L’apartat secretari general de MoraBanc, Marc Vilallonga, serà absolt de les acusacions de revelació de secret professional, administració deslleial i apropiació indeguda per les quals ha estat jutjat aquests darrers dies en el marc d’una discussió -amb querelles creuades incloses- entre l’entitat bancària i un client, i els nebots apoderats d’aquest, que regia una fundació amb uns actius aproximats de 60 milions d’euros. La fiscalia ha retirat l’acusació contra Vilallonga en considerar que “no hi ha prova suficient” contra el processat. El fet que els familiars del difunt client, l’agent de borsa Enrique Ulldemolins Viciano, no s’hagin presentat a declarar i, a més, que en el marc del procés, finalment, MoraBanc arribés amb ells a un acord extrajudicial ha estat decisiu. Retirada l’acusació per part del ministeri públic, la sentència que dictarà el Tribunal de Corts a finals d’abril no pot ser res més que absolutòria.
De l’evolució del judici, la posició de la fiscalia és del tot lògica. De fet, el fiscal general, Alfons Alberca, ha deixat clar durant l’exposició de les seves conclusions que “hem de valorar l’actuació d’aquest senyor”, en referència a Marc Vilallonga. Deixava entreveure així que deixa d’acusar el jurista -antic cap del gabinet jurídic que probablement podrà tornar a encapçalar un cop es confirmi la seva absolució- però això no treu que hi ha un cert convenciment que el banc, com a entitat, va posar tots els impediments que va poder, sota el prisma del control i la bona diligència, per no traspassar la gestió dels actius de la fundació Totmon lligats a un compte a MoraBanc a un altre compte que la mateixa organització tenia a Crèdit Andorrà. Era un passiu massa important al 2009 per deixar-lo escapar. De fet, Alberca ha recordat de passada que fins i tot quan una batlle va ordenar la transferència dels fons, l’entitat bancària hi va posar pegues. Però la responsabilitat no es pot atribuir a Vilallonga.
Gilles Serra, Francesc Mora, Gilbert Saboya
Les declaracions com a testimoni de l’exdirector general del banc, Gilles Serra; de l’expresident del consell d’administració de MoraBanc Grup, Francesc Mora; i de qui entre el 2007 i el 2009 va ser el responsable de l’àrea de banca privada del banc i actual ministre d’Afers Exteriors, Gilbert Saboya, han contribuït a fer veure que Marc Vilallonga seguia instruccions. Mora, per exemple, ha explicat que la problemàtica es va originar quan el client va efectuar “una petició fora de l’habitual, un canvi sorprenent d’actitud afavorit per l’entorn d’aquest senyor”, en referència a Enrique Ulldemolins. “Aquest senyor va quedar anul·lat, substituït, amagat per aquests substituts que van aparèixer de sorpresa i van donar instruccions totalment diferents a les que hi havia hagut” fins aquell moment.
L’expresident de l’entitat bancària, que ha assegurat no recordar exactament quin canvi van voler introduir els clients en el marc de la fundació, ha explicat que “l’obligació legal i moral era estar segurs que la voluntat real i indiscutible (del client) era aquella”. Per tant, es va demanar a Vilallonga que actués amb prudència. I quina forma de procedir se li va demanar? Ho ha explicat Gilles Serra: “La nostra obligació absoluta era intentar contactar amb el client i demanar-li si era cert el que estava dient.” Serra ha afirmat que el consell d’administració del banc estava al cas del cas però sense massa detalls. I que el comitè executiu sí debatia una mica més la qüestió. En tot cas, Marc Vilallonga era el secretari del consell d’administració també reportava la informació necessària i rebia els consells pertinents. Just això ha estat un dels motius que han portat la fiscalia a retirar l’acusació.
Alberca també ha remarcat el fet que quan es va judicialitzar el cas amb les querelles creuades, Vilallonga se’n va apartar. I, per tant, “el domini del fet ja no va recaure sobre ell”. En aquell moment entra un jurista extern (l’advocat Jean-Michel Rascagneres) per assumir la defensa dels interessos de l’entitat bancària. Tot plegat es va acabar suavitzant amb un acord extrajudicial que, en certa manera, reparava o avançava una eventual responsabilitat civil de MoraBanc. Francesc Mora ha confirmat l’existència de l’acord amb els familiars del difunt agent de borsa espanyol. Però no en coneixia els detalls exactes. “Hauran rebut els diners, ja han aconseguit el que volien”, ha explicat l’expresident del consell d’administració alhora que ha deixat entreveure que MoraBanc va assumir les despeses legals que havien tingut els familiars d’Ulldemolins en la defensa de la seva posició.
MoraBanc, segons Mora, el que volia era “tancar el plet d’una manera més o menys ordenada”. Ara, “que haguéssim arribat a un acord no vol dir que estiguéssim d’acord amb el que van fer” els familiars de l’agent borsari. És clar que quan l’home va morir, el 2013, la discussió ja va decaure. I com ha recordat el fiscal general, els familiars d’Enrique d’Ulldemolins, amb l’acord extrajudicial ja ha assolit, no només han declinat presentar-se al judici (hi havia sis components de la família degudament citats) si no que, a més, haurien fet arribar cartes fent una certa marxa enrere. Segons Alberca, haurien explicat que tot havia estat una confusió i “un excés de zel per part de l’entitat bancària”, la mateixa expressió usada per Vilallonga.
Revelació de secret
Amb l’exposat fins aquí, quedava “desvirtuat” les acusacions que es feien en relació a l’excap del gabinet jurídic del banc en relació a l’administració deslleial i l’apropiació indeguda -una atribució que no es pot personalitzar en el jurista a títol personal, per tant, no se’l pot acusar a ell, i a qui es jutjava en aquestes dues jornades de judici era a Vilallonga-. En conseqüència, el que quedava per aclarir era la presumpta revelació de secrets bancaris. Hi ha durant tota la primera jornada hi havia molt poca consistència sobre aquest fet. I en el seu informe de conclusions, Alberca ha donat alguna pista més que ja fa veure que l’acusació inicial ja no era gaire ferma. El fiscal ha explicat que estava clar que no hi havia hagut revelació de secret cap a alguna institució o intervinent espanyol, però que es pressuposava que s’havien donat dades que no pertocava donar-les o bé a mossèn Ramon o bé a l’advocat al qual el capellà de Canillo va confiar la interposició d’una querella contra els familiars d’Ulldemolins, a qui acusava de maltractament i coaccions, entre altres.
Per aclarir aquesta circumstància ha estat decisiva la presència a la sala de l’advocat del despatx barceloní Coronas Moisès Cubí Mestres. El lletrat ha exposat com va anar la tramitació de la querella, deixant clar que per molt que la firmés Ramon Rossell, tota la preparació necessària l’havia impulsat i promogut el banc. Però ja no Marc Vilallonga, que havia estat passant del despatx Coronas i va ser qui va posar en contacte el bufet amb MoraBanc i Rossell. Va ser un altre component del gabinet jurídic del banc, Salvador Vilà, qui va liderar els contactes necessaris per assegurar la bona elaboració de la querella. No obstant, la carta que suposadament contenia unes dades bancàries que de cap manera es podien revelar mai no va ser tramesa ni tan sols a Cubí. I així ho ha explicat l’advocat barceloní, que ha assegurat que ell només va saber de l’existència de la carta per referències i perquè, telefònicament, li van fer cinc cèntims del contingut de la carta. Sense més. Moisès Cubí també ha qüestionat la capacitat d’Enrique Ulldemolins, a qui va veure en el marc de la instrucció de la querella interposada pel mossèn de Canillo. També és cert, com ha remarcat el fiscal, que l’ordre que MoraBanc va intentar evitar complir era del 2009 i quan l’advocat, en una diligència judicial a Castelló, es troba amb el client ja era ben avançat el 2012 (Ulldemolins moriria un any després a 97 anys).
Per tot plegat, el fiscal, que inicialment demanava tres anys de presó condicionals i cinc anys d’inhabilitació professional per a Marc Vilallonga, ha acabat retirant l’acusació perquè “la prova s’ha desvirtuat”, malgrat que “podem entendre que el que volia aquell senyor (en referència a Ulldemolins) era això”, és a dir, treure el banc i mossèn Ramon de la fundació que presidia, i que cada cop tenia més per objecte beneficiar infants de la zona de Castelló -i en menor mesura ja a AINA- i situar en el lloc d’aquells membres del consell substitutiu dos nebots polítics seus representants de les dues branques familiars que li quedaven. Això és, representants de les seves difuntes germanes que van tenir descendència. La defensa del jurista bancari, que ja pretenia l’absolució del seu client, ha agraït la posició del ministeri públic i ha remarcat que el seu client “mai no va tenir ànim ni de beneficiar-se ni de beneficiar el banc”.
El vist per a sentència en aquest cas -que el magistrat Enric Anglada, en qualitat de president del Tribunal de Corts ha pronunciat- deixa poc misteri en aquesta ocasió. El processat serà absolt. Els Ulldemolins tenen els diners. Punt i final.
Comentaris