En aquesta ocasió, el cas arrenca el passat mes de març. El propietari de l’immoble al·legava la negativa dels inquilins a deixar fer uns treballs a l’habitatge per posar fi al contracte. Inicialment, la Batllia li va donar la raó però els afectats van recórrer al Superior. I la resolució de segona instància els ha donat la raó. Per tant, manté que el contracte continua vigent.
“El contracte l’extinció del qual es pretén té per objecte l'habitatge habitual dels arrendataris, de manera que la seva resolució i el consegüent desnonament no incideixen sobre un interès patrimonial qualsevol, sinó sobre el bé a través del qual es fa efectiu el dret de tota persona a gaudir d'un habitatge digne, que proclama l’article 33 de la Constitució. Aquesta dimensió constitucional (...), sí que imposa una interpretació restrictiva de les causes resolutòries i un cànon de proporcionalitat especialment exigent: la privació de l'habitatge només pot ser la resposta a incompliments veritablement essencials, greus i clarament imputables a l'arrendatari”, apunta la sentència
En línies generals, el motiu d’aquesta decisió rau en com interpreta la Llei d’arrendament de finques urbanes. Aquesta fixa que els inquilins tenen el deure de “tolerar les reparacions de la finca arrendada” i, això sí, estableix la possibilitat de reclamar una reducció de la renda si els treballs superen els 30 dies o, fins i tot, de rescindir el contracte. Ara, el Superior entén que “l’arrendatari només pot tolerar aquelles obres de les quals conegui, almenys en grans trets, la naturalesa i l’abast, la durada previsible i el marc temporal d’execució”, fet que li permetrà decidir si reclama alguns dels drets abans esmenats.
És a dir, no hi ha un dret a vet de les actuacions de reparació, però sí el de tenir “una informació mínima que permeti saber què s’haurà de tolerar, durant quant de temps i amb quina afectació de l’ús de l’habitatge”. I, en aquest cas, s’entén que el propietari no va donar prou detalls als afectats: “El deure de tolerar les reparacions no es va arribar a complir plenament perquè el requeriment de la propietat mancava de la determinació mínima del seu objecte i difícilment es pot imputar a l’arrendatari l’incompliment d’una obligació el contingut de la qual desconeixia per causa imputable a l’altra part contractual”.
A aquest argument per tombar la sentència de Batllia, la sala civil hi afegeix un altre punt que, si més no, resultaria contradictori amb una altra sentència de la mateixa instància: la que establia el desnonament d’una parella que vivia a un pis de Prada Ramon perquè no havia invocat expressament que volia gaudir de la pròrroga del contracte segons la Llei aprovada a finals del 2023. I encara més si es té en compte que totes dues resolucions són del mateix trio de magistrats: Jaume Tor, Vincent Aniere i Carles Cruz. Certament, l’anterior decisió tenia Aniere com a ponent i aquesta, que data del setembre, Tor.
En tot cas, la sentència, en el fonament quart afegeix “una consideració que reforça el judici de proporcionalitat” a tot l’argumentari sobre la informació mínima exigida en cas e fer obres: “El contracte l’extinció del qual es pretén, té per objecte l'habitatge habitual dels arrendataris, de manera que la seva resolució i el consegüent desnonament no incideixen sobre un interès patrimonial qualsevol, sinó sobre el bé a través del qual es fa efectiu el dret de tota persona a gaudir d'un habitatge digne, que proclama l’article 33 de la Constitució”. I, continua la resolució, “aquesta dimensió constitucional, per bé que no converteixi l'arrendatari en immune davant dels seus propis incompliments, sí que imposa una interpretació restrictiva de les causes resolutòries i un cànon de proporcionalitat especialment exigent: la privació de l'habitatge només pot ser la resposta a incompliments veritablement essencials, greus i clarament imputables a l'arrendatari”. Cenyint-se al cas concret, en el qual “la conducta reprotxada consisteix a haver condicionat la col·laboració a l'obtenció d'una informació mínima que la propietat no va facilitar mai en fase prejudicial”, s’entén que “la resolució del contracte d'arrendament -que assegura, en definitiva, el dret a l'habitatge dels arrendataris- esdevé una solució desmesurada, mancada de tota proporció entre el comportament imputat i la conseqüència que s'hi associa”.
Curiós, doncs, com a mínim aquesta asseveració en una sentència que, com s’ha dit, en aquest cas impedeix que uns inquilins siguin expulsats del domicili on viuen de lloguer. Més quan, mesos enrere, al maig, el mateix tribunal, en canvi, va fer una interpretació molt restrictiva de l’aplicació de les pròrrogues -i com va explicar l’Altaveu, contrària a la voluntat dels legisladors- per validar el desnonament d’una parella d’un habitatge arrendat a la zona de Prada Ramon. El cas, cal recordar, està ara en mans del Constitucional via recurs de súplica via una inadmissió inicial del recurs d’empara presentat pels afectats.
Comentaris