La companyia en qüestió, Viatges España, ara integrada en un altre grup del Principat, va reclamar al seu dia contra l’administració en considerar que li corresponia a aquesta posar el remei perquè els riscos geològics inherents a la zona no causessin danys. El terreny des del qual es van desprendre els rocs que van caure a la parcel·la que feia d’aparcament de busos és de titularitat comunal. Però tant la Batllia en primera instància com el Tribunal Superior ara han desestimat les pretensions de l’empresa perquè la responsabilitat d’adoptar mesures li pertocava a ella. L’administració va fer el necessari perquè en cas d’un despreniment aquest no tingués efectes sobre la carretera general, com així va ser.
En la sentència recentment notificada, la sala administrativa del Superior manté que “és rellevant constatar que la parcel·la que els agents utilitzaven com a estacionament de vehicles està catalogada com a zona d’alt risc geològic” i, per tant, “correspon als propietaris dels immobles assumir la realització d’aquelles actuacions d’inspecció, manteniment i reparació de tots els seus elements, incloses les proteccions específiques enfront dels riscos naturals i els ancoratges d’estabilització del terreny”.
La sala, a més a més, recorda que la parcel·la està classificada com a sòl no urbanitzable, que només admet els usos i les actuacions excepcionals que preveuen les normatives. El tribunal no entra a valorar si calia que hagués estat autoritzada l’activitat d’estacionament, però sí que es deixa clar que les “administracions no assumeixen en termes generals l’obligació d’instal·lar mesures de protecció de les parcel·les privades catalogades com a zona d’alt risc geològic, la qual recau sobre els seus propietaris quan els mateixos siguin els propis beneficiaris d’aquestes mesures”.
En aquest marc, remarca la resolució de segona instància i, per tant, ferma, “la barrera de protecció instal·lada pel Govern només tenia la finalitat d’evitar que els despreniments afectessin la CG-1 i, de fet, va complir adequadament amb aquesta finalitat”. Per contra, “els recurrents eren coneixedors de la situació de risc derivada de la utilització d’un terreny qualificat com de perillositat alta, i no van adoptar les possibles mesures de prevenció, com els corresponia. En aquestes condicions, s’ha de descartar l’existència d’una falta de servei en l’actuació administrativa, per la qual cosa s’ha de desestimar el recurs”.
Comentaris (3)