Per FeltriNELLI
Per tractar un mal és obvi que el primer pas és fer-ne un diagnòstic precís. L’afirmació anterior és aplicable a la salut d’una persona, però també a l’economia d’una empresa, d’un sector o d’un país; i també té la seva aplicació política.
Toni Martí ha gaudit de la reputació de tenir un bon olfacte per a detectar les oportunitats polítiques partidistes i de saber aprofitar-les. M’estalvio de cansar el lector esmentant els abundants exemples d’aquesta perícia d’ençà que es va aprovar la Constitució.
Aquesta habilitat li ha permès durant més de dues dècades desdir-se i trencar compromisos precedents, fer-ne de nous, incomplir-los novament, guanyar partidaris amb prebendes, fer aliances oportunistes per atacar els seus adversaris, castigar i destruir econòmicament i políticament els que se li oposaven o li podien fer ombra; tot plegat per apuntalar-se cada cop que la seva posició semblava flaquejar.
Els esdeveniments dels darrers mesos apunten que Toni Martí està perdent aquesta expertesa; ha perdut els reflexes per detectar i reconèixer els mals abans, o tot just quan acaben d’aflorar, tampoc sap calibrar i graduar la importància dels problemes, s’entreté en qüestions menors i oblida l’important; l’important, si és que cal precisar-ho, per a ell, per a la seva supervivència pública.
Per a un polític expert en tàctiques i en distàncies curtes els reptes que té el país li vénen molt grans; Martí és un polític conservador que de sempre ha tingut al·lèrgia a les situacions d’incertesa, als canvis i a les innovacions institucionals i polítiques, justament el que necessita Andorra en aquesta etapa.
Enfrontar-se de veritat (no en un programa redactat per personatges encara més maquiavèl·lics que ell) a la realitat de les reformes que necessita Andorra és superior a les seves capacitats, a les seves forces i a les seves aliances asimètriques.
De Toni Martí no podem esperar el líder de la reforma de les competències comunals, ni el de la reforma de la funció pública o de la sanitat; tampoc canvis de model econòmic. Tot el que ha fet d’ençà que governa és seguir la inèrcia de les reformes fiscals i els compromisos internacionals que havien iniciat els dos governs que el van precedir.
A totes les característiques del personatge hem d’afegir el “mal d’alçada” que l’afecta darrerament; rodejat d’aduladors i mercenaris, s’ha refugiat en un núvol (‘cloud') amb el seu seguici.
Avui, el seu mal, el mal de DA, no és una hipoglucèmia que pot guarir, com en altres ocasions, fent la viu-viu, rapinyant el sucre que li manca dels seus habituals companys de viatge: liberals proteccionistes, opusdeistes laics, obreristes de dreta, oligarques d’esquerra, centristes de l’extrem, agitadors que demanen calma, avortistes pro-vida, indecisos partidaris de tirar-pel-dret.
Al seu núvol no hi arriba prou oxigen, i els símptomes es fan evidents al seu aparell digestiu, als braços, a les cames, i .... també al cervell.
Els que han quedat fora del núvol no volen tornar a salvar-los gratis; aquesta vegada per Martí i els seus no hi haurà baló d’oxigen, ni cambra hiperbàrica, ni borsa de Gamow.
Però Toni Martí no se n’adona. Ell continua boquejant compulsivament com els peixos fora de l’aigua, ara ja sense cartes amagades, sense rocs a la faixa. Tic-tac, tic-tac.
Comentaris