa més perquè disposem dels mitjans econòmics i humans de què es disposen. I s’ha d’anar prioritzant i ho anem fent en funció de la urgència de la intervenció. Els objectius no canvien des que estic treballant i els hem anat tirant endavant en funció dels mitjans de què hem disposat.
Escolti, com que és un ens públic, li demano: quan parla de recursos, a nivell pressupostari en quins termes es mou? Fins on estan disposats ens comuns a invertir i quin seria el nivell òptim pressupostari?
Com que em recorda que som un ens públic evidentment li ho puc dir: per al 2021 disposem d’un pressupost de 250.000 euros. Per tot.
Home, doncs no és que jo hagi vist 250.000 euros junts mai, però em sembla que no n’hi ha per gran cosa. És poc menys que xavalla.
Doncs hi entra tot: accions de manteniment, accions de publicitat, accions de compra de material, les aplicacions mòbil, el personal…
Els béns corrents, també, doncs.
Tot, tot, tot… les factures de telèfon, els tòners de la impressora… I les accions es van fent en la mesura dels recursos de què disposem.
I la idea que tenen els comuns és en quan temps anar fins a on?
Això els hi hauria de demanar a ells.
“La voluntat no és limitar les llibertats. El que limitem és qualsevol acció que pugui malmetre el patrimoni. En altres indrets ho fan, de cobrar un peatge per entrar, però ara mateix no està dins de les nostres projeccions”
No ho han posat sobre la taula?
No, no. I, a més, l’any passat va ser molt atípic perquè amb la Covid hi va haver rebaixes. Però penseu que s’ha fet d’un salt molt qualitatiu perquè el 2019 disposàvem de 140.000 euros. És un salt molt important, però no deixa de ser difícil de poder fer més del que fem.
I és que clar, si hi ha un increment turístic al país per una major divulgació del Madriu… tot plegat serà un increment de facturació indirecta, per dir-ho així. No entenc que s’hagin plantejat introduir un peatge per accedir a la vall i així incrementar la dotació per destinar al projecte.
No, no, aquesta no és la voluntat. La intenció és donar-la a conèixer. La voluntat no és limitar les llibertats. El que limitem és qualsevol acció que pugui malmetre el patrimoni. En altres indrets ho fan, de cobrar un peatge per entrar, però ara mateix no està dins de les nostres projeccions. El dia que estiguéssim en situacions límits d’afluència, no ho sé, podria ser una de les possibilitats, però estem molt lluny d’aquí i no se n’ha parlat mai.
Hem de veure en poc temps un salt qualitatiu i quantitatiu de visitants al Madriu?
Estem posant molts esforços en aquesta feina de divulgació. Però ha de ser una divulgació amb seny i no podem massificar. La vall no s’ho mereix i no s’ho pot permetre. Amb la qual cosa… ¿veurem un canvi? No ho sé. La idea no és fer del Madriu un parc d’atraccions. No és el que volem.
Comentaris (7)