Des del Consell Superior de la Justícia , i en virtut del dret de rèplica i rectificació, voldríem fer arribar els següents comentaris i aclariments en relació als articles del diari digital Altaveu publicats els dies 25 i 26 d’octubre del 2026.
Els articles, correlatius i signats pel mateix redactor, presenten dues sentències de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia com a contradictòries entre elles i com a contràries a la voluntat del legislador. Es tracta de l’article “Sorpresa al Consell per la sentència del Superior: volien que les pròrrogues fossin automàtiques”, del 25 d’octubre, i del reportatge “Quan el Superior es contradiu amb l’habitatge”, del 26 d’octubre.
Les sentències 51/2026 i 95/2026 de la Sala Civil resolen dues accions diferents, l’extinció d’un contracte pel seu venciment després d’un preavís fefaent de no renovació i la resolució anticipada d’un contracte per un incompliment imputat a l’arrendatari, sobre fets diferents i amb fonaments jurídics diferents.
Les consideracions sobre proporcionalitat i interpretació restrictiva de les causes resolutòries que conté la segona es refereixen únicament als incompliments de l’arrendatari i no tenen cap incidència sobre la primera, en què no s’imputava cap incompliment.
La mateixa sentència 95/2026 distingeix de manera expressa aquests dos àmbits en refusar examinar l’extinció per venciment del termini que l’arrendador va al·legar en segona instància.
Els dos articles de l’Altaveu contenen afirmacions de fet inexactes sobre el contingut de les resolucions, confonen institucions jurídiques diferents i presenten com a contradicció el que és l’aplicació coherent de la Llei d’arrendaments de finques urbanes a dos supòsits que no tenen res a veure l’un amb l’altre.
La contradicció que denuncia el reportatge només es pot sostenir si es confonen dues institucions que la Llei d’arrendaments de finques urbanes regula separadament.
Una cosa és la resolució anticipada del contracte a instància de l’arrendador per incompliment d’una condició essencial (articles 27 i 31 de la Llei), que és una sanció a la conducta de l’arrendatari i que posa fi al contracte abans del termini pactat. Una altra cosa ben diferent és l’extinció del contracte per venciment del termini, un cop una de les parts ha avisat l’altra amb l’antelació que exigeix l’article 42 de la mateixa Llei.
En el primer cas el contracte s’acaba perquè l’arrendatari ha incomplert; en el segon s’acaba perquè s’ha esgotat la durada convinguda i no s’ha renovat.
La primera qüestió que va resoldre la Sala, perquè era lògicament prèvia, va ser una qüestió de prova. L’arrendatari negava haver rebut la carta del 10 de juny del 2025. La Sala va considerar provat, mitjançant el certificat de l’empresa de missatgeria, una fotografia i un vídeo, que la carta havia estat dipositada dues vegades a la bústia identificada amb el nom de l’arrendatari, els dies 10 i 13 de juny, i que a la primera visita la persona que va atendre per l’intèrfon va demanar ella mateixa que es deixés l’avís a la bústia. D’aquí que el tribunal conclogués que la notificació era fefaent, en la línia de la sentència del 22 d’abril del 2024 (rotlle TSJC 216/2023). Els articles passen completament per alt aquest fonament, que és el que determina que l’arrendatari va estar en condicions d’oposar-se a la no renovació i d’invocar la pròrroga legal, cosa que no va fer en cap moment abans que la demanda fos interposada.
Lluny de contradir-se, les dues sentències mostren la coherència del tribunal.
En totes dues la Sala aplica la Llei d’arrendaments de finques urbanes tal com està escrita, exigeix a cada part que compleixi les càrregues que la Llei li imposa (a l’arrendador, avisar de manera fefaent o requerir amb un mínim de determinació; a l’arrendatari, manifestar la seva oposició i invocar la pròrroga) i evita tant que l’arrendador obtingui un desnonament sense haver complert la seva part com que l’arrendatari es beneficiï d’un dret que no ha exercit.
Que les dues resolucions vinguin signades pels mateixos magistrats no és cap motiu de sorpresa sinó el que cal esperar d’una Sala que aplica una doctrina estable.
Els errors de fet dels articles no són de detall. Es parla d’una parella desnonada quan l’arrendatari era una sola persona. Es diu que la propietat al·legava que els arrendataris “no havien respost a una carta”, quan l’objecte del plet era l’extinció del contracte pel seu venciment i la discussió va girar entorn de si la carta havia estat o no rebuda. Es presenta la sentència de maig com una “interpretació molt restrictiva” de les pròrrogues quan, en realitat, la Sala va anar més enllà que la Batllia en admetre com a hipòtesi que la Llei 24/2023 era aplicable, i va afirmar que, sense l’avís de la propietat, el contracte hauria durat fins al setembre del 2026. I es diu que la Sala exigeix als arrendataris que “demanin expressament” la pròrroga, quan el que exigeix és que, un cop avisats de la no renovació, manifestin la seva oposició, cosa que en aquell cas no es va fer mai abans de la demanda.
Els errors de dret són encara més greus. El reportatge equipara la resolució anticipada per incompliment amb l’extinció per venciment del termini, i a partir d’aquesta equiparació construeix una contradicció que les sentències no contenen. Presenta el passatge sobre l’article 33 de la Constitució com si fos un criteri general aplicable a qualsevol final de contracte, quan la mateixa sentència el circumscriu a les causes resolutòries per incompliment i el qualifica de consideració de reforç. I presenta la doctrina sobre la necessitat d’invocar la pròrroga com una novetat sorprenent, quan es tracta d’una línia jurisprudencial mantinguda almenys des de la sentència del 10 de desembre del 2024 i reiterada en diverses resolucions posteriors, de les quals la sentència 51/2026 dona compte amb les referències corresponents.
Comentaris (1)