Carles Campuzano // Expert presentat per Demòcrates a la comissió sobre les pensions

“A Andorra hi ha pensions molt altes i molt baixes; un bon sistema hauria de ser més equilibrat”

Carles Campuzano va néixer a Barcelona el 12 de juny del 1964. Actualment viu en parella a Vilanova. Es va llicenciar en dret a la Universitat Autònoma de Barcelona, però ben aviat els seus passos es van encaminar cap a la política, a les files de Convergència Democràtica de Catalunya. Va treballar al departament de Presidència i va ser regidor de la població del Garraf. Entre 1992 i 1995 va ser diputat al Parlament i el 1996 va fer el salt al Congrés, on va estar fins al 2019. HI va destacar com a membre de la comissió del Pacte de Toledo, òrgan responsable dels canvis legislatius del sistema de pensions espanyol. Actualment, és director de Dincat i membre de la junta directiva de la taula del Tercer Sector.

Carles Campuzano.
Carles Campuzano.

Les tasques de la comissió d’estudi sobre el futur de les pensions al Consell General han finalitzat i ja s’ha publicat, fins i tot, el dictamen final. Al llarg d’aquestes setmanes, han donat la seva visió del sistema andorrà diferents experts. En el cas de Demòcrates per Andorra, el ponent va ser l’exdiputat de Convergència, Carles Campuzano, que analitza el sistema i les possibles mesures que caldria prendre per garantir la seva perdurabilitat en el temps.

Al seu entendre, quin és l’estat de salut del sistema andorrà de pensions?

Vull ser prudent. L’andorrà té els reptes de molts sistemes però dos especialment importants: com fer que es garanteixin les pensions i com es fa que sigui sostenible en l’actual context de canvis tecnològics. I els té amb les característiques locals que responen a la societat i a l’economia del Principat.

És més complicat reformar-lo que l’espanyol?

A tot arreu, els reptes són similars. A Andorra hi ha les dificultats afegides de les característiques de ser un país petit, amb una alta taxa de treballadors estrangers, de no ser membre de la Unió Europa i de tenir una gran presència del sector serveis. No és que sigui més o menys difícil, sinó que les reformes no poden ser un tallar i enganxar d’altres llocs; s’han d’adaptar.

Hi ha un risc imminent de col·lapse?

En general, els sistemes públics, per definició, no poden fer fallida. Quan no arriben amb les cotitzacions a la seguretat social, l’Estat agafa la responsabilitat via impostos i via deute. És la seva gran fortalesa. Ara bé, res és gratis. Cal tenir en compte els impactes que tindran per a l’economia aquests tributs i cotitzacions. Si la despesa en pensions és tan alta que l’esforç fiscal que exigeix no permet l’economia andorrana ser competitiva, hi haurà un problema. Cal trobar l’equilibri entre tenir unes pensions suficients i que el seu finançament no generi unes distorsions a la competitivitat econòmica del país en qüestió. Aquí el diable habita en els detalls perquè cal trobar els mecanismes per aconseguir aquest equilibri. I això no és una discussió senzilla, ni a Andorra ni a cap país.

“A Espanya una mesura prèvia a pujar cotitzacions va ser clarificar el sistema de finançament. Es pot fer de manera gradual en temps, però el període a Andorra no pot ser tan llarg”

És inevitable apujar cotitzacions?

A Espanya es va fer una mesura prèvia, que va ser clarificar bé el sistema de finançament de les pensions. Si amb les cotitzacions estem pagant altres coses...

A Andorra es paga la sanitat...

Per exemple. Espanya ha trigat pràcticament 30 anys a resoldre aquesta separació de finançament. Durant molts anys van pagar pensions no contributives, complements, sanitat o polítiques de bonificació de contractació de persones... Aquesta separació de fonts de finançament, que s’ha de fer també de manera gradual en el temps, pot ajudar a donar més robustesa financera al sistema de pensions i fer-lo més transparent. Es tracta de deixar clar que l’esforç d’empresaris i treballadors va destinat a les pensions. Cert que no es pot fer d’un dia per l’altre perquè el que deixis de finançar amb cotitzacions ho hauràs de cobrir amb tributació. Ara bé, crec que a Andorra el període no pot ser tan llarg com a Espanya.

Tocarà jubilar-se més tard?

Efectivament, a tot arreu les edats de jubilació s’han prolongat perquè l’actual correspon a una època en la qual l’esperança de vida era infinitament inferior a la que és ara. I té sentit que es faci en activitats laborals on el desgast físic és inferior.  També s’ha de dissenyar bé, mirant quines professions ho han de fer o quins incentius es poden posar per treballar més enllà de l’edat de jubilació. I, també, introduir en valor el valor que aporten els treballadors més madurs.

“Hem de posar en valor que dones i homes a partir de 55 anys han de continuar sent útils al mercat de treball”

Justament, molts tenen problemes a trobar feina...

Hem de posar en valor que dones i homes a partir de 55 anys han de continuar sent útils al mercat de treball. En el nostre entorn, veiem que els països amb menys atur juvenil són, també, els que tenen més treballadors madurs incorporats al mercat laboral.

Una cosa doncs, no treu l’altra...

Efectivament. Aquesta és una línia molt estratègica.

Tornant a les cotitzacions... caldrà pujar-les o hi haurà prou separant les fonts de finançament?

Un cop facis aquesta separació, tocarà fer números. En el fons, les cotitzacions no deixen de ser una renda que paga l’empresa però de la qual no disposo ara sinó que la tindré quan em jubili. Si la conclusió és que s’ha d’incrementar aquest estalvi respecte al sou, potser toca parlar del segon pilar dels sistemes de pensions: els models de capitalització, que generen també fons per la jubilació. Caldria valorar si aquest esforç extra es pot canalitzar tot en cotitzacions o una part en aquests plans d’empresa. I una altra discussió seria si té sentit finançar-ho tot a través de cotitzacions.

Campuzano, durant la compareixença al Consell General.
Campuzano, durant la compareixença al Consell General.

Són inevitables els plans d’empresa?

Són una opció. En aquest cas, el que fas és no posar tots els ous a un sistema de repartiment, sinó que una part queda a un de capitalització esperant que generi uns beneficis que es cobraran com a renda complementària a la pensió. A la resta d’Europa sol haver-hi una pensió pactada en el si de l’empresa i la pública. I en alguns països com Dinamarca o Holanda, la més forta és la primera i la complementària és la que es genera amb el repartiment. Ningú creu ja que només el sistema públic de repartiment garanteixi pensions que s’acostin al salari ni en el sistema xilè de capitalització al 100%, que no ha funcionat.

Per tant la solució potser aniria cap a un sistema mixt...

Necessites un compromís públic evident. El finançament via cotitzacions garanteix uns ingressos però cal també generar més estalvi. I els plans del segon pilar poden ajudar-te a no dependre únicament de les pensions per repartiment.

“Una de les coses que em va sorprendre del sistema andorrà és que no hi hagi un màxim de pensió en un sistema públic que busca que les generacions siguin solidàries entre unes i altres”

I els plans privats són inevitables?

Formen part de la llibertat d’aquelles persones que tenen capacitat d’estalviar més. Per qui pugui fer-ho i trobi un producte que li doni seguretat és una opció respectable.

S’han de posar facilitats per impulsar-los?

S’ha de veure en l’esquema global, però el principal objectiu de la política de pensions ha de ser garantir el primer pilar i promoure el segon. I, si hi ha marge fiscal, pots fer altres coses. Estimular l’estalvi és bo per les economies, però cal mesurar quin marge fiscal tens.

Cal limitar les pensions més altes?

Una de les coses que em va sorprendre del sistema andorrà és que no hi hagi un màxim de pensió en un sistema públic que busca que les generacions siguin solidàries entre unes i altres. És bo que hi hagi sistemes de solidaritat interna i que, per tant, a qui pot contribuir més se li limiti la pensió màxima que pot rebre, per ajudar a qui ha hagut d’aportar menys. Trobar aquestes mesures forma part també d’una bona política de pensions.

El consens és essencial?

Les polítiques de pensions duren més que les legislatures. I a més a més, sovint, amb diferents governs de colors polítics que les han de gestionar. Qualsevol reforma demana temps perquè provoqui els efectes que es busquen. Tot això aconsella grans consensos i majories que donin estabilitat. Cal que s’intenti evitar la batalla partidista i les posicions demagògiques al voltant de les pensions. És bo el consens, el sentit de la responsabilitat i donar al ciutadà tranquil·litat sobre que els partits estan treballant junts.

“La creació d’aquesta comissió al Consell General demostra que els partits són conscients de la magnitud de la qüestió i de la importància que té”

A Andorra, serà possible?

Desitjo que sí. La creació d’aquesta comissió al Consell General demostra que els partits són conscients de la magnitud de la qüestió i de la importància que té.

Hem de témer perquè això acabi provocant pensions més baixes?

Si el sistema de cotitzacions està mal dissenyat, és evident que sí. La pensió no deixa de ser una renda que no cobro ara perquè la tindré en el futur. És l’estalvi que ara faig el que determina què cobraré demà. Hem d’assumir que res és gratis i que tot té costos. Els darrers anys, però, s’ha consolidat que una bona societat  és aquella en la que saps que quan, per raons d’edat, no puguis treballar, tindràs ingressos que et permetin viure amb prou dignitat. Per això és important el consens, per llançar el concepte que el sistema de pensions és un gran compromís de tots.

Les pensions a Andorra són baixes?

Hi ha de molt altes i de molt baixes. Hi ha les dues realitats. Un bon sistema segurament ha de ser més equilibrat.

Comentaris (16)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.