L'ITV VA CANVIAR DE DIRECTOR A PRINCIPI DEL 2012. DE LLAVORS ENÇÀ UNA VINTENA LLARGA DE PERSONES N'HAN MARXAT. PER VOLUNTAT PRÒPIA O ACOMIADATS DONANT GRÀCIES AL SENYOR. AL SENYOR DIRECTOR, QUE DESPRÉS DE TEMPS FENT-LOS LA VIDA IMPOSSIBLE ELS PAGAVA LA LIQUIDACIÓ CORRESPONENT. S'ESTALVIARIEN DE TORNAR-LO A VEURE. L'ALTAVEU VA FER PÚBLICA FA UN PARELL DE SETMANES LA MALA MAROR VISCUDA A L'ESTACIÓ D'INSPECCIÓ DE VEHICLES. HO VA FER ARRAN DE LA DARRERA DESBANDADA DE PERSONAL. QUATRE OPERARIS EN POCS DIES DE DIFERÈNCIA VAN PLEGAR. FARTS DE LES ANADES I VINGUDES D'UN ENGINYER INDUSTRIAL ENCAMPADÀ QUE CONSIDEREN QUE PATEIX ALGUN TRASTORN OBSESSIU. COM QUE LA PLANTA RAJA (DINERS), NINGÚ NO ELS FA CAS, AFIRMEN. ARRAN D'UNA PRIMERA INFORMACIÓ, I FET BEN POC HABITUAL EN AQUEST PAÍS, DIVERSOS EXTREBALLADORS VAN FER SABER LES SEVES VIVÈNCIES AMB NOMS I COGNOMS. AQUEST BLOG EN VA REUNIR UNA DESENA EN UNA SALA PER INTERCANVIAR IMPRESSIONS SOBRE ALLÒ QUE HAN VISCUT. ESPEREN QUE L'ADMINISTRACIÓ, ARA QUE L'ITV HA CANVIAT DE MINISTRE DE TUTELA, HI POSI REMEI D'UNA VEGADA PER SEMPRE.
“Ens ho ha fet passar malament als uns i als altres. Ens enfrontava.” “El nostre protocol canviava cada dia. El que avui deia que era blanc demà et deia que era negre.” “Ell treballava de sol a sol perquè no confiava en ningú que tingués per sota.” “No ens deixava anar al lavabo. Només un cop en vuit hores. I si t’enganxava alguna vegada que no havies demanat permís, l’esbroncada era segura.” “En una tarda es podia rentar trenta o quaranta vegades les mans. És obsessiu.” Això sí: “És un 10 en objectius, sempre fa més. Sempre vol més.” Són frases pronunciades per alguns dels treballadors que, essent treballadors de més o menys llarga durada a l’estació andorrana de l’Inspecció Tècnica de Vehicles (ITV), han acabat plegant del 2012 cap aquí. Anar a treballar es va convertir en un calvari. Un viacrucis. Un malson que portava el nom i el cognom del director-gerent que va arribar aquell any a Aixovall. Un enginyer industrial d’Encamp que una part de la seva vida acadèmica, laboral i personal la va passar a Girona i que, poc abans de ser fitxat per ITV Serveis, va tornar al Principat. Fa pocs dies, l’Altaveu feia públic el malestar en una empresa que, tot i ser privada, ofereix un servei públic i ostenta una concessió administrativa. “Fa molts anys que es viu aquesta situació. I ningú no entenia perquè no havia transcendit mai.” El fet que coincidissin tres o quatre baixes en qüestió de pocs dies i que això se sabés entre els clients, i l’enuig que també porten molts d’aquests clients perquè en certa manera són o han estat víctima de la situació, va fer sortir a la llum pública un clima laboral enverinat. A partir d’aquí, diversos extreballadors van arribar a enviar missatges exposant la seva situació amb nom i cognoms. Sense manies. De dins surt una animadversió cap a l’esmentat director-gerent, fora de mida. “L’únic que vull és que pagui el mal que ens ha fet. De cap manera no vull recuperar la feina.” O: “La feina m’agradava molt. Em pensava que no hi havia res millor que allò. Fins que va arribar aquest senyor. Ara, fora d’allà, s’està encara millor: no hi és ell.” Els testimonis estan plens de força. Encara que també de ràbia. L’Altaveu va reunir pràcticament una desena d’aquests treballadors, de persones que han sortit de l’empresa en aquests darrers cinc anys, en una única sala. Per intercanviar-hi impressions. Una conversa distesa. Però crua. Molt crua en alguns moments. No és fàcil periodísticament en aquest país fer seure aquest nombre de persones per exposar una situació complexa. Encara que se’ls garanteixi que tot i haver escrit missatges amb el nom real, en el reportatge no s’hi posarà. Però els redactors saben qui són. Hi parlen, els qüestionen. Fins els burxen. Per bé i per mal. Ells, els antics operaris, tenen dos raonaments fonamentals. Per explicar el comportament ‘obsessiu’, segons els extreballadors, del seu antic cap, que aquest pateix algun trastorn. Reconegut o no. Tractat o no. I, d’altra banda, que l’empresa, al capdavall, “és una màquina de fer diners”. I hi van bé tant a l’Automòbil Club d’Andorra (ACA) com a Applus Iteuve Tecnology. Són els dos socis d’ITV Serveis, que el 2006 va rebre la concessió del servei ja d’una forma força qüestionada.
Un aterratge discret però amb un acomiadament ben 'matiner' per "marcar terreny"
Però a nivell laboral, l’empresa va ser, segons aquests treballadors, alguns dels quals provinents fins i tot de l’etapa governamental de l’estació, d’altres amb experiència en el sector fora del Principat, una bassa d’oli. Fins que el 2012 va plegar l’antic director quan va tenir una proposta de feina que va considerar millor i Marcos va aterrar a Aixovall. Un enginyer jove. No arriba avui a la quarantena d'anys. El seu aterratge va ser discret i sense fer soroll. Desconeixia totalment el món de l’automòbil. Tampoc no tenia al cap una reglamentació que, avui per avui, se sap, diuen, de memòria. No estalvia hores, és intel·ligent i sap portar la seva actuació sempre al límit de la llei. Tibant sempre la corda. Però sense superar-la pràcticament mai. Sempre, sempre, sempre, el que aquí s’escriu és la versió d’aquest grup de treballadors prou heterogeni i representatiu. De fet, n’hi ha alguns que no s’havien tornat a veure més d’ençà que havien deixat la feina perquè havien acabat enfrontats. Ara no descarten crear algun grup per intentar visualitzar la que durant temps ha estat la situació que han patit i mirar d’aconseguir canvis. Amb el pas de Gilbert Saboya al ministeri d’Economia, el control governamental de la planta passa a aquest ministre, a aquest ministeri. I creuen que potser és l’hora de fer veure més que mai la situació “inhumana” que, expliquen, es viuria a l’ITV. En cinc anys, hi ha hagut més de vint baixes -ja siguin voluntàries o acomiadaments no causals-. O dit d’una altra manera: s’ha renovat totalment dos cops la plantilla si es té en compte que a l’estació hi sol haver, gerent al marge, una dotzena de treballadors. Quatre administratius i vuit inspectors-mecànics dividits en dues línies de treball. I, pel cap baix, d’aquells que van plegar, el 40% va haver de recórrer, en un moment o altre, a tractament psicològic degut a la situació laboral. Marcos, expliquen els extreballadors d’ITV Serveis, va executar el primer acomiadament al cap de molt pocs dies d’arribar a l’estació. Era la seva manera “de marcar terreny”, segons aquests antics empleats. Que la direcció de recursos humans finalment es portés des del soci espanyol de la concessionària va fer que fos el gerent de la planta qui, de facto, assumís també la responsabilitat del tracte directe amb el treballador. Només una vegada en aquests cinc anys darrers els operaris van tenir la força suficient per mirar de parar-li els peus. D’aquí que anessin a trobar el vicepresident de l’ACA, Jordi Pascal, que llavors interinament havia assumit el comandament de l’entitat. Asseguren que va ser pitjor el remei que la malaltia. Assabentat de la qüestió, el director-gerent va voler passar comptes als ‘traïdors’. Diuen, i hi estan d’acord tots, que a l’enginyer en cap de la planta tan li feia que tornessis d’una baixa per maternitat com que patissis una malaltia gravíssima. Que fos Nadal o Sant Esteve. Si pel que fos t’havia fet creu i ratlla, tenies la liquidació garantida. En algunes ocasions va intentar fer-se l’orni amb les compensacions. Però al final, asseguren els convocats, sabia clarament què marcava la llei i no tenia més remei que baixar del burro si és que s’hi havia enfilat. “Es deuria pensar que em feia una ‘putada’. Però quan em va fer fora, vaig respirar”, explica una de les extreballadores. D’altres, amb família per mantenir, van tenir més por d’entrada. Després, asseguren, també han respirat. A alguns els feia fora, entre altres coses i suposadament, per contribuir a reduir costos. “Ens ho deia clarament, que el benefici no se’n ressentiria.” Per això, per exemple, hauria buscat la manera per poder duplicar les revisions que havien de passar els cotxes que no podien passar la inspecció en la data que els tocava. O va suprimir el servei de manteniment de la maquinària que prestava una empresa externa. “‘No sou mecànics vosaltres?’ va dir un dia”, recorda un. Doncs si eren mecànics de cotxes, també podien arreglar màquines que revisen automòbils. Un cost menys. Però no va trigar molt temps a què, fent el manteniment sense saber-ne els secrets, un dels operaris va perdre tres dits d’una mà en un accident laboral del qual, tampoc a efectes legals, va tenir massa transcendència, diuen. “Amb totes aquestes mogudes treballàvem sota una pressió brutal. I així era molt més fàcil cometre errors”, expliquen. La conversa intenta seguir una mena de fil argumental. Però no és fàcil. Més aviat al contrari. “‘He vist que has entregat un currículum’, et retreia alguns cops”, explica un altre. Passar de l’amor a l’odi també en aquest cas era fàcil. D’intentar frenar algú que fart de la situació volia plegar, a maleir-li els ossos quan ja era evident que marxava. I pagar-li els dies de preavís per no haver-lo de veure’l més. “No aniràs enlloc que cobris tan bé com aquí”, era un dels arguments per intentar frenar algunes de les baixes. Fa cinc anys, el director-gerent va començar a treballar cobrant menys que un dels caps de línia. Avui ja deu haver més que doblat aquell salari. Fet que no retreuen en absolut els seus antics subordinats. Reconeixen que l’obsessió arriba fins al fet d’obtenir cada any més ingressos. Més benefici. “Volia gent sotmesa i abaratir els llocs de treball.” Gent que no conciliés amb els clients. Que no fos agradable amb els usuaris. Que no perdés el temps més enllà de l’estrictament necessari. D’aquí, per exemple, que escrivís i imprimís un text i els enganxés a les recepcionistes o a la taula o al vidre de la garita amb les paraules justes i concises que havien de dir quan despengessin el telèfon. Allò i prou. Calia aixecar la mà per anar al lavabo o, hi va arribar un moment, que a l’hora d’entrar, a les 7 del matí, esperava a la porta per veure a l’hora que arribaven els operaris. “Molts vam acabar esperant-nos fora fins que no es feien les 7 en punt per no regalar-li ni un sol minut.” I a l’hora de plegar, mig obligava a que s’esperessin els uns als altres per marxar tots junts. “Ningú no feia res millor que ell. Al final, però, molta inseguretat. I a l’empresa, com que guanya diners, no l’importa el com.”
La relació, segons els antics treballadors, és complexa fins i tot més enllà del personal
De tant netejar algunes estances de l’oficina les va fer malbé per desgast. O es rentava les mans trenta i quaranta cops en una tarda. Si li havia donat la mà a algú. Si havia tocat la taula de determinada forma… “Això és obsessió.” Hi ha molts transportistes amb els quals no té bona relació, asseguren els treballadors, i també diversos tècnics del departament d’Indústria de Govern, el departament que tutela el servei, saben de quin peu calça l’home. L’eviten. En passen. El que sia. Però a tots plegats, tot allò els minava la moral i més hi tot. “Anaves a treballar i l’únic que intentaves era que durant el dia no et demanés res, que no es dirigís a tu”, explica un dels antics mecànics. “Acabaves sense poder dormir, sempre donant voltes al mateix. No veient res més que allò. Sense ganes de fer res i sense veure un futur.” I a l’ITV els inspectors han conduït màquines i vehicles sense tenir, ells, els permisos corresponents per fer-ho. O es tenia una empresa contractada per fer enquestes de satisfacció i potser arribava la persona encarregada de fer-la un bon dia “i si ell ja intuïa que no seria bon dia, li deia que marxés. Que ja vindria un altre dia. El 89% de les enquestes que arribaven a Govern eren satisfactòries. ¡Com no havien de ser-ho!” O els fulls de reclamació… Mai no estaven a disposició del client. Sempre dins el seu despatx. Una fórmula de dissuasió, expliquen els extreballadors. Quan algú es queixava, els escoltava, els parlava, els tornava a parlar… “i molts marxaven sense fer la reclamació perquè no podien perdre més temps”. “Si algú tenia una queixa, sempre se l’havia d’avisar. La resta no podíem respondre. L’havíem de buscar a ell. I si no era a l’estació, trucar-lo. Encara que fos als Estats Units perquè estava de vacances. O enviar-li un mail. ¡L’hem hagut de trucar als Estats Units per poder entregar un full de reclamació!” Gairebé tres hores de conversa donen per molt. “Ens ho ha fet passar malament als uns i als altres.” La cita va arribar poc després de l’última desbandada. Ells, els interlocutors, feia més temps que havien deixat la feina. De mitjana, prop de set anys treballant a la casa. “Tots en vam sortir amb l’autoestima per terra.” “Ell és el problema; ell té un problema.” Però, recorden, l’empresa va bé. “És una màquina de fer diners.” Encara, que, recorden, no tot s’hi val. Per això, diuen, esperen que ara que ells que ja no busquen res més que no sia que es conegui l'infern en què han treballat, l’administració d’una vegada per sempre es posi mans a l’obra. Perquè ningú més hagi de passar per aquell viacrucis. Aquell malson en què es convertia cada dia l’ITV per obra i gràcia del seu director. O així ho vivien, almenys, els treballadors.
Comentaris