A finals del 2020, l’home, que llavors estava en situació de baixa mèdica, va fer la petició davant la CASS. Ho feia aportant el dictamen d’una doctora, que confirmava que patia aquesta patologia. I que ho feia en un grau tan elevat que “és difícil que trobi una feina adequada a les seves necessitats actuals”. Per això, i malgrat la seva joventut, entenia que calia atorgar-li la pensió d’invalidesa. I que aquesta havia de ser de grau 2. És a dir, per a persones que ja no poden treballar.
“Quan es tracta de valorar si l’interessat pot dur a terme o no alguna activitat professional, s’ha de tenir en compte que ha de desenvolupar-se de manera regular; la possibilitat de treballar no ha de ser merament hipotètica, sinó real i efectiva”, remarca la sentència
La CASS, malgrat aquest informe, va decidir una altra cosa. Va donar-li l’alta mèdica i va concedir-li una prestació. Sí, però només de grau 1. Considerava que “és una persona que pot continuar treballant”. Davant aquesta decisió, l’usuari va optar per recórrer a la Justícia.
El passat octubre, la Batllia li va donar la raó. La parapública, però, va decidir recórrer davant al Superior. De res li ha servit. Aquest segon organisme ha validat la resolució de primera instància. En la sentència, els magistrats remarquen que “l’edat, les facultats físiques i mentals així com les aptituds i formació professionals dels treballadors són elements per a la determinació del grau d’invalidesa i no per la classificació en un dels grups legalment determinats”. En canvi, apunta que “per determinar la reducció de la capacitat de guany a l’efecte de reconeixement d’aquest tipus d’invalidesa, es té en compte l’estat general de salut de la persona assegurada” i que “només quan aquest estat general de salut evidenciï, d’acord amb el barem d’aplicació, una pèrdua de capacitat de treball igual o superior al 50%, es poden considerar els factors de l’edat, les facultats físiques i mentals, i les aptituds i la formació professionals de la persona assegurada per complementar el percentatge d’incapacitat laboral”.
A banda, es posa en relleu que en el procés de petició es va practicar una prova pericial i judicial per part d’una doctora de l’Àrea de Medicina Legal i Forense. I aquesta va concloure que la patologia física, la fibromiàlgia, “no li permet desenvolupar cap feina”, un dictamen que, defensa la sentència, no es pot considerar “incongruent”. I, a banda, es recorda que “aquest tribunal ha declarat que quan es tracta de valorar si l’interessat pot dur a terme o no alguna activitat professional, s’ha de tenir en compte que aquest treball ha de desenvolupar-se de manera regular, és a dir, en condicions de relativa normalitat, tot afegint que la possibilitat de treballar no ha de ser merament hipotètica, sinó real i efectiva”. I, en aquest cas, aquesta condició no es dona.
Per tot això, el Tribunal considera que la decisió de la CASS, tal com va apuntar la Batllia, “no era ajustada a dret”. Així doncs, es desestima el recurs i es confirma la sentència prèvia, tot aportant que l’home ha de poder gaudir d’una pensió de grau 2.
Comentaris (7)