Jutgen els pals a les rodes de MoraBanc a uns clients que volien transferir 60 milions a Crèdit Andorrà

Jutgen els pals a les rodes de MoraBanc a uns clients que volien transferir 60 milions a Crèdit Andorrà
Jutgen els pals a les rodes de MoraBanc a uns clients que volien transferir 60 milions a Crèdit Andorrà

El Tribunal de Corts jutja avui i demà un cas d’aquells que evidencien totes les penes i alegries d’una plaça financera com l’andorrana. La pugna entre bancs, la gestió de fons procedents de l’evasió fiscal, fins i tot certes tibantors (o no) familiars… Formalment, el tribunal presidit pel magistrat Enric Anglada jutja l’apartat secretari general de MoraBanc Marc Vilallonga pels delictes de revelació de secret bancari, apropiació indeguda i administració deslleial. Però més enllà de l’acusació formal de qui s’hi juga inicialment una multa i una important inhabilitació professional, hi ha molt més. Una història rocambolesca. Forta. De la qual ni tan sols se’n salva l’encara ministre d’Afers Exteriors, Gilbert Saboya, que en el moment dels fets era el director de banca privada de MoraBanc. També hi apareix mossèn Ramon de Canillo, l’obra magna del qual, AINA, era beneficiària dels rendiments bancaris del compte que apareix en la trama. Però mai no en va veure un euro, aparentment.

Rere el cas que s’està veient davant el Tribunal de Corts hi ha de tot i força. Una fundació panamenya amb un compte associat obert a MoraBanc. Fet i fet, diners i valors equivalents a uns seixanta milions d’euros. Un agent de borsa madrileny afincat a Castelló els darrers anys que va viure i que tenia 88 anys quan va constituir la fundació amb la fortuna que havia amassat durant la seva vida i que un bon dia va decidir amagar al fisc espanyol. Evasió fiscal pura i dura. Un beneficiari dels rendiments que obtenia el compte bancari andorrà: els nens d’AINA (més tard també infants castellonencs) representats per mossèn Ramon Rossell. El capellà de Canillo seria també membre inicial del consell d’administració substitutori de la fundació en cas de mort del seu titular, el financer citat, Enrique Ulldemolins Viciano. També integraven aquell consell representants de MoraBanc i la germana del patró principal. Fins al 2009 quan Ulldemolins fa arribar una documentació notarial per la qual es remouen -s’ordena la substitució- del mossèn i els representants del banc per dos nebots d’Ulldemolins, que alhora són apoderats del financer. Aquella remoció dictada per Ulldemolins genera una tempesta. MoraBanc és conscient que els nebots polítics del financer -que acabaria morint el 2013 sense fer testament- tenen la voluntat de passar la gestió dels fons a Crèdit Andorrà. És la ‘guerra’. MoraBanc no reconeix la documentació notarial aportada pel jubilat agent de borsa. La batalla dura tres anys.

Querelles creuades

El 2012 hi ha dues querelles creuades. Mossèn Ramon interposa una querella contra els familiars d’Ulldemolins a Castelló, entre altres, per unes suposades coaccions. En la seva declaració com a testimoni, el capellà canillenc ha optat per la ‘tàctica de la infanta’. No recordar res. Res més que no fos que cap nen d’AINA no es va beneficiar de la fundació Totmon, que aquest era el seu nom. Ramon Rossell no ha ha deixat clar si era el banc qui l’havia empès a presentar una querella que es va arxivar a Castelló o si ho va fer tot per iniciativa pròpia. El que és clar és que el despatx d’advocats que va interposar la querella per compte del capellà de Canillo va ser el que dirigeix, a Barcelona, el lletrat Josep Maria Coronas. El despatx, curiosament, on Vilallonga va fer pràctiques jurídiques, un fet que qui va ser cap del gabinet jurídic del banc -apartat des del seu processament- no ha amagat pas. Un altre integrant de l’àrea jurídica de l’entitat, Salvador Vilà, que també ha declarat com a testimoni i que en alguns moments s’ha immers en un embolic important va acompanyar mossèn Ramon a ratificar la querella a Castelló. El representant del ministeri públic en cap cas ha demanat obertament si el banc estava darrere l’acció legal i tampoc ha demanat al sacerdot qui s’havia fet càrrec dels honoraris. Sols ha preguntat a Ramon Rossell per la documentació que acompanyava l’acció legal presentada en territori espanyol. I el mossèn no recordava res de res.

Si Ramon Rossell va interposar una querella contra els familiars d’Ulldemolins, aquests van respondre amb una altra acció judicial, en aquest cas primer una denúncia que es va transformar després en una querella, contra dos directius de MoraBanc. Lamentaven que l’entitat hagués posat tants pals a les rodes (un fet que ha corroborat qui va ser secretari personal del financer durant gairebé tres dècades i que ha estat un dels testimonis clau de la primera jornada de judici) i s’hagués oposat a traspassar els fons gestionats a través del compte de MoraBanc a un altre compte, en aquest cas a Crèdit Andorrà. I van denunciar, també, que s’hagués facilitat informació bancària que no pertocava. La investigació d’aquesta querella, que va instruir la batlle Canòlic Mingorance, va ser la que va derivar en el processament de Marc Vilallonga.

El processat, que en tres o quatre ocasions durant la primera part de la primera jornada de la vista oral ha citat tres o quatre cops Gilbert Saboya com a intervinent en els tractes amb Enrique Ulldemolins, ha negat haver facilitat informació bancària. Més encara, ha assegurat que ell ho va prohibir, ho va vetar taxativament. Però que també és cert que en un moment de tot l’enrenou i una vegada interposada la querella en contra seva, entre altres, es va apartar del cas i ja no en va fer el seguiment. En tot cas, ha deixat clar el jurista lligat a MoraBanc, qualsevol dada bancària només s’ha aportat en jurisdicció andorrana, mai a la causa espanyola. Marc Vilallonga ha assegurat que en tot moment es va “vetllar pel client, es va preservar l’interès o la voluntat del client”. I ha defensat que potser va actuar “amb un excés de zel” però mai “amb un afany de lucre” ni personal ni per fer guanyar diners a l’entitat en la direcció de la qual estava integrat. El fiscal general, Alfons Alberca, ha estat clar: “No volien perdre el domini dels seixanta milions” que hi havia al compte a través de la gestió dels valors de la fundació panamenya.

Alberca ha posat sobre la taula la contradicció que suposava que durant temps es van donar per bons poders que permetien als nebots d’Ulldemolins retirar entre 20 i 40.000 euros l’any del compte de MoraBanc i, en canvi, quan el setembre del 2009 arriba un document notarial removent poders en el marc del consell d’administració substitut de la fundació, aquestes ordres, que comportaven implícites també un traspàs dels fons del compte de MoraBanc a un del Crèdit Andorra, no van ser acceptades. Vilallonga ho ha justificat argumentant que tenien la sensació que els nebots polítics del veterà empresari i financer li havien coartat la seva voluntat. La mateixa teoria que han avalat Salvador Vilà i la responsable actual de l’àrea de banca privada del banc, Anna Escoriza. Tots dos, però, no han sabut aclarir perquè es donaven per bons uns poders per reintegrar diners als nebots i, en canvi, no s’atenien ordres donades en virtut dels mateixos poders. El processat ha explicat que tres mesos abans de rebre el document notarial ordenant els canvis en la composició del consell d’administració de la fundació -que no pas l’objecte beneficiari- Ulldemolins havia expressat personalment als representants del banc de “no canviar ni una coma” del que hi havia escrit en aquell moment. Per això els va sobtar que es dictés el canvi amb tant poc temps de diferència. De juny a setembre del 2009. Pel mig, suposadament, Ulldemolins i altres familiars es van reunir a les instal·lacions de MoraBanc amb Gilbert Saboya i Salvador Vilà. Era el mes d’agost i el jurista del banc recorda un client “absent” i que parlava “amb monosíl·labs”.

Impossible veure l’home

Malgrat haver-lo vist presencialment l’agost del 2009, la carta d’encara no un mes després sol·licitant que s’apliquessin els canvis al consell d’administració de la fundació va sobtar tant els responsables de MoraBanc que el banc, i Vilallonga, van exigir poder tornar a veure el financer per comprovar el seu estat de salut. O rebre un certificat mèdic que l’avalés. La família del veterà empresari va anar donant llargues i al final ho va arribar a prohibir. Amb la prohibició s’hi va topar Anna Escoriza, que aprofitant un viatge a València volia acostar-se a veure el client a Castelló i els familiars la van advertir a “que m’atengués a les conseqüències”, que suposa que volia dir que anirien a per ella legalment. I la tensió entre les parts va anar incrementant-se fins a interposar-se les querelles creuades. “La relació es va anar enverinant”, ha explicat Marc Vilallonga, que ha arribat a dir que “crec que a aquest home se li va coartar la seva voluntat. Jo em jugo molt (en relació amb la condemna a la qual s’exposa). Però èticament i moralment estic convençut que li van prendre el pèl”. El subordinat de Vilallonga a l’àrea jurídica també s’ha mostrat segur, va tenir “la impressió”, que hi va haver “una voluntat aliena” a Ulldemolins per fer-lo canviar de la idea, de la composició de consell d’administració substitutiu inicial. D’aquí que frenessin fer cas a les ordres donades a través de documents notarials. I ho van fer amb unes cartes de resposta a les reiterades demandes que se’ls fes cas que adoptaven una forma “atípica, poc habitual”, segons Salvador Vilà, que ha explicat que no es va donar curs a la remoció per ordre de Vilallonga com a cap de l’àrea jurídica, encara que no ha deixat clar si la decisió depenia només d’aquesta àrea o també decidien altres instàncies.

En aquest punt, el fiscal ha retret a l’exsecretari del consell d’administració de MoraBanc -que caldrà veure també fins a quin punt va prendre decisions al respecte del cas- que fins i tot quan el banc va decidir posar l’afer en coneixement de la Batllia, mai va transferir els diners, els seixanta milions, a la Justícia o a l’INAF. Els va posar a disposició, però només metafòricament. Vilallonga ha explicat que no es podia expedir un xec amb un sol dia ni tampoc bescanviar les posicions que figuraven per compte de la panamenya. A finals del 2012 s’acabaria traspassant els diners a Crèdit Andorrà per ordre judicial, quan ja s’instruïa la querella i en un procediment que va acabar arribant al Tribunal Constitucional. I que des del punt de vista civil ha tingut una solució extrajudicial. MoraBanc hauria arribat a un acord amb amb els familiars del qui fou titular de la fundació Totmon, avui ja dissolta. És a dir, que hauria abonat unes compensacions que, per ara, no han transcendit. Això no treu que s’hagi de dirimir, si hi és, una eventual responsabilitat penal.

El secretari personal

L’existència de l’acord també l’ha confirmada qui, ha assegurat, va ser secretari personal d’Enrique Ulldemolins, un empleat ara ja jubilat del banc Central-Hispano a Madrid anomenat José María Cejudo Díaz, entre el 1986 i el 2013 però que mai no va pujar a Andorra tot i que tenia poders, que va emprar, per disposar d’informació bancària de les posicions de l’antic agent de borsa. De fet, durant molts anys Cejudo era l’únic que sabia el volum patrimonial d’Ulldemolins. Els detalls de l’acord extrajudicial amb MoraBanc l’antic secretari del financer espanyol no els sap, però sí que té clar que les ordres que va donar les va donar per iniciativa pròpia. És més, segons Cejudo, quan Ulldemolins va decidir incloure els seus nebots polítics al consell d’administració substitutori de la fundació panamenya en lloc de mossèn Ramon i del banc els seus familiars no sabia ni els diners que hi havia. “Era un home molt discret, molt reservat.” “Estava en plenes facultats”, ha remarcat. I ha vingut a dir que en una família de vida longeva, si es va deteriorar més que per l’edat (va morir Enrique Ulldemolins a 97 anys), que també, va ser pels maldecaps que li va generar el banc.

Segons Cejudo, l’exagent de borsa era molt religiós. D’aquí que inicialment ja li anés bé tenir un sacerdot a la fundació. I també li servia el banc, “que administrava bé”. “Tenia una gran cartera de valors”, ha explicat l’antic secretari personal del financer difunt, que ha afirmat que Ulldemolins no va entendre mai que “no es complissin les seves ordres, les instruccions. I a mida que hi va haver obstacles va començar a desconfiar tant del banc com d’aquesta persona”, en relació a mossèn Ramon. No entenia, ha assegurat Cejudo, que MoraBanc no acceptés que el consell d’administració de la fundació pogués estar composat únicament per membres de la seva família. “Les seves instruccions no les veia reflectides en la fundació. I això el va fer morir molt descontent”, ha dit davant el Tribunal de Corts el secretari personal del patró de la fundació Totmon, que reiterat en diverses ocasions que “ell va fer el que va creure, el que va voler, els seus familiars n’eren aliens”.

El judici encara tindrà una segona part aquest dijous, encara que han decaigut la majoria dels testimonis de càrrec proposats per la fiscalia. Tots els familiars d’Enrique Ulldemolins -sis persones- més el notari davant el qual va fer les declaracions qüestionades per MoraBanc més un metge han declinat presentar-se a declarar malgrat estar degudament citats. Alfons Alberca ha sol·licitat al tribunal que se’ls tornés a cridar i que se’ls interrogués a través d’una comissió rogatòria, encara que fos per via de videoconferència. Després de suspendre una estona la vista, el Tribunal de Corts ha considerat “innecessària la pràctica d’aquesta prova”. És a dir, d’haver d’escoltar els testimonis proposats pel ministeri públic.

Ho ha argumentat per diverses raons. Una, pel temps que ha passat. L’altra, perquè faria allargar excessivament el judici. Més encara: perquè els testimonis cridats no s’han presentat ni hi ha cap certesa que compareguessin tot i que fossin citats a través de comissió rogatòria. I encara un element més cabdal: l’acord extrajudicial ja citat al qual haurien arribat el banc i els familiars del difunt Ulldemolins. Durant la jornada el fiscal ha renunciat a algun testimoni més, com el rector d’Andorra la Vella i arxipreste de les Valls, Ramon Sàrries. Sia com vulgui, encara queda força bacallà per tallar. I sense anar més lluny encara cal escoltar, en principi, els testimonis de Gilbert Saboya o de qui va ser el president de MoraBanc Francesc Mora. Les glòries i les misèries d’una plaça financera que es desinfla per tots cantons. Les misèries i les glòries que queden al descobert d’un sistema que cau a trossos.

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.