“Només hi ha delicte fiscal dolós -intencionat o voluntari-, essent atípiques penalment les conductes imprudents -errors materials, actuacions involuntàries, etc.-, per més que superin el llindar de 75.000 euros de quota defraudada que estableix l’article 248 del Codi penal.” Aquesta afirmació es conté en un treball fet pel fiscal adjunt Borja Aguado contingut en la memòria de la fiscalia, publicada pràcticament dos mesos després que el president de la Cambra de Comerç, Miquel Armengol, sol·licités públicament la diferenciació de tractament penal.
Les omissions o les accions imprudents només es castiguen quan la llei ho diu expressament. I el delicte fiscal no ho recull de manera explícita, expressa. Un delicte fiscal que, “malgrat l’opinió generalitzada, no és la primera vegada que la defraudació és considerada delictiva a Andorra, ja que el frau fiscal en l’impost sobre les rendes de l’estalvi estava tipificat com a delicte major al Codi penal del 2005”. Certament, i per molt que es digui, de forma generalitzada la tipificació del delicte fiscal és molt recent. Tant que, de moment, no s’ha obert cap causa per aquest motiu.
“El delicte fiscal és un delicte dolós i, per tant, es fonamenta en la comissió voluntària i deliberada d’una conducta defraudadora intencionada, en la què òbviament cabria el dol eventual, lluny del tipus imprudent o involuntari de delicte fiscal que, a hores d’ara, no està tipificat”, recorda el treball esmentat d’Aguado. Cal tenir en compte, de forma general i sense entrar en qüestions de tipus agreujat i altres, dos aspectes fonamentals: l’ànim defraudador i el fet que el delicte fiscal és considerat al Principat un delicte comú i, per tant, no només el pot cometre l’obligat tributari.
El tipus andorrà requereix l’ànim defraudador. Això vol dir, en termes usats pel ministeri públic, que “el delicte fiscal és un delicte dolós (directe o eventual) que requereix una actuació intencionada i deliberada per evitar el pagament de tributs o obtenir avantatges indeguts. Per tant, simples errors materials involuntaris, aritmètics, mecànics o conductes imprudents podran trobar, en el seu cas, reconducció per la via administrativa sancionadora, reservant-se la via penal a les conductes més greus, entre les quals evidentment no es troben els simples errors materials o impagaments d’imports relativament baixos”.
Alhora, i com s’ha dit també, “el delicte fiscal és un delicte comú que pot ésser comés no només per l’obligat tributari”. I aquí cal tenir molt a veure el paper d’especialistes que poden, en un moment donat, col·laborar amb l’obligat tributari. L’advocat, el gestor… “la figura de l’assessor fiscal esdevé fonamental, no només perquè en molts casos serà aquest qui tingui un veritable ‘domini del fet’ defraudador, sinó perquè la seva eventual arguciosa interpretació de la norma tributària (estratègia que, hipotèticament, podria ésser utilitzada per atreure més clients amb la promesa d’una tributació efectiva més relaxada) pot portar l’obligat tributari davant els tribunals penals, això sí, de la mà del seu assessor fiscal”.
En conseqüència, i si es té en compte, doncs, la consideració de la fiscalia, la demanda feta per la Cambra de Comerç queda en no-res. I com diu també el ministeri públic, cal fer pedagogia o difusió per evitar el desconeixement, la falta de rigor o males interpretacions que podrien portar a un lloc equivocat. Equivocar-se no és delicte. Una altra cosa és que algú es vulgui equivocar expressament i amb mala fe. Amb ànim defraudador.
Comentaris