Des de l’Associació de Familiars per a la Salut Mental, Rosa Lluís posa en relleu que “no podem dir res més que estem agraïdes que s’implementi d’una vegada al país”. Així, apunta que “estem satisfets que finalment s’opti per posar-lo en marxa” tot recordant que “és un recurs que funciona molt bé a Catalunya”. Així, recorda que “fa uns anys vam fer pujar una psiquiatra implicada en el tema i ens va explicar que ha donat grans resultats”.
Lluís afirma que “només que es pugui solucionar el problema amb una sola persona ja seria un èxit; imagina’t si les xifres són encara més importants”. Ara bé, també s’alerta que cal més eines que el telèfon. “Hi ha d’haver un bon seguiment posterior de la persona. A partir del moment que s’aixeca l’alarma has de treballar de seguida i no només amb ella sinó també amb la família i fer el seguiment que no es pot deixar i ha de ser acurat i durant un o dos anys, tant a l’hospital com a casa fins que la cosa es pugui anar reconduint”, comenta. Té clar que “si es fa així, serà perfecte”.
Des de l’Associació de Defensa del Jovent en Risc, Sandra Cano també es mostra “encantada” amb què el telèfon “sigui una realitat”. Considera que és una eina que “sempre pot ajudar; és bona i necessària” i avisa que “la gent al país i sobretot famílies i joves se senten sols i tenir un número on trucar i tenir un interlocutor que els escolti és bo i interessant”. Per això, avisa que cal que la implementació sigui “àgil”.
I és que totes dues entitats recorden que, malauradament, el suïcidi és una realitat massa present a Andorra. Ho evidencien les dades que es van fer públiques ara fa uns dies, a través de la resposta de Govern a una bateria de preguntes formulades per la consellera socialdemòcrata Susanna Vela: fins a 16 autòlisis confirmades entre 2019 i 2021 amb 80 intents fallits. Xifres que, lògicament, inquieten les entitats.
“Si fos el cap de psiquiatria, et diria que està dins del normal comparant amb altres país, però per mi és exagerat. Andorra és un país petit. Per tant, hem de mirar i és un tema a tocar i a estudiar el perquè estem passant”, comenta Lluís des de l’Associació de Familiars per la Salut Mental. A la vegada, recorda que “també hi ha una quantitat impressionant de temptatives i aquí és on cal fer feina i treballar i no només amb la persona i amb les famílies”. I, en el cas d’aquells que ho han aconseguit, “donar suport a la família per poder tirar endavant amb una cosa tan feixuga com un suïcidi; és un dol que cal fer amb ajuda perquè normalment per si sol no es pot superar fàcilment”.
Per a Cano, també són xifres “alarmants”. Més perquè té la sensació que són només una part de la realitat. “Estic convençuda que poden ser superiors perquè, a vegades, entre famílies s’autogestiona internament pel tema de l’estigma”, ha comentat.
Comentaris (1)