I és que si bé la sala contenciosa administrativa de l’Audiència nacional espanyola considera que la família Cierco estava en termini per fer la reclamació -les jurisdiccions precedents consideraven que l’acció estava prescrita-, també conclou que el Banc d’Espanya, en el seu moment, va intervenir de forma “raonable” el banc atès que hi havia risc que hagués protagonitzat pràctiques de blanqueig de diners. Però també és clar que totes les instàncies judicials i administratives espanyoles han acabat tancant les causes en arribar al convenciment que el banc va posar els mecanismes necessaris per combatre qualsevol pràctica anòmala.
En una sentència dictada aquest dimarts, els magistrats de la secció sisena de la sala contenciosa administrativa estimen parcialment el recurs plantejat pels Cierco, accionistes majoritaris de Banco de Madrid, en donar-los la raó en què no havia prescrit la seva reclamació, tal com havia establert el consell de govern del Banc d’Espanya, el maig el 2021, quan va desestimar la reclamació dels recurrents per extemporània.
En la sentència es reconeix que va ser l'actuació de l'Estat espanyol la que, mitjançant una intervenció ordenada per sospites de blanqueig, va privar d'un banc els seus accionistes quan després es va demostrar que aquest blanqueig no existia
La reclamació sostenia que, havent-se produït aquesta intervenció per l’existència de sospites de blanqueig, l’acció només es podia exercitar des que els tribunals espanyols van sobreseure els procediments penals per blanqueig de capitals seguits contra diferents membres de l'òrgan d'administració de Banco Madrid. La sentència acull aquest raonament de la família Cierco, afirmant que l'única causa de la intervenció va ser la sospita de blanqueig, per la qual cosa només es podia reputar irraonable l'actuació del Banc d'Espanya si es produïa l'absolució dels administradors de Banco de Madrid per blanqueig de capitals.
Per això, el termini de l'any es computa des que van ser fermes les resolucions judicials que van sobreseure els procediments per blanqueig seguits contra els administradors de Banco de Madrid. Comptat el termini des d'aquesta data, la reclamació es va interposar dins del termini d’un any, per la qual cosa la resolució del Banc d’Espanya s’ha d’anul·lar.
Com a conseqüència del pronunciament anterior, la sentència entra a analitzar la reclamació de responsabilitat patrimonial, desestimant-la. No nega i, per tant, admet tàcitament -i aquest serà un element que faciliti el recurs al Suprem- que la intervenció ordenada pel Banc d'Espanya i els seus actes posteriors van provocar un dany a la família Cierco, consistent a privar-los d'una entitat bancària de la seva propietat. Això és, es reconeix que va ser l'actuació de l'Estat espanyol la que, mitjançant una intervenció ordenada per sospites de blanqueig, va privar d'un banc els seus accionistes quan després es va demostrar que aquest blanqueig no existia.
Tot i aquest reconeixement, la sentència de l’Audiència nacional denega la indemnització sol·licitada per la família Cierco amb un únic argument: l’actuació del Banc d'Espanya, amb la informació que tenia a la seva disposició en el moment de la intervenció -bàsicament, el ‘Notice’ del FinCEN nord-americà sobre sospites de blanqueig a BPA, matriu de Banco Madrid-, no es pot qualificar d'irraonable o desproporcionada. I això per molt que, posteriorment, s'hagi demostrat l’absència de blanqueig de capitals a Banco de Madrid, ja que aquesta altra informació no era coneguda pel Banc d'Espanya en el moment en què es va decidir la intervenció, o la intervenció de funcionaris espanyols a la denominada ‘Operació Catalunya’.
Comentaris (3)