Montserrat Gil: del pagament "d'un error" al sentiment d'haver estat vexada

Comentaris

Montserrat Gil: del pagament \"d\'un error\" al sentiment d\'haver estat vexada
Montserrat Gil: del pagament \"d\'un error\" al sentiment d\'haver estat vexada

L’excònsol major de Sant Julià de Lòria Montserrat Gil és conscient que va vessar-la. Fins i tot, que es va passar com hi ha món ‘tibant’ de la targeta de crèdit del comú. Però això no treu que la situació que va comportar la seva detenció i posterior ingrés a la presó la consideri vexatòria i un atac a l’orgull propi que, asseguren les fonts, no deixarà en l’oblit una vegada hagi complert els quatre mesos ferms en semillibertat. Gil mira de recuperar-se anímicament com pot, malgrat que la reclusió parcial a la qual està sotmesa no és gens fàcil: no té contacte amb cap altre pres. Ni tan sols els ordenances -les ordenances- que habitualment reparteixen els menús poden dur-li els plats a ella.

Les fonts consultades han indicat que l’excònsol sol estar fora del centre penitenciari entre poc després de les vuit del matí, quan s’incorpora a la feina, i fins a dos quarts de set de la tarda, quan pel seu propi peu retorna a la Comella. Certament, la jornada laboral, l’única per a la qual pot sortir de la presó, se li ha allargat una mica. Així s’evita tantes hores d’enclaustrament penitenciari. Els caps de setmana i festius també li toca passar-los a la presó, on viu la seva situació, asseguren les fonts, com pot. Amb certs alt i baixos. Però ja no pas tant amb aquell defalliment dels dos dies de detenció a les cel·les del despatx central de la policia. En haver estat condemnada a un règim de semillibertat, l’excònsol només pot compartir reclusió amb altres internes que es trobin en la seva mateixa situació. No n’hi ha cap més. Per tant, viu sola la seva pena penitenciària. Surt sola al pati. Menja sola…

Asseguren les fonts que és conscient d’allò que no va fer bé i no es va ni plantejar no acceptar l’ordenança penal per no fer durar més el procés. L’agonia. Fins i tot, asseguren algunes veus, per donar carpetada a l’afer i perquè no s’hi furgués més. Però això no treu, almenys ara, que si hagués complert la condemna ferma no posés el crit al cel. No clamés contra totes les injustícies que se li han fet, creu. Se sent, diuen les fonts, “un cap de turc”. I almenys a dia d’avui està disposada a fer algun tipus de compareixença -presencial o ‘virtual’- d’aquí tres mesos i mig per exposar els seus sentiments. Les seves sensacions.

En les seves declaracions, al final no ha amagat mai, més encara, ha acabat reconeixent, que amb la targeta comunal va acabar comprant mobles per casa seva. I roba interior. I alguna bossa de mà. I sabates. Fins i tot que va pagar a la família una mariscada durant una Setmana Santa que poc tenia d’institucional i protocol·lari. Però no considera just algunes situacions que han envoltat el seu cas. Per exemple, que l’anessin a buscar, per detenir-la, gairebé al pati de l’escola de la seva filla petita just quan l’havia deixat al centre escolar.

Sort encara, diuen que diu, que en aquell moment no la van emmanillar. Hi va haver algun policia experimentat que va descartar la mesura. N’hi havia prou en demanar-li, afirmen, que els acompanyés al cotxe que l’havien de traslladar al despatx central. Sabia des del moment que se li van presentar els agents que estava arrestada i, poc o molt, el motiu. Troba per exemple excessiu, que se l’emmanillés, aquell dissabte que va acceptar l’ordenança penal, l’estona que va durar el trasllat des de la Batllia fins a la Comella per passar la primera nit -de fet, el primer cap de setmana- al centre penitenciari.

Però sobretot, sobretot, sobretot, el que afirmen les fonts que Montserrat Gil troba mes escandalós i vexatori de tot plegat són els escorcolls. A casa seva per comprovar si els mobles que podien haver anat a Naturlandia realment eren per al seu domicili, com així va ser, ja li va semblar una mica fora de to. Però l’escorcoll corporal a la qual la van sotmetre, asseguren els consultats, ja va anar molt enllà. ¿I quin objectiu tenia aquell reconeixement corporal? Comprovar si la roba interior que vestia era d’aquella que havia adquirit amb la targeta comunal. Com si la cònsol no s’hagués comprat mai calces pagant-s’ho de la seva pròpia butxaca.

Comentaris

Trending