Per què la impulsora, creadora i administradora d’aquest jardí ‘kitsch’ no té un hereu clar a qui transferir tot aquest reguitzell d’escultures de fusta. “La meva neta està fatigada, està malalta. No sé què passarà”. “Podria donar les escultures al mateix comú o potser a vostè”, diu rient. La intenció de Grignon és trobar algú “responsable i organitzat” a qui poder fer la donació. Algú convincent que s’ocupi de reubicar les escultures i garantir-ne un gaudi gratuït. En aquest sentit, Grignon sempre ha volgut fer valdre la seva actitud altruista: “Vull que continuï sent de franc per a tots els nens i nenes, que no costi diners entrar al jardí”.
Preguntada per si està decebuda o trista per la decisió contundent del comú, la propietària de les escultures manifesta que: “Em dic Grignon i soc descendent de Lluís XIV”. Tal vincle –diu– la fa tirar endavant. “Em sorprèn la decisió perquè hi ha gent durant el dia al poble, però a la nit tothom marxa ja. A més, el volum important de gent es dona únicament durant els mesos de juny, juliol i agost”. Defensa, a més, la polèmica atracció turística lluint “disset llibres d’agraïments, de felicitacions”. Admet que el principal problema és l’acumulació de vehicles al poble –més enllà de la munió de gent– i assenyala, però, que “veuen el jardí i marxen”. Una solució que va aportar la creadora del jardí a la corporació –si la idea de l’aparcament no fos possible– era l’habilitació d’un servei de transport que pugés les visitants al jardí des de Sant Julià.
“Suposo que esperaven que em morís –perquè soc vella i em moriré aviat, sí– per començar a cobrar entrada i que els diners recollits retornessin al poble de Juberri. La realitat és aquesta”
Tot i que no sap què passarà amb les escultures –l’estiu vinent ja no haurien de reposar al terreny del jardí–, sí que té força clara la intenció inicial dels veïns: “Suposo que esperaven que em morís –perquè soc vella i em moriré aviat, sí– per començar a cobrar entrada i que els diners recollits retornessin al poble de Juberri. La realitat és aquesta”. Assegura, també, que va molestar-li (“m’emprenya”, expressa) la recollida triomfal de signatures impulsada per una part dels veïns per tenir més força davant del comú a l’hora de demanar el trasllat del jardí. Grignon reitera que ella sempre ha tingut cura d’aquest terreny de propietat comunal: “Ho tinc tot ben disposat, ben arreglat. Pago les meves factures i els meus impostos. I pago, també, els jardiners que venen a fer el manteniment. Tot surt de la meva butxaca”.
“Quan vaig voler fer el jardí, no hi havia carretera com a tal, només un petit camí i totes les pedres queien sobre el camí. Jo mateixa vaig demanar autorització per allargar el camí i arreglar la caiguda de pedres. A banda, vaig decorar el terreny. Vaig proposar fer una cosa simpàtica per als nens i nenes. I em van dir que sí”, afegeix Grignon, que recorda una oferta que li va arribar –i va rebutjar– per vendre les figures de dinosaures.
DEIXADESA I DECISIÓ RADICAL
Malgrat que la decisió del comú lauredià de tancar el jardí de Juberri es va prendre de mutu acord amb els veïns, un dels representants dels residents al poble diu que ells han demanat sempre el trasllat i no pas el tancament: “Les coses s’han anat complicant. El comú ha anat abandonant el tema perquè una cosa està clara: s’hauria pogut actuar molt abans. I si haguessin actuat abans, no hauríem arribat a aquest extrem”. El pas ferm de la corporació –admet aquest veí– implicarà “una pluja de crítiques”. Crítiques, però, que emetrà aquella gent “que no viu al poble, que viu tot això amb distància; gent que ha visitat el jardí de forma pacífica, sense patir el col·lapse diari. Tenen una visió equivocada de la situació”. “Jo tinc una mare de 89 anys que, tot sovint, ha de sortir per anar al metge i no puc estar pendent si els turistes em treuen o no el cotxe de la porta del pàrquing”, explica aquest representant veïnal que vol restar en l’anonimat. “La decisió final –el tancament– és el resultat de la massificació descontrolada. El comú no havia pres cap mesura fins ara. No es feia res i el que ha passat és això, que es converteix el jardí en ‘Can Pixa’”.
Ara, els veïns temen que la decisió del comú es demori més temps del previst perquè “la realitat és que tot això pot acabar als tribunals”
Aquest resident considera que “prenent una sèrie de mesures, s’hauria pogut moderar la situació, però no tenien cap interès per fer res. Hauria calgut més implicació del comú, més ‘urbanos’, per exemple”. La decisió, malgrat que és “radical”, compta amb el suport de “tots els veïns”. “Vam quedar que l’estiu vinent no hauria de quedar cap escultura al jardí. Això es va dir d’una forma molt clara”. Insisteix, però, aquest veí que “nosaltres vam demanar desplaçar el jardí perquè entenem que aquest turisme no s’ha de desaprofitar. Tenim 70.000 visitants anualment. Vam dir que calia trobar un lloc adequat, allunyat d’una zona residencial com és Juberri. Sabem que el turisme és important per al país”. “El comú”, afegeix, “parlar de 400.000 euros per tirar endavant el primer pla –construir un aparcament i obrir un camí nou al jardí– i creiem que aquests diners també podien destinar-se al trasllat. La xifra la tenien disponible, en principi”.
Ara, Grignon –recorden– té “tres mesos per deixar el terreny en les condicions d’abans, segons consta, per escrit, al contracte”. “Ella haurà de sufragar el cost d’arreglar el terreny”, diu el representant, que remarca que “no s’ha respectat” l’impediment contractual de deixar entrar operadors turístics: “No es poden organitzar visites al jardí”. Ara, els veïns temen que la decisió del comú es demori més temps del previst perquè “la realitat és que tot això pot acabar als tribunals”. “Sospito que no serà tan ràpid i el cicle s’anirà allargant”.
Comentaris (12)