La dona havia treballat com a cuinera del restaurant des de l’any 2011. El 2 de juny del 2020, un cop es va acabar el confinament, l’establiment va reobrir. Aquestes primeres jornades, però, no va acudir al lloc de feina, tot al·legant que havia de tenir cura dels fills. El 9 de juny, el seu cap va comunicar-li per carta que l’acomiadava per motius disciplinaris.
En primera instància, la Batllia havia validat la decisió de l’empresari però, ara, el Superior reformula la resolució: hi ha comiat injustificat i la dona ha de ser indemnitzada amb 10.500 euros més interessos legals
La treballadora va presentar una demanda judicial perquè entenia que la decisió era improcedent. En primera instància, la Batllia la va desestimar tot entenent que “no aportava prova suficient que acredités que la seva absència (...) obeís a motius justificats”. Per això, va acabar presentant un recurs al Superior, que va analitzar el cas d’una forma ben diferent.
Els magistrats recorden en la sentència que els fets van tenir lloc en ple procés de desconfinament, quan s’obrien “progressivament i sota unes condicions estrictes” els sectors d’activitat, entre els quals la restauració. A banda, es remarca que, just els dies abans de la reobertura del negoci, la dona havia patit la Covid-19. Fins al 2 de juny, justament el dia de la posada en marxa de l’establiment, no va tenir l’alta. I el Superior també posa sobre la taula el fet que en aquelles dates les escoles seguien tancades. Llavors, el Govern va organitzar un servei de guarda d’infants, “exigint però per a acudir-hi de complir determinats requisits precisos i taxatius”.
La dona va presentar la sol·licitud el 2 de juny però no va obtenir resposta favorable fins al 8. I, per tant, aquells dies s’havia de quedar a casa a cuidar dels dos infants. Fins a tenir aquest vistiplau, la treballadora assegura que va demanar a l’empresari una excedència, fet que el patró nega. El Superior analitza aquesta controvèrsia i posa en relleu que, si bé no entra dins dels supòsits de la Llei de Relacions Laborals, sí que es contemplava a la Llei òmnibus en vigor en aquell moment, tot reconeixent “als treballadors amb fills menors de 14 anys o amb discapacitat que treballaven en activitats obertes i autoritzades a obrir el dret a absentar-se del seu lloc de treball per a poder-ne tenir cura”.
Els magistrats, a diferència de la Batllia, consideren que sí que hi ha elements per pensar que la dona, en una conversa amb l’empresari, li havia indicat la seva situació i, a més, s’entén que aquest no podia desconèixer la situació familiar de la seva empleada ni “els motius justificats pels quals l’assalariada no assistia a la feina”. També es considera que “les dificultats que d’aquest fet resultessin per a l’organització de l’empresari” no poden “impedir la treballadora fruir del dret d’absentar-se al treball que contemplava la Llei”. Per tant, “el seu acomiadament resultat injustificat”.
I així, el Superior estima que l’empresa haurà d’indemnitzar-la seguint el que marca la Llei de relacions laborals en aquests casos. Per tant, haurà de pagar-li 10.508,97 euros nets, interessos legals a banda, i també declarar aquest import davant la CASS. L’antic patró també haurà d’assumir totes les despeses processals, inclosos els honoraris d’advocat de la demandant.
Comentaris (2)