La parella vivia des del 2017 en un pis a Prada Ramon pel qual pagaven una renda certament raonable, 582,33 euros. L’octubre de l’any passat, el propietari els va portar davant la Batllia tot exigint el seu desnonament perquè donava per extingit el contracte, tot assegurant que, ja el juny, se’ls havia enviat una carta explicitant la seva voluntat de no renovar-lo. I aquí rauen els dos principals arguments del cas que, en tots dos casos, la Justícia ha resolt de forma contrària als interessos dels inquilins.
En primer lloc, aquests asseguraven no haver rebut prèviament cap comunicació de la intenció de rescindir el contracte. En canvi, el propietari sí que havia aportat proves de l’enviament de la carta. Concretament, un vídeo gravat per l’empresa de missatgeria on es constatava que la missiva s’havia posat a la bústia. En segon lloc, s’indicava que els llogaters no havien esgrimit la voluntat de demanar la pròrroga a la qual, llei a la mà, tenien dret.
Sobre aquest punt, la Batllia havia apuntat inicialment que el sistema no era d’aplicació en aquest cas. Posteriorment, el Superior va canviar l’argumentari: entenia que sí que es podia invocar la pròrroga, però que això no s’havia fet. I fixava que aquest allargament no és automàtic, sinó que l’han de demanar fefaentment els inquilins. I això, entenien els magistrats, no s’havia produït i, per tant, va validar que se’ls fes fora del pis.
Vista la resolució, tots dos van decidir fer un darrer intent davant el Tribunal Constitucional que, però, també ha fallat. La parella al·legava vulneració dels drets a la jurisdicció, a l’accés a la Justícia, a un procés degut i a obtenir una decisió fonamentada en dret. El TC, però, ni tan sols ha acceptat analitzar el recurs d’empara. Considera que l’actuació judicial ha estat correcta.
Així, en primer lloc, indica que “no s’aprecia cap limitació de la part recurrent per accedir a la jurisdicció ordinària i plantejar com així ha fet en dues instàncies les seves consideracions sobre la manca de notificació de la resolució del contracte d’arrendament i respecte del règim de pròrroga”. Diferent és, s’apunta, que “no es comparteixi la interpretació de la jurisdicció ordinària en relació amb l’exigència d’una notificació fefaent ni amb la valoració de la prova”. Així, per al TC “en relació amb l’exigència de la comunicació de resolució de l’arrendament i la valoració dels mitjans de prova enumerats s’adeqüen perfectament a la lògica i a la raó, sense que es pugui apreciar cap màcula d’arbitrarietat”.
Des de l’alt tribunal, es defensa que “el recurrent ha pogut accedir a les dues instàncies de la jurisdicció civil per a la defensa de les seves pretensions, davant les quals s’ha seguit el procediment que el Codi de procediment civil preveu per a les qüestions arrendatàries”. A banda, es considera que la sentència del Superior “ha exposat quins eren els arguments pels quals la pròrroga sol·licitada no era d’aplicació en el cas concret”.
Així doncs, s’entén que no hi ha motiu per acceptar a tràmit el recurs d’empara. Per tant, es valida el desnonament de la parella, que haurà de buscar una alternativa en un mercat d’habitatge, cal no oblidar, totalment desmesurat a nivell de preus.
Comentaris