Entre ells, destaca trobar solucions a la problemàtica de l’habitatge o a l’atzucac del sistema de pensions. I tampoc oblida el fet de poder avalar un bon acord d’associació amb la Unió Europea. En tots els casos, fa bandera del consens, que ja va reclamar a Meritxell. També avisa, però, que això no pot ser l’excusa o l’obstacle per no abordar els problemes. Alguns, adverteix, de gravetat com succeeix amb la CASS. Sobre l’avortament, agafa el guant llançat des del Vaticà. Creu que, ara sí, es podrà trobar sortida a aquesta demanda ciutadana.
Què suposa per a vostè ser síndic general?
Òbviament, són vàries coses. Quan m’ho van dir, potser una sorpresa. Al final hi havia molts candidats possibles i qualsevol conseller és bo. Per tant, honorat que es pensés en mi. És un repte. Jo vaig conèixer la sindicatura de Joan Gabriel i vaig viure les de Josep Dalleres, Vicenç Mateu i Roser Suñé i tots ells havien plantejat al Consell canvis significatius. Així doncs, és un repte pensar que haig d’estar al nivell i haig de deixar un llegat igual que el seu, cadascú diferent perquè, al final, les etapes també ho són. No és el mateix l'època del 2010 que el 2020 i, per tant, els reptes també són diferents. Jo vaig trobar el Consell francament molt fort. L’estructura s’ha anat enfortint, amb una tasca immensa en la digitalització o en la professionalització de certs departaments com ara la intervenció. Tots els síndics han deixat aquest llegat en positiu i aquest és el repte: què podem fer per continuar obrint la ciutadania i fent de la institució l’eix central de la política andorrana. Hi ha un ventall que volem explorar amb el Consell Obert, que és un projecte especialment interessant en el qual la subsíndica i jo ens sentim especialment avesats a participar. També hi ha altres projectes per continuar enfortint la institució, per fer millores, com ara dotar-nos d’un gabinet jurídic o també millorar la intervenció per poder atendre les institucions que en depenen.
Quin li agradaria que fos el seu llegat?
Ara mateix, encara no ho sé. Actualment, hi ha una part important en la voluntat de recuperar aquesta centralitat política, que s’ha matisat perquè, al final, la capacitat del Govern d’incidir en el dia a dia de la ciutadania és molt gran. El Consell ha de treballar més per arribar més lluny. No és que competeixi, però la capacitat d’un organisme amb 28 consellers i, si fa no fa, una trentena de treballadors, no és el mateix que tota l’estructura de l’executiu. Aquí hi ha un esforç a fer dins la lleialtat institucional. Crec que és essencial respectar les competències de les altres institucions; però hem de reivindicar la figura del Consell i el seu paper dins de la política andorrana. La Constitució ens reserva un espai central. I també hi ha el projecte del Consell obert. Vull remarcar que no vol dir que fins ara hagi estat tancat, sinó que el volem obrir encara més, perquè al final sempre hi ha coses a millorar.
“Al Consell se li reserva el fet de pensar a futur i projectar-se a anys vista, tenir una visió estadista de com vol ser el país d’aquí a uns anys; la nostra feina no és competir amb Govern. Al final, legislatiu i executiu estan separats perquè són dues visions diferents però amb un mateix objectiu: que Andorra vagi millor”
Ha marcat un perfil diferent d’altres síndics; algú pot dir que amb més protagonisme...
Jo no tinc especial voluntat de protagonisme, al contrari. M’agrada més estar al darrere. El que sí que és cert és que el Consell ha viscut dos anys de Covid i durant aquest temps hi havia moltes coses que no es podien fer. Per exemple, tot el paper de rebuda o actes. Sense voler-ho, es va tancar en si mateix. Ara ve una època on hem de treballar més cap a la reobertura, però el paper del síndic no deixa de ser el de representar tots els consellers, majoria i oposició. Dins de la imparcialitat del càrrec, que no vol dir no tenir opinió, ha d’intentar buscar l’equilibri quant a què la tasca que es fa des del Consell sigui representativa de totes les ideologies que hi ha a dins.
No tem que aquest posar el Consell al centre pugui aixecar recels a altres institucions?
Des del meu punt de vista, no. Al final, la Constitució encomana uns papers concrets a cada institució. Al Govern, la gestió del dia a dia. Aquesta feina és molt important perquè sense ella no podríem obrir comerços, guanyar-nos la vida o buscar feina. Al Consell se li reserva el fet de pensar a futur i projectar-se a anys vista, tenir una visió estadista de com vol ser el país d’aquí a uns anys. I això no entra en contradicció amb la gestió del dia a dia i amb l’execució dels acords que s’han pogut preveure. També hi ha una diferència: normalment, els governs són monocolors. El parlament, no. A nosaltres se’ns pressuposa un nivell de debat, de consens i de reflexió quan Govern, tot i que n’hi hagi, té la necessitat de ser ràpid amb l'execució. En canvi, el Consell no. Ha de ser sobretot equilibrat. La nostra feina no és competir amb Govern. Al final, legislatiu i executiu estan separats perquè són dues visions diferents però amb un mateix objectiu: que Andorra vagi millor. També se li reserva el fet de poder discrepar amb Govern. És democràticament bo que hi hagi consellers que facin el control. Som dos ens separats que es retroalimenten i s’ajuden i que des de la lleialtat institucional i un diàleg franc podem impulsar molt millor el país.
Com es pot fer el Consell més obert?
Des del nostre punt de vista, la transparència està en qualsevol acció. Des d’una petita contractació que es publiqui als sous o qualsevol acte que es faci. També el mateix dia a dia, que la ciutadania no hagi d’esmerçar grans esforços per saber què està passant al Consell. A la vegada, també una apertura que pot anar més enllà. És que gent de diversa índole i esferes d’interessos, partits o creences troben reflectits els seus interessos. Això es pot fer aportant art, reflexió, per exemple amb ONGs, o debats sobre temes concrets ja no només a l’hemicicle. Per exemple, l’altre dia vam voler conscienciar que el suïcidi és evitable o farem en pocs dies un concert per la pau. I també podem explicar la institució a qualsevol persona, com ara els ambaixadors o altres autoritats estrangeres. Crec que, pel pes que té, podem explicar millor el país des dels segles d’història, el nostre llegat i el nostre passat, amb el pes de 800 anys de pràctica parlamentària.
“Ser síndic no m’impedeix fer política ni tenir una opinió; el que no puc fer és imposar-la; una clau és que la meva ideologia o les idees més concretes no passin per sobre de les dels altres perquè, al final, hi ha aquest punt d’imparcialitat”
Part d’aquesta feina ha de servir per combatre la desafecció política i l’abstenció?
Al final la desafecció i l’abstenció no són ben bé sinònims, però hi ha una part grossa de l’abstenció i del votant que és per pura desafecció, ja no per desinterès sinó per incredulitat amb la política, i aquí és on tenim un rol: explicar què és el Consell, què és el debat parlamentari o per què no sempre s’arriben a acords. Tenim una tasca, especialment amb les generacions més joves. Al final, si mirem com ha anat evolucionant l’abstenció, veient que es concentra en gent jove i que cada vegada és més gran. Per tant, tenim l’obligació ja no només a intentar que no segueixi creixent sinó que també disminueixi. Com es pot fer? Òbviament, apropant la ciutadania al Consell i que aquesta pugui venir-hi. Les dues coses.
El fet de ser síndic li impedeix fer política?
No. Política al final en fem tots. Ni tampoc m’impedeix tenir una opinió, una altra cosa és que la vulgui imposar, que això sí que no ho puc fer. Una clau és que la meva ideologia o les idees més concretes no passin per sobre de les dels altres perquè, al final, hi ha aquest punt d’imparcialitat.
Doncs parlem de política...
D’acord.
Quins són els grans reptes de la legislatura?
N’hi ha bastants. Els clàssics: la sostenibilitat del sistema de pensions i la Unió Europea. Així, amb el desequilibri a la CASS hi és des de fa anys i, encara que fem esforços, hi tornarà a ser, gràcies a Déu perquè significa que l’esperança de vida creix i la gent viu més anys però també amb més despesa mèdica. El tindrem permanentment i ara hem de fer un esforç gran. I la Unió Europea també ve del 2008, amb la primera carta demanant negociacions per part d’Albert Pintat i que s’allargarà fins que ho tanquis i es porti a referèndum i el poble decideixi què es vol fer. Cal una negociació molt bona per a Andorra que asseguri les especificitats i, també, que ens convenci a tots, a nosaltres, per demanar el vot i a la ciutadania que és qui l’ha de votar. I després també hi ha la crisi de l’habitatge, a la qual hem de posar solucions. I altres que són d’una generació. Potser la meva se sent tocada per l’estalvi energètic, el canvi climàtic i la preservació del medi natural. Tot s’ha d’unificar i posar com a multpirioritats per buscar solucions a tot. Algunes poden ser contradictòries, com ara habitatge i entorn. I hem de trobar el que no sigui contradictori. Que hi hagi pisos a preu assequible a la vegada que protegim l’entorn. Aquesta és la tasca de tots els actors polítics. Cadascú tindrà les seves i haurem de discutir sense oblidar que no pot fer-se etern perquè el problema es fa cada cop més gran.
Això pot fer que, si al final la majoria tira pel dret, es doni la sensació que no es vol consens?
No. En el meu cas, quan era president del grup parlamentari, vam arribar a grans consensos amb temes quan teníem la majoria i no es requeria. Al final, amb alguns temes, com ara l’habitatge o la crisi climàtica, no hi ha una solució màgica. Escoltant més opinions no trobarem la perfecta però sí que la perfeccionarem i, en canvi, actualment únicament des de la pura majoria potser la perdem o no tindrem capacitat d'arribar a millors idees. Hi ha temps per discutir? Sí, però també hi ha un moment que s’ha d'actuar. I aquí és on entra la feina del Consell pel que fa a la presa de decisions i del Govern en l'execució.
“Amb la CASS, probablement, no hem volgut veure l’impacte que pot tenir el problema i com ara s’ingressa més s’ha maquillat l’efecte, ens ho ha endolcit i sembla que no n’hi hagi, però existeix; si pensem el contrari, en un futur es farà més gros”
Amb l’habitatge, hi ha qui critica que difícilment es podran trobar solucions quan molts a Govern o al Consell tenen interessos en el sector...
Tothom té interès en l'habitatge. I és legítim. Des de qui té un pis, per defensar la seva propietat, a qui el pot construir i qui hi vol accedir. Aquí no hi ha bons i dolents. No és millor el que defensa el fet de tenir un pis i el vol llogar que aquell que no el té i vol accedir a un preu accessible. Govern ha de posar els mecanismes que, sense afectar els privats, donin solucions a qui no té accés. Aquí és on hi ha la inversió pública, per això paguem impostos. La tasca és solucionar el que el privat no pot generar.
Amb algunes mesures han arribat tard? Per posar un exemple, amb el parc immobiliari públic.
No sé si amb aquesta, però amb algunes, sí. El que està clar que els problemes molts cops no es poden preveure. En el seu dia vam treballar i vam posar molts recursos de l’Estat per sortir de la pandèmia i potser no vam veure que el de l'habitatge seria tan greu. Ara, justament, hem posat una capacitat d’inversió molt elevada. 50 milions d’euros d’un pressupost de 400. Si ho extrapoles al que significaria en un país com Catalunya o Espanya, veus que invertim moltíssim més. Això s’ha de tenir també en compte. Que arribem tard amb algunes solucions, clar que sí. I amb moltes d’elles, no. A vegades no tot és blanc o negre. Hem de trobar mecanismes que ens permetin veure quins seran els problemes de futur però no sempre són mesurables. No vol dir que no l’haguem volgut veure mai. Sempre l’hem vist, potser no l’hem valorat amb la força que tenia. I amb la CASS passa el mateix. Probablement, no hem volgut veure l’impacte que pot tenir. I com ara s’ingressa més s’ha maquillat l’efecte que pot tenir, ens ho ha endolcit i sembla que no hi hagi problema, però existeix. Si pensem el contrari, en un futur es farà més gros.
Amb les pensions, les dades actuals s’allunyen de les de l’estudi actuarial...
Sí, perquè l’estudi fa un lineal del creixement de l’economia. Per tant, quan hi ha un sotrac s’agreuja i quan la cosa va bé, el problema sembla que s’alenteix, però la realitat és que la CASS per cada euro que rep haurà de pagar-ne tres. Assumeix el doble d'obligacions que els diners que té. Fa igual si el dèficit arriba el 2026 o el 2028; al final, hi serà. I serà galopant perquè s’hauran de començar a gastar els diners del fons de reserva i quan no hi siguin, encara serà pitjor. Al final, el sistema està pensat en una esperança de vida de 72 anys i ara, gràcies a Déu, és de 84. Aquests dotze anys ningú hi ha posat diners. És així de simple.
[Negociació amb Europa] “Crec que va bé, que avança bé; s’estan tenint en compte les especificitats dels petits Estats i podem trobar solucions per als esculls que existien com són el monopoli de FEDA i Andorra Telecom o el tema migratori”
Serà factible fer-ho amb consens?
Crec que sí. Vam estar mot a prop la passada legislatura, vam tenir un preacord amb el PS i faltaven els informes dels actuaris i s’havia d’afinar. Ara penso que no s’ha d’intentar imposar aquest preacord en tres mesos, però tant Concòrdia com el PS o Andorra Endavant són molt conscients del problema i es podrà trobar una solució que no serà una sinó múltiples, una barreja de moltes perites coses que facin un tot global i això requerirà negociació. La consellera Maria Martisella és molt experimentada i estic absolutament convençut que arribarà a un acord.
Fins a quin punt és un perill allò que s’ha dit molts cops que, si no hi ha consens, la majoria està disposada a tirar la reforma endavant igualment...
Al final, ha de ser així. La responsabilitat de Govern hi és. El Consell té un paper central en la discussió però també en la presa de decisions. Que no hi hagi unanimitat no vol dir que no s’hagin de deixar de prendre la decisió. La unanimitat és bona i recomanada, sí; però quan no hi és, també existeixen mecanismes i la Constitució ja preveu quan una llei ha de ser aprovada per majoria simple o reforçada o quan requereix fins i tot un referèndum i que el poble es pronunciï. Si no es troba consens però el problema és tan greu, al final s’haurà de decidir tirar endavant la llei.
I això no és un risc per a la negociació?
No, perquè, el meu ho entendré, també com a expresident de la comissió, pel que he pogut veure fins ara no hi ha una voluntat d'immobilisme en aquest tema. Tots els grups són conscients i volem treballar-hi. Una altra cosa és que també els haig de donar el temps suficient per poder estudiar els dossiers. No és el mateix per a mi entendre la problemàtica de la CASS quan m’he dedicat quatre anys a això, que per a algú que acaba d’arribar. Ara bé, això tampoc significa que s’hagin de donar vint anys. Les solucions s’han de trobar i en aquesta legislatura.
També ha de ser la de l’acord d’associació, com veu l’actual estat de la negociació?
Al final, jo no estic negociant. La tasca és de Govern. Permetin que faci una reflexió més a partir de la informació que se’m dona. Crec que va bé, que avança bé. S’estan tenint en compte les especificitats dels petits Estats i podem trobar solucions per als esculls que existien com són el monopoli de FEDA i Andorra Telecom o el tema migratori. Quan acabarà? No sé. Tothom pensava que la presidència espanyola seria molt activa i gairebé es pot dir que encara no ha començat quan estem a mitjans de setembre. També és cert que hi ha una data simbòlica, que és el final de l’actual mandat de la Comissió, que és qui ha portat la negociació i suposo que la voldrà concloure. I, després, hi ha un procés molt important de pedagogia, d'explicació, perquè la ciutadania, òbviament, ha de votar i ha d'estar totalment informada dels pros i dels contres.
v“Amb el codi de família era conscient que el que estàvem aprovant no podia ser signat per Vives, però també que la ciutadania d’Andorra havia d’anar cap allà. I així ho vam fer. Que un Copríncep no signi una llei no ha de fer por, forma part de la normalitat institucional; el que no podem fer és posar les seves idees a un nivell que suposi la seva abdicació i, per tant, la fi del model”
Justament, hi haurà un referèndum. El preocupa que un nombre important de consellers generals, per ara, no estiguin al pacte d’Estat?
Ja ho veurem. No obligatòriament vol dir que siguin immòbils amb el temps. Potser poden acabar integrant-se. No perquè ara no hi siguin no vol dir que no ho puguin estar en el futur. I la resta de consellers hi són, com també forces extraparlamentàries.
És un risc de cara al referèndum?
El referèndum en si ja és una aposta. El moment en què la ciutadania vota qualsevol tema és risc. Tant pels que volen que es voti que sí com els que volen el no. El poble andorrà és sobirà i prou savi per saber, davant un eventual acord, si afavoreix els interessos d’Andorra o no. Ara mateix, no sabem com acabarà. Jo penso que bé; podem intuir que serà un bon acord. Quan l’acabem de veure l’haurem d’explicar i la gent votarà. Molta gent ho farà potser per por però també molts per esperança.
S’han conegut les dotacions pressupostàries dels grups de cara a l’any vinent, amb un increment substancial...
Les dotacions són necessàries per als grups, per pagar millors assessoraments com pel material i els sous dels consellers. També hem pujat, a demanda de grups, 40.000 euros pel tema CASS. La legislatura passada qui va assumir les despeses de la comissió pel sistema de pensions va ser directament el Consell. Ara hem entès que ho han de fer els grups, però també vam veure que hi hauria aquesta necessitat forta i ho vam introduir.
Els salaris dels consellers generals s’incrementaran l’any vinent?
No ho sé. És una decisió política. L’any passat es van congelar. Ho han de decidir els grups.
El pressupost sí que posa sempre que als sous públics s’aplica l’IPC. En canvi, pel privat ara s’està derivant tot a una negociació entre patronals i sindicats. La gent ho entén això?
Hi ha moltes empreses que sempre han aplicat l’IPC. La recomanació del Govern i del Consell General és fer-ho, però en un Estat on les relacions laborals depenen d'una negociació entre dues persones, no es pot imposar sempre el criteri que s’aconsella. Al final, hi ha un lliure mercat. Ara bé, si tu ho recomanes, has de ser exemplar en l’aplicació. Per això, l’any passat, els polítics ens vam posar un zero però tots els treballadors públics que també han de fer la compra, van tenir el 7%.
Es tornarà a veure a tràmit una llei que obligui a pujar-los?
No ho puc saber. Depèn de Govern.
Com és la seva relació amb el Copríncep Episcopal?
Bona. Mai he tingut cap problema. Cap en absolut. Ens coneixem de fa anys. Al final, la relació institucional sé perfectament quina és.
Li sap greu quan no signa alguna llei, com ara la de persona i família que va impulsar vostè?
No. Sempre he tingut una molt bona relació. I, òbviament, la institucional encara és millor. Soc un gran defensor de les institucions que tenim instal·lades en el règim constitucional. També entenc que els Coprínceps han de ser lliures i hi ha mecanismes per a quan un no la vulgui signar. Fins i tot, si no ho volen fer els dos, que no ha passat mai. Algú porta el compte de quantes lleis no han signat un i altre i en porta més el francès. Amb el codi de família era conscient que el que estàvem aprovant no podia ser signat per Vives, però també que la ciutadania d’Andorra havia d’anar cap allà. I així ho vam fer. Que un Copríncep no signi una llei no ha de fer por, forma part de la normalitat institucional; el que no podem fer és posar les seves idees a un nivell que suposi la seva abdicació i, per tant, la fi del model. Hem d’entendre quan una cosa no la pot signar per la seva creença i quan la matèria és tan greu que, en el seu paper de bisbe, el pot portar a renunciar.
Parla, evidentment, de l’avortament...
O de l’eutanàsia, que també existeix.
Serà aquesta la legislatura de la despenalització de l’avortament?
Crec que sí. La visita del secretari d’Estat del Vaticà va ser positiva i va ser clar. Crec que s’està fent feina i que hi ha la voluntat de les dues parts de trobar una sortida, sempre tenint en compte que hi ha una institució que és l’Església i que no pot ser només imposada per les autoritats civils. S’ha de negociar i trobar una sortida acceptable per les dues bandes.
Amb quin grup de l’oposició es porta millor?
Amb tots em porto bé. Molts han sigut companys durant vàries legislatures i a altres els he conegut més recentment i tinc bona relació, però no deixo de ser de Demòcrates, que és la meva preferència política.
“Em sento molt honorat d’haver arribat a síndic; és la culminació de la meva carrera política, el darrer pas”
Síndic general és el darrer pas de la seva carrera política?
Sí, segur.
No el veurem a un lloc, diguem-ne, més executiu?
No. Jo em sento molt honorat d’haver arribat a síndic i, per a mi, ja està. Hi ha gent que la seva passió és ser cònsol o cap de Govern. I jo he arribat a síndic.
I per què aquesta passió?
No ho sé. Potser per la meva experiència parlamentària, que m’ha donat aquest bagatge i em fa pensar que la sindicatura és la culminació de la meva carrera Potser per la família, perquè el meu avi i la meva mare havien fet política al Consell i, des del romanticisme, sempre l’havia vist com a una figura fantàstica. També crec que per vocació. Hi ha gent que és més legislativa, més d’estendre ponts i teixir consensos i altres, més executius.
Quines mancances hi veu al Consell ara mateix?
Ara n’hi ha una de forta quan a estructura. Per un costat, la intervenció delegada. Hem de ser capaços de portar el control de les institucions que depenen de nosaltres, com ara l’APDA o el Raonador. Ara no tenim aquesta estructura i ens hem de dotar d’un equip. I, també, dins del procés de digitalització, cal tenir una persona que centralitzi la informàtica i també un gabinet jurídic potent, més pensant si en el futur hem de signar l’acord amb la Unió Europea. I després caldria reforçar algun departament intern com ara el de compres. Després, també ens dotarem de l’estructura de teatre que hi haurà al pàrquing i necessitaràs gent que la pugui fer operar per fer actes. Això, però, quan s’acabin les obres.
Comentaris (38)