Saboya surt a donar la cara o 'si vols ser l'hereu, guanya-t'ho'

Comentaris

Saboya surt a donar la cara o \'si vols ser l\'hereu, guanya-t\'ho\'
Saboya surt a donar la cara o \'si vols ser l\'hereu, guanya-t\'ho\'

El ministre d’Afers Exteriors, Gilbert Saboya, no va ser l’encarregat de donar la cara en nom del Govern en relació amb la ‘patata calenta’ del ‘cas Pujol’ i les presumptes amenaces a Banca Privada d’Andorra (BPA) per casualitat. Si vol ser l’hereu de Toni Martí s’ho ha de guanyar. I aquesta hauria estat una prova més que li hauria fet passar el cap de Govern, a qui l’oposició en ple li demana que s’expliqui ell. Que comparegui en primera persona i no escudat amb altres membres del seu gabinet. Però sobre la necessitat de donar explicacions o de no donar-les i de com explicar-se en cas de decidir que s’havia de fer no hi ha unanimitat en el nucli dur de l’executiu. El neguit i la tensió pel gir que ha donat el ‘cas BPA’ és evident a la ‘casa gran’. I Martí ho va tenir clar: si Saboya vol ser el dofí, que s’ho treballi.

En el ministre d’Exteriors, cert és, hi van coincidir tres factors que anaven com anell al dit perquè fos l’elegit. D’entrada havia finalitzat les vacances i tornava a estar operatiu. Després, del nucli dur governamental, i encara més, dels tres primeres espases que van gestionar la crisi bancària des de l’inici -ell més Martí i el titular de Finances, Jordi Cinca- és l’únic que mai ha estat informat directament pels accionistes majoritaris de BPA o algun dels seus interlocutors reconeguts de les extorsions suposadament rebudes. Dos altres homes destacats del gabinet com Jordi Alcobé i Xavier Espot també quedaven fora de la possibilitat de convertir-se en portaveus: tots dos eren coneixedors de les amenaces per via directa i tots dos havien tingut un lligam molt estret amb BPA. Alcobé, com a economista, hi va mantenir una col·laboració professional molt notable. Espot forma part d’una de les famílies que configura el paquet accionarial minoritari (‘les Júlia’).

El tercer element servia en part per mirar de desviar l’atenció. Saboya és el titular d’Exteriors. Per tant, com a ministre encarregat de les relacions internacionals del Principat ell millor que ningú, almenys sobre el tauler de joc, pot suposadament dir de manera qualificada que Andorra, com a país, no ha estat mai pressionada per l’Estat espanyol per a res. És molt possible que si mai s’acaben provant les amenaces denunciades, els governs espanyol i andorrà miren de fer passar una cortina de fum al·legant que va ser un funcionari o un petit grup de funcionaris que van actuar pel seu compte amb un excés de zel. I aquí pau i després glòria. Però encara hi ha més coses.

Gilbert Saboya és des de fa molts mesos un dels candidats més ben situats per agafar les regnes de DA quan Martí, per finalització del mandat i limitació constitucional, no pugui tornar a presentar-se. Per moltes raons, i durant molt temps, probablement va ser el candidat més ben situat després, per exemple, que un home com el president del grup parlamentari demòcrata, Ladislau Baró, hagi dit per activa i per passiva que acabada la present legislatura deixa la primera línia política. Més encara, Baró seria un dels avaladors de Saboya, el perfil ideològicament més moderat del qual (més que Cinca i més encara que l’extitular de Salut Rosa Ferrer i una altra que estava en el bombo quan era amiga dels ‘taronges’), el feia tancar més files que cap altre candidat.

[caption id="attachment_10358" align="alignnone" width="300"]

Gilbert Saboya, Xavier Espot i Toni Martí, amb Olga Gelabert, en una recent visita a la casa de colònies d'AINA, que dirigeix mossèn Ramon Rossell.[/caption]Però tant coll avall ho ha tingut Saboya, que el ministre de la diplomàcia fa molt temps que maniobra per ser realment el successor. Toni Martí no veu gens malament, més encara, hi ha moments que semblaria que voldria apostar per la renovació i el treball discret, eficaç i intens que representa l’actual ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior, Xavier Espot. A més a més, és d’Escaldes. I escaldenc també ho és el titular d’Educació, Eric Jover, que algunes fonts asseguren que fa colzes per estar en la línia de sortida quan es debati realment la successió encara que sap que el moment li arriba una mica aviat. Temps tindrà Jover si no s’espatlla, auguren persones del seu entorn personal i de l’entorn polític demòcrata. 

Maniobres ‘saboyístiques’

Tornant a Saboya. El ministre d’Exteriors semblaria que això de ser el candidat més ben posicionat a la successió ho té molt assumit. Tant que les maniobres que fa mesos que està duent a terme han enutjat Toni Martí. I Martí el posa a prova fart del que, entén, un excés de protagonisme del lauredià. El triomf de Laurèdia en Comú a les comunals de Sant Julià van ser un punt determinant en l’egolatria de Saboya. El ministre pràcticament es va agafar la victòria de la plataforma de confluència com una victòria personal. Un aval als seus moviments. Aquest excés d’eufòria se li va més o menys tolerar. DA havia aconseguit trencar l’hegemonia d’Unió Laurediana de molts anys. I això estava per damunt de tot.

Però a Martí li va fer menys gràcia quan va tenir clar que Saboya maniobrava. I que aquestes maniobres, casualitat o no, es van accentuar just quan va aparèixer a la llum pública la relació de Jordi Cinca amb Orfund i, aparentment, amb els ‘diamants de sang’. Just el cap de setmana que un mitjà digital espanyol començava a donar detalls d’aquella història relacionada amb Costa d’Ivori i Libèria, Saboya, per exemple, es veia amb l’exsíndic Josep Dallerès. Un home amb qui l’actual ministre té molt bona relació. I a qui acudeix sovint. Un home, però, també, a qui ha demanat, per exemple, consell per crear com una mena de xarxa de persones que acabin fent quadrar el cercle i el situïn definitivament com el dofí escollit. Saboya ha tingut etapes no pas gaire llunyanes d’activitat social molt intensa. De dinars i sopars encaminats a recollir suports.

I tot plegat a Martí no li  ha fet cap gràcia. D’aquí que al cap de Govern no li desagradi gens que la negociació amb Europa s’acabi refredant. La culpa serà del ‘Brexit’. Però al màxim responsable de l’executiu li servirà per calmar els ànims d’aquells sectors, que hi són dins de DA, més oposats a un acord d’associació amb la UE; i li servirà, també, per frenar el protagonisme de Saboya, Gilbert.  Martí és conscient que hi acabaria havent acord, el que sia, i que pel bé del país i de DA hauria de ser el primer en escenificar que hauria estat un pacte excel·lent, cabdal, excels. Encara que fos una escenificació això donaria ales, sí o sí, al titular d’Exteriors, que ningú no dubta que pel càrrec que ocupa hauria de tenir una rellevància especial en totes les negociacions.

Martí no vol (pot) sortir

Per tot plegat, un tema tan espinós com el de BPA i el no menys incòmode ‘cas Pujol’, Martí ha enviat Saboya al disparador mediàtic. “Si vols la cadira, treballa-la, lluita-la i guanya-te-la”, li deu haver dit. O com a mínim ho ha pensat. El cap de Govern coneixia de primera mà l’existència de les amenaces perquè en va ser informat directament en almenys dues o tres ocasions. Sempre després del ‘Notice’ del FinCEN. El cap de Govern sabia que de comparèixer ell se li tornaria a demanar si van parlar dels Pujol el 7 i el 8 de gener del 2015 en la trobada que va mantenir amb Mariano Rajoy. I on també van tenir un paper rellevant Cristóbal Montoro i Jordi Cinca, un altre que tampoc no podia aparèixer per moltes raons. Més encara: el cap de l’executiu s’havia vist el setembre a Madrid ja amb Rajoy. I havien parlat de Pujol perquè el propi Martí havia mantingut abans una trobada amb representants de tots els bancs per mirar de fer un front comú i aturar el desgast que havia suposat l’afer, la confessió, de l’expresident de la Generalitat de Catalunya.

Però és que Toni Martí, si la premsa té encara memòria, temia o podia témer que se li demanés per més coses. Un llibre editat a Espanya sobre la caiguda en picat de Jordi Pujol Soley va arribar a dir que Martí i Rajoy s’havien trobat mig d’amagat en un ‘pazo’ a Galícia. Encara que fos amb la boca petita, el cap de Govern ho va negar. O ho va mig negar. I no ha quedat mai massa clar res de tot plegat. La trobada en qüestió s’hauria produït no massa després dels darrers dies de juliol del 2014 i la ‘deixa’ anunciada per Pujol i heretada del seu pare Florenci. Hi hagués o no aquella trobada, els contactes entre Rajoy i Martí sí hi van ser. I segur que no va ser per parlar del temps. Mariano truca, si escau, de forma directa a ‘Antonio’, que a Martí li diu ‘Antonio’. I abans o després d’un creuer que va fer l’estiu del 2014 Toni Martí, el cap de Govern i el ‘presidente del gobierno del reino de España’ van contactar. Al ‘pazo’ o per telèfon. El matís no és banal però tan hi fa: van parlar dels Pujol.

El ‘non paper’

Martí preferia no aparèixer per tot això i moltes més coses. I sí tenia motius per enviar Saboya a guanyar-se les garrofes. En tenia com ja s’han exposat. I en tenia, encara, alguns més. El cap de Govern encara ara no pot sofrir de pensar que quan hi va haver tot el ‘xou’ del ‘hammer’ de l’agregat econòmic de l’ambaixada dels Estats Units a Espanya, Anton Smith -allò que com que Andorra no feia cas dels avisos americans, la pàtria de les barres i les estrelles va haver d’acudir al martell que metafòricament va ser la nota del FiNCEN sobre BPA-, va conèixer just llavors el ‘non paper’ que els Estats Units havien fet arribar l’agost del 2014. Martí, amb la crisi de BPA ja esclatada (les paraules d’Smith es pronuncien a Madrid a l’entorn del Sant Jordi del 2015), se n’assabenta del document que adverteix de tot un seguit d’anomalies i incompliments que encara presenta el sector financer andorrà. El cap de Govern demana a Saboya si existeix aquell ‘non paper’. I el titular d’Exteriors no té més remei que dir que sí. I sembla que al màxim responsable de l’executiu no el satisfà la resposta que Andorra va donar al document ‘no verbal’. I encara menys li va agradar que el seu ministre hagués tractat la nota no pas amb menyspreu però sí amb una certa deixadesa.

Per això, perquè al seu moment Martí creu que Saboya hauria pogut haver fet una mica més, el titular d’Exteriors també és l’escollit. I perquè és de Sant Julià. I dels Reig. I Andbank, el banc dels Ribas, també té un paper determinant en la història del ‘cas Pujol’. I potser també del ‘cas BPA’. I ara, en certs sectors, defensar el Govern i defensar Andbank és tot una sola cosa. I Saboya, Gilbert, en certa manera, només en certa manera (ell havia estat executiu de MoraBanc) lligava les dues coses. Però en tot cas, i que carai, si vol ser l’hereu indiscutible s’ho ha de guanyar al terreny de joc. Al camp de batalla. I no hi ha millor batalla que la que viu malauradament Andorra des del 10 de març del 2015.

Comentaris

Trending